Sam Peckinpah segurament ha estat un director molt menys reconegut del que mereixia. Imagino que el fet de situar-se entre la generació dels grans clàssics (Ford, Welles, Hawks, etc.) i els que anys després els van reinterpretar (Scorsese, Coppola, Spielberg, etc.), ha provocat d'alguna manera aquesta "injustícia". El que segur que ha influenciat en aquest fet és l'extrema violència, tant física com sobretot social, que va caracteritzar el seu cinema. Els sectors més conservadors el van acusar d'apologia de la violència.
Sigui com sigui, molts dels seus films tenen un lloc reservat en la història de la segona meitat del segle XX, i són protagonistes del resorgiment del cinema de Hollywood dels anys 60 i 70. "Duelo en la alta sierra", "Grupo salvaje" o "La balada de Cable Hogue", per exemple, són obres mestres del western crepuscular que Peckinpah va protagonitzar.
Fora del western un dels seus films més reconeguts va ser "Perros de paja" (1971), interpretada per Dustin Hoffman i susan George. Va ser una pel·lícula no exmpta de polèmica. Per la violència ja comentada i per una suposada visió misògina de la vida. Polèmiques al marge, "Perros de paja" forma part d'un tipus de cinema dur, cru, violent, sense concessions, que va ser protagonista de la dècada dels 70, i especialment de l'any 1971.
D'aquell mateix any és, per exemple, la pel·lícula "El diablo sobre ruedas", un estrany film també violent i poc imaginable d'un director com Steven Spielberg. També va ser protagonista del 71, "La naranja mecánica" de Stanley Kubrick, film de culte com els anteriors i que, també com els anteriors, tenien en el seu eix central la violència extrema i, aparentment, gratuïta. George Lucas va dirigir "THX 1138", film produït per Francis Ford Coppola i que, si bé no reflecteix violència física, sí que parla d'una violència i una repressió socials orwellianes brutals.
Sempre queda el dubte de si el que es fa és apologia de la violència i de la misogínia (en el cas de "Perros de paja") o si, per contra, es fa una dura crítica social a partir de personatges i situacions violentes i misògines. En tot cas, que cinc dels grans cineastes dels anys 70 (Peckinpah, Kubrick, Spielberg, Lucas i Coppola) coincidissin en un mateix any amb pel·lícules amb violència tant descarnada, em fa pensar que darrera de tot això hi havia un "caldo de cultiu", una crítica dura a la situació social que es vivia en aquells moments. No hem d'oblidar, per exemple, que en aquells moments s'estava en plena guerra del Vietnam i que s'estava començant a entrar en una de les pitjors crisis econòmiques i socials del segle XX. I, com sol passar, les crisis d'aquest tipus acaben tenint efectes en totes les disciplines artístiques. També en el cinema.
En tot cas, crec que és de justícia reivindicar el cinema de finals dels anys 60 i principis dels 70. Un cinema que és força dur, sec i violent, però que, al marge de la crítica social que duia incorporada, és el gérmen de bona part del cinema actual. Personatges com David Lynch o Quentin Tarantino, per exemple, no s'entendrien sense el que va suposar aquest cinema.
