Un nadal de cine (4): "El discurs del rei" de Tom Hooper

Les pel·lícules i els actors i actrius angleses, tenen un nosequè, un segell, que els fa molt especials. Sempre hi haurà excepcions, òbviament. Però el cert és que no estranya anar a veure una pel·lícula anglesa i sortir de la sala de cinema dient "quines interpretacions més solvents", "quina ambientació més encertada", "quins diàlegs". Cert tipus de cinema anglès ho sol tenir tot això. I no m'estranyaria que això sigui degut a la gran tradició teatral del país de Shakespeare.

"El discurs del Rei" té totes aquestes característiques, i d'altres. És una bona pel·lícula. Amb molt bones interpretacions (especialment les de Colin Firth i Geoffrey Rush). Amb una estructura de guió clàssica, amb punts de gir que enganxen i amb diàlegs potents. Amb una ambientació en l'Anglaterra de la primera meitat del segle XX (la pel·lícula acaba en el moment en que la Gran Bretanya decideix participar a la II Guerra Mundial) que funciona com una part important de l'engranatge del film (impressionen escenaris com l'Abadia de Westminster o els diversos palaus reials britànics). I amb una gran tria musical, amb especial menció a la 7ª Simfonia de Beethoven que sona en l'escena clímax del film.

I tot això amb un fil argumental prou atractiu: com un rei d'Anglaterra pot superar el seu tartamudeig.

Nota de "El discurs del rei": notable.

Un Nadal de cine (2): "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard

Recordo que quan es va estrenar la darrera pel·lícula d'Alain Resnais escrivia, en aquest mateix bloc, que només per ser la darrera (per ara) pel·lícula de Resnais, calia anar-la a veure. Amb aquesta mateixa filosofia he anat a veure avui "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard.

No amagaré que és un film poc convencional, en la línia habitual de Godard. Trencador, en la línia habitual de Godard. Difícil, en la línia habitual de Godard. I no amagaré, o recomanaré, que si aneu a veure-la, hi aneu amb l'actitud adequada. Que no és una altra que la de tenir la capacitat d'abstraure-us de la incomoditat de no saber què és el que està passant en la pantalla, de no entendre el perquè de les coses. Si us sabeu abstraure d'aquesta incomoditat, fareu una passa important i podreu gaudir d'un torrent d'imatges, missatges, sons, silencis, colors, moviments, aparentment inconnexes, però indubtablement lligats en una espècie de collage complex, que formen un conjunt poc menys que fascinant. Difícil, com dic al principi, però fascinant.

Us confesso que aquesta capacitat d'abstracció, a mi m'ha costat ben bé tres quarts d'hora. Però un cop passat aquest límit, m'he relaxat i m'he endinsat en el que veien els meus ulls i (suposo) processava el meu cervell.

"Film Socilaisme" és un collage. Un collage de sons potents, bruts, absents. D'imatges gravades amb mòbil, amb format digital, de plans monumentals. Un collage de frases. De diàlegs superposats. De protagonisme coral. M'atreveixo a dir que aquest protagonisme coral, habitual del cinema soviètic dels anys 20, té alguna cosa a veure amb el títol de la pel·lícula (els cineastes soviètics teoritzaven que la ideologia de les pel·lícules no només s'havia d'expressar a partir de que passava sinó en el com s'expressava; i una de les conseqüències va ser que en el cinema soviètic dels anys 20 no hi havia protagonistes principals, sinó que el protagonisme era col·lectiu. Això també passa en aquest film de Godard).

És una obra on s'hi veuen clares les "obsessions" ideològiques de Godard, amb referències contínues a la II Guerra Mundial, a la Guerra Civil espanyola, a Palestina, al capitalisme, a la deriva actual d'Europa, als valors o manca de valors de la societat actual, etc. Però també la filosofia que ha impregnat sempre al seu cinema, i a les seves reflexions sobre el cinema.

Alguns exemples es trobe en els contínus intertítols o en els diàlegs inconnexes del films: "Amb el sorgiment de la cultura digital, la humanitat s'enfrontarà amb conflictes que no ens donaran el luxe de presentar-se"; "Fa falta valor per pensar"; "No dir res: mostrar primer"; "No parlar d'allò invisible: mostrar-ho"; "Pensa bé per què lluites, perquè podries obtenir-ho"; "Alliberar i federar les nostres humanitats". I la frase final: "Quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei. No comment".

