Vaig anar a veure "Enemigos públicos" de Michael Mann atret per la història real d'un gàngster que va acabar morint víctima, entre altres coses, de la seva passió pel cinema. No resistir-se a anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Clark Gable, malgrat ser l'home més buscat per la policia i malgrat ser declarat l'enemic públic número 1 pel govern dels Estats Units, va acabar amb la seva vida.
No obstant, "Enemigos públicos" m'ha deixat un regust agredolç. No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè no ho és. Té tocs del cinema clàssic de gàngsters, modernitzat amb la voluntat de plasmar noves formes cinematogràfiques (l'ús del digital), i això m'agrada. Però hi ha alguna cosa que falla.
El metratge és excessiu, i no ho dic per la durada (quantes pel·lícules llargues i bones hem vist!), sinó pel fet que durant ben bé la meitat dels minuts de film, no hi acabes de trobar interès del tot. Cert és que, com a mínim per a mi, la pel·lícula va de menys a més, i que potser les millors escenes del film estan justament al tram final.
L'escena de la mort de John Dillinger, tot i ser una mort anunciada i coneguda, manté un interès i una tensió remarcables. I això no és senzill. Acabo de llegir un article que parla de la similitud entre l'estil d'aquesta pel·lícula, i en concret d'aquesta escena final, amb la magnífica "Patt Garrett i Billy the Kid" de Sam Peckinpah. I crec que, salvant les distàncies, certes similituds sí que hi són. És un estil poc nítid, amb constants moviments de càmera (excessius de vegades, sobretot al principi), i en aquesta darrera escena amb l'ús d'una espècie de ralentí certament efectiu.
També és destacable l'escena del "cara a cara" entre John Dillinger i Clark Gable. L'un des dels seients del cinema i l'altre des de la pantalla. Un curiós pla-contraplà, que diu molt del fons del personatge.
Però la història d'amor excessivament ensucrada, una construcció dels personatges al meu entendre poc aconseguida, i unes interpretacions que no passaran a la història són, al meu entendre, alguns dels punts dèbils del film.
En definitiva, coses bones i coses no tant bones.
Nota de "Enemigos públicos": (com que el cinema de gàngsters continua agradant-me molt) aprovat alt.
