"Incendis" és el més gran que he vist en teatre en molts anys. Segurament el més gran que he vist mai. Com a mínim la primera part. Em va semblar senzillament brutal.
Són 3,5 hores al Teatre Romea que es fan curtes. En cap moment vaig tenir la temptació de mirar el rellotge. En cap moment em vaig moure amb incomoditat al meu seient (per cert, seient situat al mateix escenari, cosa que ja, de per si, és prou atraient).
És, per il·luminació, per banda sonora, per atmosfera, per moviments, un espectacle teatral amb gran dosi de llenguatge audiovisual. El teatre que més s'assembla al cinema. I, tot i així, no perd la proximitat i intimitat que sempre dóna el teatre.
L'escenografia (hi ha recursos al darrera) és espectacular. Espectacular, però gens sobrera. És tant efectista com efectiva. Sumament atractiva.
La coreografia, mil·limetradament impecable. Tota l'obra en si, pels canvis temporals, per la interpretació de diferents personatges per part dels mateixos actors i actrius és de molt difícil execució. En canvi, funciona a la perfecció. Els canvis temporals en una mateixa escena passen suaument davant de la mirada de l'espectador. I funcionen. Molt.
Tot això, el fet que tot funcioni com un engranatge perfecte ha de tenir, per força, una bona mà al darrera. I aquesta és, sens dubte, la mà del director, de l'Oriol Broggi. Impecable.
Menció especial mereix, òbviament, el text, obra de Wajdi Mouawad. Un text d'enorme actualitat i d'un profund dramatisme que manté, gairebé des del principi, la tensió i l'emoció de l'espectador a flor de pell.
I, per últim, el repartiment. Grans tots. Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Clàudia Font, Xavier Ricart i Xavier Ruan. Clara Segura, simplement estratosfèrica. Enorme. La primera escena del segon acte, un brutal tête à tête entre Segura i Cisteró, és impressionant. Ella sola val l'entrada del teatre.
En fi que, com podeu intuir, recomano, i molt, l'obra. No crec que us estranyi que ja tingui entrada per veure-la per segon cop. I espereu que no en caigui un tercer.
