Al sofà amb Pasolini, Tarantino i Lynch

El DVD és un recurs que faig servir cada cop més. Mentre la meva dvdteca està creixent de forma (econòmicament) preocupant, de tant en tant em dedico sessions cinematogràfiques casolanes i més o menys maratonianes. Aquest cap de setmana, obligat per un esquinç que em recomana guardar repòs, ha estat un d'aquests caps de setmana intensos de sofà-dvd.

A part de l'escapada a l'Icària per a veure "Enemigos públicos", he tingut una triple sessió addicional: "Mamma Roma" divendres a la nit (i ja comentada en un post anterior), "Reservoir dogs" dissabte a la nit (i ja vista anys enrere) i "The Straight story" diumenge a la nit. Al sofà, doncs, amb Pasolini, Tarantino i Lynch.

"Reservoir dogs" la vaig veure ja fa uns quants anys i crec que vaig seguir el procés que vam seguir molta gent de la meva generació (sóc nascut al 74, o sigui que podeu fer càlculs): vaig veure aquesta pel·lícula després de quedar-me sorprès amb "Pulp Fiction", que s'havia rodat dos anys després de "Reservoir dogs". "Pulp fiction" per a mi va ser un impacte, una cosa totalment nova i, de fet, va ser la primera pel·lícula que vaig fer que em regalessin. En aquest cas amb VHS, clar. Però després vaig veure "Reservoir dogs" i, tot i que és un film menys nítid, més sec, menys comercial, vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula millor.

Amb els anys Tarantino m'ha anat interessant menys, fins al punt que continuo pensat que aquestes dues pel·lícules (que són de 1992 i 1994) són, encara avui, els seus millors treballs.

Per la seva banda, "The Straight story" em va semblar una pel·lícula interessant. Lluny de l'estil abstracte (i per a mi execessiu) de films com "Inland Empire", es tracta d'una peculiar road movie, de ritme pausat i reflexiu. Segurament no és de les pel·lícules que més es destaquin de Lynch però jo, sense ser un expert en aquest cineasta, em quedo abans amb un film com aquest, de caràcter narratiu però amb un segell personal que la fa tenir un toc diferent, abans que amb films que, com deia fa uns mesos, de tant abstractes et fan dubtar si estàs davant d'una estafa o d'una obra mestra.

Clàssics imprescindibles: "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini

De vegades cal fer una mirada enrere i fixar-nos en qui han estat els que han aconseguit que el cinema sigui el que és. Per a entendre el bon cinema europeu actual, s'ha de conèixer el passat del cinema continental i, entre estrenes i estrenes, s'ha de fer l'exercici d'asseure's a l sofà de casa, agafar el comandament a distància i gaudir dels grans clàssics.

És el que vaig fer ahir a la nit amb "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini. Una pel·lícula de l'any 1962, que passa de ser una de les grans pel·lícules d'un dels grans directors del cinema italià.

És una de les obres importants del neo-realisme italià sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Es tracta d'una pel·lícula descarnada, dramàtica, retrat d'una profunda violència social. La violència social que patien les classes baixes de l'Itàlia de l'època.

Les interpretacions, on hi destaca una extraordinària Anna Magnani, el guió i la música extremadament trista i expressiva, són algunes dels elements que més destaquen de la que va ser tot just la segona pel·lícula de Pasolini.

És una pel·lícula que s'ha de veure. Des de l'extraordinària seqüència inicial, fins el dramàtic final.

Una tarda amb Cassavetes i Pasolini

Més d'un cop he parlat del luxe que suposen algunes de les classes de direcció cinematogràfica que faig. Poder desconnectar durant quatre hores de la realitat del dia a dia, per a entrar en la vida del Setè Art, en els seus misteris i en les seves raons, en els seus mecanismes i en les seves passions, és un gustàs.

I avui ha estat un d'aquests dies. Hem pogut veure i analitzar seqüències, en concret sobre el seu muntatge, de dues grans pel·lícules de dos grans directors: "Faces" de John Cassavetes i "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini. Com deia, un luxe.

Us deixo aquí fragments de les dues pel·lícules.

PD: Ahir tampoc va estar malament perquè van tocar pel·lícules de Visconti, Kazan i Sternberg...