"Aritmètica emocional" de Paolo Barzman

Què canvia del principi al final d'"Aritmètica emocional" de Paolo Barzman? Una cosa aparentment tant senzilla com una taula que passa d'estar elegantment parada a l'exterior d'una casa de camp canadenca a, en una sola nit, estar absolutament desordenada, molla per la pluja nocturna i donant una sensació de caos. Però aquest caos, aquesta transformació, no és banal, sinó que simbolitza el canvi interior que, d'un dia per l'altre, viuen tots els personatges d'aquesta pel·lícula. És un exemple de com es poden aprofitar elements cinematogràfics per a explicar coses. En aquest cas l'atrezzo. Una taula, parada primer i desparada després. Un quadern, escrit primer amb els noms de les persones que entraven en un camp de concentració nazi i, esborrat després per la pluja, no com a voluntat d'oblit del passat, sinó com a reflex d'un alliberament interior llargament esperat.

Un altre element cinematogràfic ben aprofitat per Barzman: l'espai. I aquí es produeix una paradoxa. La pel·lícula transcorre en dos temps i espais diferenciats: per una banda, els anys 40 en un camp de concentració nazi a França i, per l'altra, l'any 1985 en una magnifica casa de camp al mig de l'espectacular natura del Canadà. On rau la paradoxa? En el fet que en l'espai de més llibertat que és, sens dubte, el camp canadenc, els personatges protagonistes viuen una major repressió interior (la cosa canvia al final de la pel·lícula quan es produeix una espècie de catarsi col·lectiva alliberadora) i, en canvi, en l'espai de repressió que és el camp de concentració, els tres personatges principals viuen en un estat de més plenitud interior. Fins al punt que un dels personatges, ja en l'any 1985, li diu a la protagonista principal que enyora "la simple alegria d'estar viu amb tu", referint-se als moments viscuts al camp de concentració. Aquesta paradoxa, aquest sentiment aparentment il·lògic, el que fa és remarcar, al meu entendre, la profunda inestabilitat emocional que viuen els persoantges.

Destacable també la interpretació dels personatges. Potser cap d'ells fa el seu millor paper, però Susan Sarandon, Christopher Plummer o Max Von Sydow no desentonen. Potser Gabriel Byrne es mostra més discret.

No obstant, com a element negatiu, la història sembla plantejada de forma un pèl precipitada. L'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç no acaba d'estar massa clara i l'ús del flashback tampoc acaba de servir per a solucionar aquesta mancança del guió. Per cert, i parlant de flashbacks, al cinema en general li cal una mica més d'imaginació, i potser va sent el moment que algú inventi una fórmula diferent de l'ús del blanc i negre per a representar el passat.

En definitiva, avui, amb cert retard, he anat a veure aquesta pel·lícula de Barzman i, en línies generals, he sortit satisfet de la sala (i això que avui el cinema Maldà ha ofert un so que només puc qualificar d'indigne).

Nota d'"Aritmètica emocional": Aprovat