"In the loop" d'Armando Ianucci

Amb "In the loop", Armando Ianucci ens presenta un exercici cinematogràfic que expressa a la perfecció el clàssic humor britànic: irònic i intel·ligent.

Aquesta pel·lícula ens introdueix, com ho feia la mítica sèrie "Sí, Ministre", en les entranyes o clavegueres del govern britànic i, també, del govern nord - americà. I ens explica de quina manera, absurda, els dos governs prenen la decisió d'envaïr militarment un país de l'Orient Mitjà.

La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt alt, gràcies a un bon guió, a uns diàlegs mordaços i, també, a bones decisions pel que fa al muntatge. Tot això és essencial per a què l'espectador s'enganxi amb interès al film, especialment quan es tracta d'una comèdia.

El format d'aquesta pel·lícula, que és recomanable per aquelles persones que tinguin algun interès en el món de la comunicació política, és en ocasions proper al documental, sense ser-ho. I per a dotar al film de més realisme agafa l'opció de filmar càmera en mà i fent en moltes ocasions enquadraments bruscos i usos inesperats del zoom. Des d'aquest humil bloc, animo a que algú busqui altres maneres de fer que una pel·lícula sembli realista perquè de vegades tant moviment de càmera arriba a marejar.

Les interpretacions són, al meu entendre bastant solvents, especialment la de Peter Capaldi que encarna, a la perfecció el seu paper de secretari de comunicació del govern britànic.

En definitiva, "In the loop" és una de les bones pel·lícules d'aquest 2009 que ja s'acaba.

Nota de "In the loop": Notable

"Looking for Eric" de Ken Loach

"Looking for Eric" no és, ni de lluny, de les millors pel·lícules de Ken Loach. Pel·lícules com "Agenda oculta", "Raining stones", "Tierra y libertad" o "El viento que agita la cebada", estan molt per sobre de la nova pel·lícula del director anglès.

Però malgrat que, com dic, aquesta no és la seva pel·lícula més reeixida, Ken Loach s'ha guanyat a pols ser considerat un dels directors europeus més interessants de les dues darreres dàcades.

Segurament ningú com ell ha estat capaç de retratar la vida dels sectors empobrits de la Gran Bretanya tatcheriana i post-tatcheriana. I, en el cinema actual, és d'agraïr que encara hi hagi qui es dacanti i insisteixi en denunciar les injustícies socials que també es viuen en els països més desenvolupats.

La novetat de "Looking for Eric" és que, al típic ambient de drama social que construeix Ken Loach, hi afegeix dos aspectes als quals no ens té acostumats: un happy end i un toc de fantasia que dóna certa estranyesa a la pel·lícula. La barreja de drama social, tocs fantàstics i comèdia, no és massa habitual. Potser d'aquí sorgeixen les crítiques no excessivament positives que ha rebut la pel·lícula.

És una pel·lícula més, cert. No passarà a la història del cinema europeu. Però és interessant. I més encara si (com és el meu cas) t'agrada el futbol i sents certa simpatia per Eric Cantona. Una de les figures més destacades del futbol anglès dels anys 90 (i segurament l'únic que ha aconseguit que en un estadi de futbol anglès es cantés sense problemes, i degut a la seva nacionalitat, "La Marsellesa").

Nota de "Looking for Eric": Aprovat alt.

"Los condenados" d'Isaki Lacuesta

M'agraden els cineastes que, quan veus les seves pel·lícules, saps que al marge de narrar-te una història, estan fent una reflexió sobre les possibilitats formals del cinema. I crec que Isaki Lacuesta és un d'aquests.

"Los condenados" és recomanable per moltes coses. Sense ordre d'importància:

• Per una escena memorable, de gairebé set minuts, que és un monòleg de Barbara Lennie, expressat cinematogràficament de forma magistral amb un pla fixe que contribueix a accentuar l'amargor del personatge en el moment en que expressa la que és una de les tesis principals de la pel·lícula.

• Per tractar en una sola pel·lícula diversos temes que són d'una actualitat i una transversalitat espacial innegable: preguntar-se si el que s'ha fet (en aquest cas optar per la lluita armada en un moemnt determinat de la vida) ha valgut la pena; diferències intergeneracionals, etc.

• Pel treball dels actors i actrius, més que notable.

• Per explotar les possibilitats del llenguatge cinematogràfic com, per exemple, el so, l'espai, el moviment de càmera o l'espai.