I no puc acabar aquest escrit sense expressar la meva admiració pel fet que un film com aquest, modern i trencador, tant en el fons com en les formes, el signi una persona que tot just fa vint-i-tres dies va arribar als 80 anys.

Nota de "Film Socialisme": notable.

PD: Acabo de llegir una frase de l'Àngel Quintana que crec que resumeix prou bé el cinema de Godard: "Cada cop que Jean-Luc Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys".

"18 comidas" de Jorge Coira

"18 comidas" és el segon llargmetratge del gallec Jorge Coira. I, sens dubte, es tracta d'un treball més que remarcable.

Film d'aquells que podriem qualificar de "petits", intimistes, que reflecteixen la realitat de la vida quotidiana. Sobretot de la generació de persones que ara es troben (ens trobem) entre els 30 i els 40 anys. No serà estrany que ens sentim identificats amb el que veiem a la pantalla en més d'una ocasió.

Coira el que fa és construir un collage amb protagonistes corals i amb creuament d'espais i temps (això sí, repartit tot en un sol dia), amb el risc que això suposa tant des del punt de vista de la creació-coherència del guió, com des del punt de vista del muntatge. Però el resultat és efectiu. Molt efectiu.

És de destacar el paper del grup d'actors i actrius. I és que, en bona part, la interpretació, per voluntat del director, es va basar en la improvisació. I això fa que les escenes més dramàtiques i intenses del film, es transformin en escenes molt més realistes.

El missatge final del film és agredolç. Personatges tristos, perduts, sense rumb, però que no renuncien a buscar la felicitat que tothom necessita i mereix. I tot això a l'entorn, sempre, d'allò que sol unir de forma més habitual a les persones: una taula plena de bon menjar.

Nota de "18 comidas": notable.

"Còpia certificada" d'Abbas Kiarostami

"Còpia certificada" és una pel·lícula peculiar. D'entrada és de valorar que, novament, ens trobem davant d'un film que aborda la relació directa que tenen les diferents disciplines artístiques. En aquest cas ens planteja, en format cinema, un debat centrat en la pintura però que, en realitat, també podria ser extensible a qualsevol altre àmbit artístic: el valor, o no, de les obres artístiques que, lluny de ser les originals, en són còpies idèntiques.

Des del punt de vista del guió, l'encert és que aquest debat el trasllada a l'essència de la pròpia realitat i a les pròpies relacions humanes. I és que el títol de la pel·lícula, "Còpia certificada", no fa referència només al debat artístic que he citat, sinó que és un joc de paraules aplicable, també, a la realitat que viuen la parella protagonista de la pel·lícula. Són qui semblen ser? Són una còpia? És un joc interessant al qual ens aboca Abbas Kiarostami, i que ens fa dubtar si estem davant d'una parella, de diferents parelles, de realitats, de còpies... Un joc que, ni el propi director, ens vol acabar de resoldre.

Interessants interpretacions, espais molt definitoris del que estan vivint els protagonistes, girs de guió que fan sòlida una estructura narrativa aparentment complicada i escenes de les que es recorden, donen potència a aquest film.

Nota de "Còpia certificada": notable baix.

"Aita" de José María de Orbe

"Aita" és un exercici cinematogràfic engrescador. Una d'aquelles pel·lícules arriscades que mereixen ser vistes, ser analitzades i ser valorades. Lamentablement la cosa mediàtica actual no sol apostar per iniciatives novedoses que trenquin amb el que està comercialment establert. I el resultat és evident: dia de l'espectador, a les 19:25h., a un cinema de la Rambla de Catalunya de Barcelona, 5 persones a la sala. Això que us heu perdut.

Tampoc us enganyaré. Si sou de tendència a badallar amb els plans fixos més o menys llargs; si us alteren els nervis els silencis prolongats; si trobeu banals les converses sobre la quotidianitat; si penseu que una habitació buida és només una habitació buida; millor que no feu l'esforç.

Però la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber valorar que si un pla és fixe i llarg és perquè el que vol transmetre s'ha de transmetre amb un pla fixe i llarg i no d'una altra manera; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber veure que els silencis molts cops diuen més que les paraules; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en intuïr la profundíssima profunditat que poden tenir les quotidianíssimes converses quotidianes; la gràcia d'aquesta pel·lícula és percebre que un espai, una habitació buida, pot convertir-se en un personatge més que mereixeria sortir en els títols de crèdit.

