En què s'assemblen "Pulp Fiction" i "Antes que el diablo sepa que has muerto"?

Sempre he dit que "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994) va ser la pel·lícula que d'alguna manera va revolucionar la meva generació. És a dir, la dels que ara estem entre els 30 i els 40. En el seu moment va ser un boom, i molta gent de la meva quinta la va agafar com a referent cinematogràfic pel que tenia de ruptura vers el que estavem acostumats a veure fins llavors al cinema. També és cert que, des de llavors, "l'estil Tarantino" s'ha repetit fins a la sacietat i, segurament, sense arribar al nivell de "Pulp Fiction" o de "Reservoir dogs", del mateix Tarantino i que, a mi personalment, potser em va sorprendre més que la pròpia "Pulp Fiction".

Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.

Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.

Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.

Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.

Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.

En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.

Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.

Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.

Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat

"Bird" de Clint Eastwood

He de reconèixer que fins fa relativament poc temps no tenia coneixement de l'existència de "Bird", una pel·lícula de Clint Eastwood, de l'any 1988. I ara, un cop vista, crec que és una de les seves millors pel·lícules, a l'alçada de "Unforgiven", "Mystic River" o "Million dollar baby".

"Bird" relata la vida d'un dels grans mites del Jazz: Charlie Parker. Però també retrata la societat dels barris baixos nord-americans entre els anys 20 i els anys 50 del segle passat. L'època en la que, segons diu un dels personatges de la pel·lícula, "el swing és la moda i el jazz enamora".

És un retrat de la decadència d'un geni. De la seva caiguda anunciada pel seu desencaix en la societat, per la seva addicció a l'alcohol i les drogues, pel seu deplorable estat físic, per la mort de la seva filla.

Tècnicament Eastwood fa una aposta arriscada però, al meu entendre, brillant. A partir de flashbacks dintre de flashbacks fa una construcció temporal difícil de seguir, però que suposa un mosaic atractiu i efectiu.

Juga gairebé sempre amb espais tancats, a cops claustrofòbic, i ho fa per introduir encara més a l'espectador dintre del que senten i viuen els personatges. Té també un protagonisme indubtable la llum. Una llum agressiva per la seva foscor i per la predominància de les ombres. Fins a tal punt que en ocasions arribes pràcticament a no veure el que hi ha en la pantalla.

Tot això, acompanyat permanent de la música jazzística, i de la interpretació superlativa de Forrest Whitaker, fan que "Bird" sigui, sens dubte, una gran pel·lícula.


Trailer de "Bird"