• Per un guió, al meu entendre, molt ben treballat. En aquest sentit, una curiositat: el guió és obra del mateix Isaki Lacuesta i Isa Campo. Lacuesta, en una entrevista a Cahiers du Cinema, explica que Lacuesta i Campo es van repartir les seqüències i "després les vam posar en comú. Simplificant molt, ella és molt bona amb els diàlegs i els detalls atmosfèrics i sensorials, i jo treballo més l'estructura". Em sembla una forma curiosa i positiva de treballar.

• I, per últim, per ser una constatació del bon estat de salut del cinema català. Isaki Lacuesta, Marc Recha, Albert Serra, Mar Coll... Bona pedrera cinematogràfica que les sales de cinema no respecten.

Nota de "Los condenados": Notable alt

"Whatever works" de Woody Allen

Veient "Whatever works" vaig tenir la sensació d'estar assistint a un retorn al Woody Allen més clàssic. Avui he llegit que el guió de la darrera pel·lícula del director novaiorquès no és actual, sinó que és un guió que ja estava escrit als anys 70. Així no és d'estranyar que aquesta nova pel·lícula ens porti, inevitablement, el cap a "Manhattan" o "Annie Hall", films de l'època més notable de Woody Allen.

S'agraeix, a més, la no presència com a actor del propi Allen, perquè segurament si hagués participat en el repartiment la sensació de déjà vu que tens amb aquesta pel·lícula, s'hagués convertit en una càrrega ("una pel·lícula més que s'ha inventat Woody Allen per a ell mateix", diriem), i no en un element positiu com és el cas.

És interessant el punt de vista de la pel·lícula ja que el protagonista del film es converteix en narrador que interpel·la directament al públic i això fa que l'espectador entri molt més en la pel·lícula i, a més, ho faci des d'un bon principi. Es pot dir que, d'alguna manera, es trenca la distància entre el que hi ha entre una banda i l'altra de la pantalla (no és el mateix, però em ve al cap "La rosa púrpura del Cairo", una pel·lícula d'Allen dels anys 80 que m'agradaria tornar a veure).

Els personatges són, com en moltes pel·lícules de Woody Allen, molt estereotipats i exagerats, però aquesta caracterització acompanya i emfasitza el discurs de falsedat i gairebé nihilisme que pregona aquesta comèdia.

Alguns dels altres elements molts "allenescos" presents en aquesta obra són els paisatges de Manhattan i la banda sonora formada per peces de jazz i de música clàssica.

Sembla, doncs, que Woody Allen ha apostat per tornar a les seves arrels més clàssiques i és que, com afirma Àngel Quintana en un article del número 26 de la revista Cahiers du Cinema, "el determinant d'aquesta nova pel·lícula és la demostració matemàtica que Allen és molt millor quan no surt de vacances i es manté fidel a la seva petita Manhattan".

Nota de "Whatever works": notable

"Un lugar donde quedarse" de Sam Mendes

La darrera pel·lícula de Sam Mendes fa una espècie d'immersió en el cinema (més o menys) independent nord-americà, i en forma de (més o menys) comèdia romàntica.

Estructurada en forma de (més o menys) road movie, sense ser-ho del tot, ens presenta diversos capítols del periple d'una parella de "trenta-anyers" que estan a punt de ser pares i que busquen el seu lloc en el món.

És una pel·lículeta que et poc fer passar una estona (més o menys) entretinguda. No diré res més, perquè tampoc té massa més. És massa "més o menys".

Nota de "Un lugar donde quedarse": (més o menys) Aprovat

I aquí un descobriment que m'ha aportat la pel·lícula: el cantautor escocès Alexi Murdoch.

"The box" de Richard Kelly

No sóc massa seguidor del gènere de la ciencia ficció. Per això anava amb certes reserves a veure "The box". M'he trobat, en realitat, amb un film interessant que més que ciència ficció és cinema de suspens.

Cinematogràficament és una pel·lícula irregular que no passarà a la història, ni molt menys. Per posar alguns exemples, personalment he trobat que en molts moments de la trama queden fils penjant, el guió és perd en la seva complexitat en la part central de la pel·lícula, l'ambientació als Estats Units dels anys 70 no està gens aconseguida, i les interpretacions són, en general, fluixes. Ni Cameron Díaz, ni James Mardsen, llueixen massa. Destaca més el paper de Frank Langella, però segurament més per la importància del seu personatge que no pas per la pròpia interpretació.