Amb les reflexions i sentiments a l'entorn de la mort com a teló de fons, com a absència present en tot moment, "Aita" és una barreja de tradició i modernitat. Tradició per l'espai i els personatges: un antic casalot d'una zona rural d'Euskadi en la qual només hi viu un veterà i ateu vigilant que rep asiduament la visita d'un amic capellà. I modernitat per la forma: des dels silencis i plans ja comentats, fins als moments que voregen el vídeo-art o el format quasi-documental.

Atenció amb la bellesa pictòrica de gairebé tots els plans de la pel·lícula. De fet, el director José María de Orbe, diu en un article publicat per Cahiers du Cinema que "a més dels antecedents cinematogràfiques més evidents, m'interessaven altres referents en les arts plàstiques, com és la desocupació de l'espai de les escultures de Jorge Oteiza, en les quals el buit és el protagonista absolut de les formes, i la plenitut i l'emoció de les teles del pintor Mark Rothko".

En fi, que espero que us decidiu a trencar aquesta barrera que ens imposen davant de propostes agosarades i feu el pas de valorar aquestes apostes.

Nota de "Aita": notable

"The social network" de David Fincher

"The social Network" serà, segurament, un dels fenòmens cinematogràfics de la temporada. Un film que, aparentment, tracta sobre una xarxa social com Facebook que té enganxats a 500 milions de persones és garantia d'èxit. Però, paradoxalment, el darrer film de David Fincher no és una pel·lícula sobre Facebook. Diria que ni tansols és un film sobre les xarxes socials. Personalment crec que és una pel·lícula destinada a fer pensar en una determinada cultura de la competititvitat i de l'acceleració (i veureu que em faré pesat amb aquest terme) a la qual segurament la societat actual ens està duent. Afortunadament, però, Fincher ens exposa aquestes qüestions sense fer-ho de manera alliçonadora i paternalista.

Des del punt de vista formal és una pel·lícula accelerada des de la primera escena (escena que, per cert, si veus la pel·lícula en versió original, t'agafa a contrapeu per la velocitat dels diàlegs i t'obliga a posar tots els sentits en la pantalla, sobretot si no domines del tot l'anglès). I és que, com dic, els diàlegs són accelerats, com ho és el muntatge (fins i tot hi ha alguna elipsi temporal que per l'acceleració no acaba de quedar clara) o la música, que també fa provocar la sensació que la pel·lícula va a un ritme molt picat.

Però, malgrat que aquesta acceleració en alguns moments pugui provocar fins i tot certa incomoditat a l'espectador, el cert és que l'acceleració quadra molt amb l'acceleració i el creixement exponencial, brutal, del fenomen protagonista de la pel·lícual i del tipus de "cultura" que aquesta ens vol retratar.

La sensació és que, si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot, sí que estem davant d'un film pensat de forma detallada. Dues escenes exemple del que vull dir: una escena d'una competició de rem entre universitats en la qual la música d'Edward Grieg (passada per la necessària transformació electrònica) n'és la protagonista. Es tracta d'una música que comença a un ritme i volum sostingut i que acaba amb ritme accelerat i amb una explosió sonora final que bé podria ser un mirall del que exposa el film.

I una altra escena, que en realitat en són dues: la primera escena caracteritzada per un diàleg de ritme vertiginós, marejant, entre Mark Zuckerberg (el creador de Facebook) i la seva nòvia, acaba amb una frase d'aquesta darrera dirigida a Zuckerberg, que és més o menys aquesta: "Et penses que no agrades a les noies perquè ets un freaky, però no és cert. No els agrades perquè ets un gilipolles". I, en la darrera escena de la pel·lícula, una altra noia li diu alguna cosa com: "Mark, no ets gilipolles. Simplement t'esforces molt en aconseguir ser-ho". És a dir que Fincher fa un intent de tancar el cercle de la pel·lícula unint la primera amb la darrera escena. Per cert, si comparem el ritme i la velocitat dels diàlegs d'aquestes dues escenes (acceleradíssims en la primera escena i pausats en la darrera), i si comparem els espais on es duen a terme aquestes escenes (una en un bar ple de gent jove i ple de soroll, i l'altra en un despatx diàfan, silenciós i amb només dues persones), ens adonarem que Fincher fa un retrat brillant de l'evolució del personatge principal de la pel·lícula.

"The social network" és una pel·lícula que agradarà o no, però que, certament, té un interès evident. Per tant, és recomanable anar a veure-la.

Nota de "The social Network": notable baix.

"Fase 7" de Nicolás Goldbart

El Festival de Sitges és una capsa de sorpreses. I, tot s'ha de dir, les sorpreses poden ser negatives o positives. Diumenge passat ens disposavem a anar a veure la darrera aventura fílmica de John Carpenter. Però, oh sorpresa, arribem a Sitges i, després de fer cua gairebé una hora (i que el típic senyorgranfentseeldespistatmòbilenmà intentés colar-se) les entrades estan esgotades. Les de les dues sessions programades i la de la sessió extra que programen a les 8h. del matí. Demanem a la noia de la guixeta que ens doni una entrada per alguna pel·lícula que facin a la tarda. I ens dóna entrades per veure "Fase 7". Comèdia negra apocalíptica ens diu. Argentina. Buf...

Després d'unes tapes (la dieta pot fer un break) anem cap a l'Hotel a veure la pel·lícula.

M'allargo una mica en el pròleg perquè la pel·lícula no passarà a la història del cinema. És, però, entretinguda. Rius força amb un humor negre violent (apocalíptic perquè l'acció se situa en un entorn afectat per un virus estrany) tipus Álex de la Iglesia, germans Coen, Tarantino i els seus. Tot i que Nicolás Goldbart (el director) assegura que la seva inspiració està en John Carpenter i en Sergio Leone. I és cert que alguns moments, i alguns personatges, recorden als Spaghetti western de l'italià.

Les interpretacions hi fan força. Sobretot destaca la d'un Federico Luppi ben diferent al que estem habituats: un silenciós villà (villano és villà en català?), amb ulleres de sol i escopeta rebentacaps, a l'estil de l'Anton Chigurh interpretat a la perfecció per Javier Bardem a "No country for old men", però amb 75 anys a l'esquena i, segurament, amb menys mala llet.

En definitiva, una bona proposta per passar una bona estona. Que no és poc.

Nota de "Fase 7": aprovat alt.

Nota: he vist la pel·lícula per segon cop i m'ha agradat més. Així que he passat de posar-li un aprovat alt a posar-li un notable baix.

"Bicicleta, cullera, poma" de Carles Bosch

És recomanable, de tant en tant, fugir de la ficció cinematogràfica i fer una incursió en el documental. Gènere que, els que em coneixeu, sabeu que m'interessa de manera especial.

Si el documental parla d'una problemàtica social (com sol ser habitual), guanya interès. Si el protagonista és un personatge públic i reconegut, encara més. I, si a sobre, el tema tractat et porta a una vivència personal propera, l'interès ja és total.

És el cas del documental "Bicileta, cullera, poma", dirigit per Carles Bosch, i que ens ofereix el sgeuiment que el director li ha fet en els darrers dos anys a Pasqual Maragall, des que li van detectar la malaltia de l'Alzheimer.

El muntatge del film òbviament no és el més important. Però un documental ben muntat és molt més efectiu, i et transmet molta més informació (i passió) que un documental mal muntat. Em direu que això no és qüestió només del documental, cert. Però el documental, i aquest de manera ben especial, ha de buscar en molts moments el punt d'emoció, aquell punt, si voleu, de fer caure la llàgrima. I aquí, triar una bona combinació d'imatges, de música, de ritme, és essencial. I el muntatge de "Bicicleta, cullera, poma" ho aconsegueix.

El fons del tema tractat, al final, no ofereix massa novetats. Però el que sí que aconsegueix és fer reflexionar. De manera desordenada:

- L'Alzheimer ens iguala a tothom. Ja pots ser president de Catalunya, president dels Estats Units, el meu avi, o la veïna del tercer. Si t'ataca, t'ataca.

- L'Alzheimer, paradoxalment, ens continua mostrant les diferències socials. L'enteresa amb la que Maragall viu la seva malaltia no és qüestió només del caràcter del personatge. No tothom pot tenir una doctora de l'Hospital de Sant Pau al seu servei, no tothom té els recursos per a muntar una fundació que investigui sobre la malaltia, no tothom té una oficina al seu servei que li faciliti la vida, no tothom té una família que es pugui dedicar a la cura del malalt. Millor dit, gairebé ningú pot tenir aquestes facilitats.

- L'Alzheimer és una malaltia que no només afecta al malalt. Afecta, i molt, al seu entorn.