Però la pel·lícula té un punt de partida i un gir final potentíssims, que són el que donen interès real al film. I és que la pel·lícula comença amb el dilema que se'ls planteja al matrimoni protagonista de la història: si prémen el botó d'una misteriosa capsa que els arriba a casa, rebran un milió de dòlars però, immediatament, una persona a qui no coneixen morirà. El conflicte està servit. El gir final no l'explico, però va en la mateixa línia.

Aquests dos punts del film, fan que la pel·lícula de Richard Kelly tingui molt més interès moral que no pas cinematogràfic, perquè explora les profunditats de l'ètica i la consciència humana. Característica pròpia de la mítica sèrie televisiva "La dimensió desconeguda", un capítol de la qual, nascut a partir del relat "Button button" escrit per Richard Matherson, ha servit d'inspiració per a la pel·lícula.

Nota de "The box": aprovat

"Celda 211" de Daniel Monzón

És poc habitual en la cinematografia espanyola trobar-se una pel·lícula de l'estil de "Celda 211" de Daniel Monzón, un film del "sub-gènere" carcerari. I això és una de les primeres coses que crec que cal destacar d'aquesta pel·lícula que interpreten, entre d'altres, Luis Tosar i Alberto Ammann.

Malgrat que és cert que hi ha alguns girs de la pel·lícula que poden semblar una mica inversemblants, en línies generals crec que és un film notable. Té un guió d'estructura molt clàssica i alhora molt efectiva, que la dota d'un ritme molt alt que et porta des del principi al final de la pel·lícula d'una tirada. Monzón aconsegueix que l'espectador s'interessi tant per la trama central, com per les diverses subtrames que van apareixent durant els 109 minuts de film. I això és bon senyal.

L'espai, una antiga presó recuperada per la producció de la pel·lícula, i la forma de filmar-lo, doten al film de Monzón d'un nivell de realisme que li dóna més credibilitat.

Dels personatges, destacar-ne dues coses: En primer lloc una molt bona construcció. Tots els personatges estan molt ben caracteritzats i, alhora, tenen una transformació interna, especialment els dos protagonistes, que fa que l'espectador empatitzi molt amb ells. I, en segon lloc, menció especial mereixen el conjunt de les interpretacions. Tothom ratlla a molt bon nivell, però hi destaquen per damunt de tot la parella protagonista: el gairebé novell Alberto Ammann i un gran Luis Tosar, que amb aquest film demostra la seva versatilitat com a actor.

Nota de "Celda 211": Notable

(aquí podeu veure una entrevista a Luis Tosar, parlant d'aquesta pel·lícula)

"Petit indi" de Marc Recha

Que el cinema català viu un moment dolç ja ho he comentat en altres posts. I Marc Recha encara dóna més arguments amb el seu "Petit indi", una molt bona pel·lícula.

És una pel·lícula molt europea. Fins i tot diria que és una pel·lícula molt afrancesada. Podria passar perfectament als suburbis de qualsevol gran ciutat de França.

Una pel·lícula que de tant petita es fa gran. Una pel·lícula on els silencis compten més que els diàlegs. I on els espais, les localitzacions, no només agafen un protagonisme poc habitual, sinó que en el fons són un reflex de l'interior dels protagonistes.

I és que la pel·lícula transcorre en una espècie de frontera. Una frontera que ho és física, ja que la majoria de localitzacions es troben als límits de les poblacions de Barcelona, Santa Coloma i Montcada. Però que també ho és mental, ja que la majoria de personatges viuen al fil d'una frontera interior que en qualsevol moment els pot fer perdre l'equilibri i donar un pas que pot ser fatal.

És un codi cinematogràfic molt utilitzat en els westerns: personatges fronterers que viuen en una espècie de territori salvatge. En aquest cas el territori és una zona de ningú molt propera a la gran urbs que és Barcelona; el riu Besòs; les vies de tren d'aquells paratges, on s'hi construeix l'AVE com a símbol de futur igual que en molts westerns s'explicava l'arribada del ferrocarril a l'Oest americà; els extranys edificis del barri de Singuerlín de Santa Coloma; les quantitats de torres elèctriques; la fàbrica DAMM; la central tèrmica de Sant Adrià, etc.