- Tinc un avi que actualment té Alzheimer i un altre avi que va morir de la mateixa malaltia. Si la genètica fa el seu curs, tinc uns quants números de loteria comprats. Esperem que la ciència aconsegueixi fer front a la genètica.

Nota de "Bicicleta, cullera, poma": notable baix.

He vist "Blade Runner", ja sóc un bon cinèfil

Sí. Cert. Amb 36 anys i mig de vida, amb uns quants centenars de pel·lícules vistes, amb quatre anys que fa que em dedico amb més intensitat al cinema, amb gairebé tres anys de Llanterna Màgica, amb tot això, encara no havia vist "Blade Runner".

Fins ahir a la nit. Ara sí. Ja puc dir que sóc un bon cinèfil.

I què dir de "Blade Runner" que no s'hagi dit ja?

D'entrada dir que m'ha semblat una molt bona pel·lícula, però vull tornar-la a veure amb calma (feia temps que no veia una pel·lícula en directe per la tele sense possibilitat de parar el dvd, tirar enrere, tornar a mirar escenes...).

Com a cosa positiva crec que és un film amb una excel·lent ambientació. Música emotiva, fotografia extremadament expressiva a través d'una permanent obscuritat, pluja incessant, eficaç caracterització física dels personatges a través del maquillatge (m'encanta la imatge de Daryl Hannah), vestuari, etc. Tot això forma un molt bon conjunt.

Potser el que li he trobat a faltar és un major desenvolupament de l'interior dels personatges. Crec que els quatre personatges principals de la pel·lícula són personatges amb molta més volada i que podien haver donat molt més de si. No m'hagués sobrat mitja hora més de film si hagués servit per a desenvolupar més els personatges.

D'altra banda, no he tingut la sensació d'estar davant d'un film de ciencia ficció. Més aviat m'ha semblat una barreja del cinema negre clàssic dels any 40 i del cinema catastrofista dels anys 70 i 80.

Per últim, és evident que "Blade Runner" ha estat una pel·lícula absolutament influent en el cinema posterior. Sense anar més lluny, crec que pel·lícules com "El caballero oscuro" i moltes d'altres posteriors a "Blade Runner" serien diferents si no hagués existit aquest film de Ridley Scott.

"You will meet a tall dark stranger" ni una cosa, ni l'altra

Com a prèvia a parlar de la darrera pel·lícula de Woody Allen, una reflexió certament inútil: es critica que Allen faci una pel·lícula cada any. És la seva feina, no? Vull dir que, igual que la majoria dels mortals, Woody Allen treballa. I si treballes cada dia, per què no fer una pel·lícula per any?

Feta aquesta reflexió sobrera, em centro en "You will meet a tall dark stranger". D'entrada, dir que aquest film no es troba entre els millors de Woody Allen. Segurament no està ni entre el seu top ten. Segur. Tampoc està entre les pitjors. De totes maneres, ni una cosa ni l'altra volen dir res. Perquè entre "Manhattan" i "Vicky Cristina Barcelona" hi ha tot un univers allenià on anar situant cadascuna de les seves pel·lícules.

Els que em seguiu una mica, sabeu que sóc de l'opinió que el millor Allen és el de finals dels 70, amb pel·lícules com "Manhattan" o "Annie Hall". I sabeu que mentre que amb "Vicky Cristina Barcelona" em donava la sensació que la capacitat de sorpresa del novaiorquès s'havia esgotat, amb "Whatever works" vaig creure que s'havia recuperat l'Allen més autèntic. Amb "You will meet a tall dark stranger" m'ha donat la sensació, com dir-ho, que ni una cosa, ni l'altra.

L'estructura és molt alleniana. La presentació gairebé per capítols dels personates que faran arrencar la història és molt coneguda. I les seves pors, que seran el que faran moure l'acció, són pors que no ens sonen a del tot noves. Tot i que jo crec que sí hi ha una certa novetat. I és que a mi m'ha donat la sensació que s'emfasitza molt la reflexió sobre la vellesa i sobre la mort. I això, crec, pot ser una conseqüència del camí que porta Allen cap als 80 anys.

A la presentació típica dels personatges, s'hi uneix un altre recurs típic de Woody Allen: la veu en off que actua com a narradora. És un recurs que Allen ha utilitzat molt i que en ocasions ha estat desastrós (cas de la ja citada "Vicky Cristina Barcelona") i que en ocasions ha estat molt eficaç (cas, tot i que no és exactament una veu en off, de la també citada "Whatever works"). En aquest cas, ni una cosa ni l'altra.