Una bona pel·lícula que, a més, és una crítica dura al sistema actual que fa que a la perifèria d'una ciutat pròspera (la millor botiga del món, diuen) s'hi visquin situacions límit.

Nota de "Petit indi": notable.

"Eden à l'Ouest" de Costa-Gavras

Fa uns dies parlava del llibre "La llavor immortal" en el qual en Jordi Balló i en Xavier Pérez ens expliquen que en el món del cinema gairebé totes les històries estan inventades. Hi ha una sèrie d'arguments universals que han servit, serveixen i serviran per a ser el fil que segueixen molts guions cinematogràfics.

La darrera pel·lícula de Costa-Gavras, "Eden à l'Ouest", n'és un bon exemple. I és que la vida del protagonista, un immigrant que intenta arribar a París i que passa mil peripècies fins aconseguir-ho, bé podria ser una versió moderna de l'Odissea d'Ulisses o, potser millor encara, del mite de l'Eneida en la qual es fa un llarg viatge buscant una terra pròspera.

Més enllà d'això, crec que aquesta pel·lícula no passarà a la història. Costa-Gavras tenia una història i un personatge que podien construir una gran pel·lícula i, lluny d'això aconsegueix un film que per moments, sobretot en la primera part, arriba a un grau de superficialitat sorprenent.

Un tema com el que tracta Costa-Gavras, mereixia una millor pel·lícula.

Nota de "Eden à l'Ouest": aprovat baix.

"The limits of control" de Jim Jarmusch

Es fa estrany l'exercici de veure una pel·lícula sense saber el que està passant i sense saber què és el que passa al final. No parlo del típic cas que et trobes amb un final que no entens, no. Jim Jarmusch a "The limits of control" planteja un film en el qual el què i el per què no interessa. Veus què passa però no saps per què passa, no coneixes les motivacions del personatge. I no les coneixeràs mai. Passa el que passa, i punt. Cap explicació més.

I això fa, al meu entendre, que Jarmusch exploti al màxim les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula és una successió de silencis, de ritme lent, de reflexes i miralls, de foscor i distorsió (el director de fotografia, Christopher Doyle, ha fotografiat pel·lícules com "Paranoid Park", "In the mood for love", "Hero", "Chungking Express" o "Happy together"), d'espais barrocs i recargolats, de plans desenquadrats, de poc diàleg, de jocs d'atrezzo interessants (amb protagonisme evident de les capses de llumins), de repetició d'espais, plans, escenes i diàlegs, de sons bruts i inquietants (quantes vegades se sent un helicòpter volar sobre el cap dels protagonistes?), de moviments de càmera lenta, de plans estàtics i de situació, d'espais profundament expressius (el museu Reina Sofia, carrerons de Sevilla, zones desèrtiques d'Almeria), etc.

Poques vegades he vist una pel·lícula on el llenguatge cinematogràfic tingui tanta rellevància. Perquè el que fa Jarmusch és més expressar que no pas explicar. Expressar l'espera, el silenci, el buit, l'estat interior del personatge.

Segurament és una pel·lícula difícil de veure. És evident que no és un film comercial. S'acostaria més a un film de museu, per a què ens entenguem. Però val la pena fer l'esforç de veure-la.

Isaach de Bankolé, absolutament desconegut per a mi, és el protagonista principal, gairebé únic de la pel·lícula. Però la resta de repartiment és de luxe: Bill Murray, John Hurt, Luis Tosar, Gael García Bernal, Tilda Swinton o Óscar Jaenada, tenen aparicions en el film de Jarmusch.

Nota de "The limits of control": Notable

"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino

Amb "Inglourious basterds" m'ha passat amb una cosa poc habitual: ja des dels títols de crèdit inicials he sentit que estava davant d'una molt bona pel·lícula.

Com ja he comentat en un altre lloc, amb Tarantino tenia la por que passés el mateix que els passa a directors com Coppola, Scorsese o Woody Allen, directors que encara estan en actiu però que les seves millors pel·lícules són de fa més de 30 anys. Fins ara, per a mi, els millors films de Tarantino eren "Resrvoir dogs" i "Pulp Fiction". "Inglourious basterds" crec que les supera.

És una pel·lícula que et transporta des de l'spaghetti western a l'estil Sergio Leone, a la sèrie còmica Allo Allo, passant pel "To be or not to be" de Lubitsch, o el "Kill Bill" del propi Tarantino.

La novetat és que es tracta d'un film històric, ja que se centra en la FRança ocupada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Però els elements classics tarantinians es mantenen: bany de violència, però sense que aquesta esdevingui banal; humor negre; i certes llicències que en el cinema actual se li permeten a Tarantino i a poca gent més.

Una de les coses que més destaquen de la pel·lícula són les brillants referències al propi cinema. Personatges com Georges W. Pabst, Leni Riefenstahl, Max Linder o Charles Chaplin, tenen protagonisme en el guió. L'escena culminant de la pel·lícula, a més, té lloc en una sala de cinema. I fins i tot es pot arribar a pensar que Tarantino pensa en el cinema com a motor de transformació de la història i dels esdeveniments. No explicaré més.

Del repartiment vull destacar Christoph Waltz que interpreta el coronel nazi Hans Landa. Un personatge brillantment presentat amb aquesta música d'Ennio Morricone (no em digueu que no us recorda a un spaghetti western). Un personatge tant malèvol com fascinant, i que ell sol es menja tota la pantalla, fent ombra a tota la resta de protagonistes. Malgrat aquest "predomini" de Waltz, Brad Pitt, Mélanie Laurent i la resta de repartiment també realitzen un bon paper.

Un altre protagonista destacat, com en la majoria de pel·lícules de Tarantino, és la música. A la ja citada presentació musical del coronel Landa, s'hi han d'afegir peces com "The green leaves of summer" dels títols de crèdit, i una banda sonora que, en conjunt, esdevé un element fonamental de la pel·lícula.

Alguns han criticat l'excessiva durada de la pel·lícula. 153 minuts. A mi se m'han fet curts. De fet, en un article publicat a Cahiers du cinema, l'Àngel Quintana afirma que el principal problema de la pel·lícula de Tarantino és que és massa curta. "Hauria de durar una hora més", diu.

Per qui la vagi a veure, una recomanació (que hauria de ser exigència): s'ha de veure, obligatòriament, en versió original. El joc lingüístic i d'accents és continu, l'entonació de Brad Pitt és brillant, i no m'imagino com deu arribar a ser de desastrós el doblatge.

I, per últim, alerta a la frase final de Brad Pitt. Estarà pensant Tarantino en ell mateix?

PD: Quan fa uns mesos vaig escriure sobre "Gran Torino", de Clint Eastwood, vaig dir que estava segur que aquesta pel·lícula estaria entre les tres millors que veuria durant el 2009. Doncs bé, des d'avui només queda un lloc lliure entre els tres primers.

Nota de "Inlourious basterds": Notable alt.

"District 9" de Neil Blomkamp

District 9 m'ha deixat una sensació agredolça perquè va, clarament, de més a menys. Aquesta co-producció entre Sudàfrica i Nova Zelanda comença d'una forma prometedora perquè vol anar, i en ocasions ho aconsegueix, més enllà del clàssic film d'alienígenes.

Els missatges polítics i socials no són habituals en pel·lícules d'aquest gènere. I Blomkamp, que a més de director és co-guionista de la pel·lícula, sí que vol donar-li al seu film un toc polític i social plantejant, a través de la difícil co-existència entre alienígenes, sud-africans i nigerians, alguns dels principals problemes socials i humanitaris de l'actualitat. Tampoc és casual la data escollida per a fer arribar els alienígenes a Sudàfrica: l'any 1989, any de la caiguda del Mur de Berlín, que simbolitza un nou ordre mundial.

El format escollit per a la pel·lícula és la d'un fals documental. Aquest format no és original (l'utilitzen, per exemple, pel·lícules recents com Frost/Nixon o [REC]), però li dóna un toc de més veracitat a la pel·lícula que és, certament, encertat.

Però la pel·lícula es va diluint amb el pas dels minuts. El que comença de forma prometedora acaba convertint-se en una pel·lícula d'acció més. Dóna la sensació que al final, com moltes pel·lícules d'acció comercials, el film acaba posant-se al servei de l'espectacularitat dels efectes especials.

Fins i tot a mitja pel·lícula desapareix com per art de màgia el format de fals documental per reaparèixer només en les darreres escenes del film.

M'ha donat la sensació de ser un projecte original, amb bones idees, amb molt bona tecnologia, però amb un desenllaç convencional.

Nota de "District 9": Aprovat.

"Enemigos públicos" de Michael Mann

Vaig anar a veure "Enemigos públicos" de Michael Mann atret per la història real d'un gàngster que va acabar morint víctima, entre altres coses, de la seva passió pel cinema. No resistir-se a anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Clark Gable, malgrat ser l'home més buscat per la policia i malgrat ser declarat l'enemic públic número 1 pel govern dels Estats Units, va acabar amb la seva vida.

No obstant, "Enemigos públicos" m'ha deixat un regust agredolç. No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè no ho és. Té tocs del cinema clàssic de gàngsters, modernitzat amb la voluntat de plasmar noves formes cinematogràfiques (l'ús del digital), i això m'agrada. Però hi ha alguna cosa que falla.

El metratge és excessiu, i no ho dic per la durada (quantes pel·lícules llargues i bones hem vist!), sinó pel fet que durant ben bé la meitat dels minuts de film, no hi acabes de trobar interès del tot. Cert és que, com a mínim per a mi, la pel·lícula va de menys a més, i que potser les millors escenes del film estan justament al tram final.

L'escena de la mort de John Dillinger, tot i ser una mort anunciada i coneguda, manté un interès i una tensió remarcables. I això no és senzill. Acabo de llegir un article que parla de la similitud entre l'estil d'aquesta pel·lícula, i en concret d'aquesta escena final, amb la magnífica "Patt Garrett i Billy the Kid" de Sam Peckinpah. I crec que, salvant les distàncies, certes similituds sí que hi són. És un estil poc nítid, amb constants moviments de càmera (excessius de vegades, sobretot al principi), i en aquesta darrera escena amb l'ús d'una espècie de ralentí certament efectiu.

També és destacable l'escena del "cara a cara" entre John Dillinger i Clark Gable. L'un des dels seients del cinema i l'altre des de la pantalla. Un curiós pla-contraplà, que diu molt del fons del personatge.

Però la història d'amor excessivament ensucrada, una construcció dels personatges al meu entendre poc aconseguida, i unes interpretacions que no passaran a la història són, al meu entendre, alguns dels punts dèbils del film.

En definitiva, coses bones i coses no tant bones.

Nota de "Enemigos públicos": (com que el cinema de gàngsters continua agradant-me molt) aprovat alt.

"3 dies amb la família" de Mar Coll

"3 dies amb la família" sembla confirmar que el cinema català està vivint una bona ratxa. Als darrers films de gent com Albert Serra, Xavi Puebla o Cesc Gay, i hem d'afegir aquesta òpera prima de Mar Coll, recent sortida dels seus estudis de direcció cinematogràfica a l'Escac.

La primera pel·lícula de Coll crec que és una pel·lícula a tenir en compte. Sota una estructura clàssica, però molt efectiva, Mar Coll aconsegueix construir una història emotiva i creïble. La senzillesa o quotidianitat de l'argument fa que la majoria d'espectadors se sentin, en algun moment o altre, identificats amb el que està veient a la pantalla.

La construcció dels personatges és realment bona. I això vol dir que al darrera hi ha una bona feina de guió, de direcció, d'interpretació, de vestuari, de maquillatge, d'il·luminació, etc. Una bona feina d'equip.

És destacable que en un món bàsicament masculí com és el món del cinema, "3 dies amb la família" introdueixi de forma tant potent el segell femení. La direcció, el guió, el muntatge, la fotografia, el càsting o la direcció artística, entre d'altres, estan protagonitzades per dones. I el paper principal, molt destacat, recau també en una dona, Nausicaa Bonnín. Això sí, molt ben acompanyada per actors com Eduard Fernández o Francesc Orella.

Així doncs, recomanable anar a veure-la.

Nota de "3 dies amb la família": Notable.

"Glory to the filmmaker!" de Takeshi Kitano

Suposo que arriba un moment en la trajectòria vital i professional dels directors de cinema en el qual es veuen legitimats per a fer el que els doni autènticament la gana. I suposo que aquest és el moment al qual ha arribat el japonès Takeshi Kitano, famós pel gran públic per ser el creador del programa Humor amarillo amb el qual ens va deleitar Tele 5 cap als anys 90, però alhora destacadíssim cineasta nipó. Dolls, Hanabi, Zatoichi, Brother, El verano de Kikujiro, són algunes de les seves pel·lícules més destacades.

Amb Glory to the filmmaker!, Kitano fa, com deia, el que li dóna la gana. Es tracta de 108 minuts de paròdia de si mateix, de paròdia del cinema japonès (també de la societat japonesa), de paròdia sobre el cinema en general.

El començament de la pel·lícula és certament brillant i sorprenent. Gags d'humor cínic i intel·ligent. Crítica àcida però constructiva, a si mateix i, com deia, al conjunt del cinema. Especialment brillant la referència a Yasujiro Ozu, i la frase "¿quien coño va aguantar una película de dos horas de gente tomando sake y te?".

Però el pecat de la pel·lícula (com és d'esperar en pel·lícules d'aquest tipus) és que dóna la sensació que Kitano s'emborratxa de si mateix i acaba construint un film excessiu.

No obstant, si us agrada Kitano, aneu-la a veure. Si, per contra, no us agrada no cal que perdeu el temps. Si no coneixeu la seva filmografia i us atrau la pel·lícula us recomano que abans feu l'exercici de veure algunes de les seves obres anteriors. Això us facilitarà entendre tots els missatges del film.

Nota de "Glory to the filmmaker!": Notable baix.

"Still walking" d'Hirokazu Kore-Eda

Tenia pendent de veure "Still walking" des que la van presentar al Baff ara fa tres mesos. Finalment la vaig anar a veure ahir. I val la pena (atenció per qui no l'hagi vist: la fan només al Méliès i a les 17:50h.).

És una pel·lícula "molt japonesa". Al més pur estil dels cineastes clàssics japonesos com Yasujiro Ozu. I ho és des d'un bon principi. La passejada de l'avi de la seqüència inicial t'indica ràpidament el ritme que viuràs en la pel·lícula: un ritme lent, pausat. Els 108 minuts que dura la pel·lícula ens expliquen 24 hores d'una família.

I aquí ve un altre dels elements clàssics i tradicionals del cinema japonès que recupera Kore-Eda: "Still walking" representa un quadre familiar, les relacions entre una família, i la ruptura entre un món clàssic i un món modern. I tot això amb els valors del treball, el respecte a la gent gran, la rigidesa familiar i l'honor, predominants en la societat nipona. Repeteixo: molt japonès.

Els plans de situació i els plans detall ajuden molt a la creació d'aquest ritme pausat, i donen alhora un to íntim, personal, familiar a la pel·lícula.

Destaca el moviment de la càmera. I destaca per la seva absència. En tota la pel·lícula la càmera és estàtica. I això és una manera, també, un instrument cinematogràfic, per a expressar tot el rerefons ideològic, social i cultural de la pel·lícula. Nomes en cinc ocasions durant els 108 minuts de la pel·lícula la càmera es mou. I són precisament alguns dels moments que fan trontollar l'estabilitat de la famíla, l'estabilitat de la tradició.

És interessant també el canvi de tipus d'il·luminació que es va produint durant la pel·lícula. S'ha de tenir en compte que bona part la pel·lícula passa en interiors, i la il·luminació és una bona manera (si s'utilitza bé) de mostrar el pas de les hores. En aquest cas la llum es va convertint en una llum més íntima a mesura que avancen les hores del dia i això coincideix, també, amb els moments en què els personatges obren més el seu interior.

Hi ha un detall al final de la pel·lícula que, des d'un punt de vista formal cinematogràfic, no m'agrada, però crec que seria injust valorar una de les millors pel·lícules que he vist enguany, per aquest detall.

Nota de "Still walking": Notable.

"L'any que els meus pares van marxar de vacances" de Cao Hamburger

Qualsevol alternativa a la calor asfixiant de Barcelona avui era bona. I la millor, una sala de cinema. Però és que a més l'alternativa triada, la brasilera "L'any que els meus pares van marxar de vacances", ha estat encertada.

Aquesta és la segona pel·lícula del director Cao Hamburger, i ha estat co-produïda per Fernando Meirelles ("Ciutat de Déu"). Es tracta d'una pel·lícula emotiva i íntima, però que amb un bon sentit de l'humor i amb un ritme àgil (bon guió) ens explica la tràgica situació que ha de viure un nen brasiler l'any 1970 en plena dictadura i just en el mes en que la selecció brasilera de futbol (paraules majors) es juga el mundial.

Bones interpretacions, un ús de la càmera que dóna proximitat i crea empatia amb els personatges, un il·lumniació íntima, un guió com deia ben aconseguit, fan d'aquesta pel·lícula una bona proposta per aquest mes d'agost.



Nota de "L'any que els meus pares van marxar de vacances": Aprovat alt.

"V.O.S" de Cesc Gay

"V.O.S" és una pel·lícula que no passarà a la història del cinema. Tampoc ho pretén.

Es tracta d'una comèdia lleugera, amb cert to "woodyallenesc", que juga amb espais interiors i exteriors (els protagonistes entren i surten d'una pel·lícula), espais que barregen la ficció i la realitat, donant un cert aire caòtic a la pel·lícula. El film arrisca ja que la comèdia, sobretot la comèdia que barreja personatges, temps i realitats, com és el cas, corre el risc d'estavellar-se si no està tancada del tot. "V.O.S." juga al límit.

Les interpretacions tampoc passaran a la història, tot i que potser qui destaca més és Vicenta N'dongo.

Això sí, penso que hi ha tota una generació, la que ronda els quaranta (i a la qual m'hi començo a acostar perillosament) que pot sentir-se identificada amb part dels problemes i conflictes que viuen els personatges Això farà, sens dubte, valorar més la pel·lícula.

Nota de "V.O.S.": aprovat

"Tetro" de Francis Ford Coppola

Coppola fa amb "Tetro" una espècie d'exercici de cinema d'autor fins i tot amb tocs de cinema indie (el potser ja massa recorrent cinema "modern" en blanc i negre, per exemple). Un exercici que no sé si és voluntari o forçat per la implacable maquinària de la indústria cinematogràfica (recordem que la pel·lícula anterior de Coppola, Youth Without Youth, no s'ha arribat ni a estrenar a les nostres sales). En tot cas, una situació que dóna la possibilitat al director de, com se sol dir, fer el que vulgui.

I el resultat és, per a mi, profundament desconcertant.

En la pel·lícula hi ha moments que són certament brillants. Quien tuvo retuvo, suposo. Gran seqüència la de la ràdio La Colifata; o la de la surrealista interpretació teatral del Faust en femení; o el viatge en cotxe a la Patagònia; o alguns jocs d'espai interessants. Però són, en la meva opinió, oasis en el desert.

Un desert on sí que hi destaquen les interpretacions de Vincent Gallo i Maribel Verdú. On no hi aporta res la de Alden Ehrenreich. I on directament hi sobra, per insoportable i gens creïble, la de Carmen Maura.

Però per a mi el problema de la pel·lícula és que no arrenca ni a marxes forçades. El guió no funciona. I quan sembla que comença a arrencar i a funcionar, agafa una deriva, primer de moments previsibles, i després d'una suma de despropòsit darrera despropòsit. La darrera mitja hora es converteix en una cosa més pròpia d'un culebrot veneçolà que no pas del director d'obres com El Padrino, Apocalypse Now o La ley de la calle.

L'última frase de la pel·lícula ("Tot anirà bé. Som una família") m'han fet entrar ganes d'anar a la guixeta a demanar que em tornessin els diners.

Nota de "Tetro": (em sap greu, però...) Suspès

"Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson

Semblava que al final me la perdria, però ahir finalment vaig anar a veure la pel·lícula sueca "Deixa'm entrar" de Tomas Alfredson. Qui vulgui veure-la haurà d'espavilar perquè a Barcelona ja la fan només en dues sales: al Maldà i a l'Icària. I a més al Maldà la fan a les 22h., i a l'Icària en sessió golfa.

Malgrat aquests horaris intempestius, si encara no l'heu vist, crec que val la pena fer-ne l'esforç. És una pel·lícula atractiva i suggerent. Barreja d'història de terror i conte d'amor. Barreja de tensió i tendresa. Barreja de contrastos que, penso, reflecteix també la barreja de contrastos que caracteritza a la societat sueca.

És una pel·lícula que, a més, aprofita bé els elements cinematogràfics. El joc d'espais gèlids combinat amb elements infantils és molt efectiu. El guió, ben estructurat, dóna molt de ritme a la pel·lícula i fa avançar l'acció amb lleugeresa. I els personatges, ben construits i caracteritzats, donen un toc d'humanitat que contrasta amb el to fantàstic de la història.

Una bona pel·lícula en un 2009 que no s'està prodigant massa en films de qualitat.

Nota de "Deixa'm entrar": notable