Les interpretacions tampoc sobresurten. Ni per bé, ni per mal. Ni una cosa, ni l'altra. Són simplement solvents (cosa que, dit sigui de pas, no és poc).

En definitiva, tot plegat, ni una cosa, ni l'altra. I tot i que continuo creient que a Woody Allen se li pot exigir més, també és cert que, de tant en tant, hem de donar una treva i saber valorar en la justa mesura a un director que en els seus 45 anys al darrera de la càmera ens ha regalat films com "Manhattan", "Annie Hall", "La rosa porpra del Caire", "Misteriós assassinat a Manhattan", "Bales sobre Broadway", "Match Point" o la poc valorada "Cassandra's dream".

Nota de "You will meet a tal dark stranger": aprovat alt.

"Lope", una superproducció fallida

"Lope" és una superproducció hispano-brasilera, amb un pressupost elevadíssim (12 milion d'€), amb unes pretensions comercials suposo que molt ambicioses, però amb un resultat, al meu entendre, ben fluixet.

Un guió que fa aigües en moltes ocasions. Esdeveniments precipitats que denoten, o bé que hi ha hagut talls importants en el metratge final o bé, realment, que estem davant d'un text mal construit.

Un estol d'estrelles del cinema espanyol (Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Alberto Ammann, Juan Diego, Luis Tosar), sense que cap d'ells, ni el gran Luis Tosar, arribi a destacar en absolut.

Una producció bona, això sí. El vestuari, maquillatge, escenografia, etc., són realment atractius. I és que d'alguna cosa han de servir els 12 milions d'euros.

Nota de "Lope": Suspès



Article publicat a Cinèrgia.net

"Le refuge" o la complexitat de fer petites pel·lícules

En un post recent us comentava que pel·lícules com "Nothing personal" reflecteixen el tipus de cinema que, actualment, més m'atrau. Vaig anar a veure "Le regufe" (traduïda aquí com "El meu refugi" o "Mi refugio") amb el pressentiment que em trobaria davant d'una pel·lícula d'aquest estil. I, en part, és així. O, com a mínim, crec que el director d'aquesta pel·lícula així ho vol. Però el resultat no és reeixit.

Les dues pel·lícules tenen un plantejament molt semblant: La convivència de dues persones, unides per l'atzar o pel destí, en un espai reduit i en circumstàncies més o menys tràgiques o problemàtiques.

La diferència entre les dues pel·lícules ens porta a veure la gran importància que té una bona construcció dels personatges. "Nothing personal" ens presenta uns personatges sobre els quals no en sabem, ni en sabrem, pràcticament res. "Le refuge", en canvi, ens ofereix dos personatges sobre els quals sí que en sabrem alguna cosa i sobre els quals n'anirem sabent més durant el film. Però, paradoxalment, malgrat aquest major coneixement dels personatges de "Le refuge", la parella de "Nothing personal" és infinitament més potent. La relació entre ells, els diàlegs i silencis plens de significat, l'evolució interna que pateixen durant la pel·lícula, fan avançar la història malgrat que, com deia abans, acabi el film sense saber massa més del que sabiem al principi.

En canvi, a "Le refuge" els personatges (que d'entrada són personatges que poden tenir un gran potencial) no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com per a què guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l'eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal.

No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè segurament no ho és. Però sí que és un exemple de potencial poc aprofitat i del fet que, malgrat que sembli el contrari, fer pel·lícules petites i intimistes és, segur, molt complicat.

Nota de "Mi refugio": aprovat baix

"The girlfriend experience" de Steven Soderbergh

"Vaya película más mala, en mi vida había visto una película tan mala" ha dit la dona que tenia al darrera quan encara es veien els títols de crèdit del final de "The girlfriend experience". I això ho ha dit mentre jo encara tenia un somriure a la cara del que he gaudit amb la darrera pel·lícula de Steven Soderbergh.

De totes maneres, he de dir que entenc que aquesta pel·lícula pugui no agradar. Perquè el film de Soderbergh és, seguint el propi títol de la pel·lícula, una experiència que Soderbergh s'ha regalat. És una experiència des del principi fins al final. Des d'un principi on pràcticament desapareixen els títols de crèdit, fins una escena de sexe final que et deixa amb un somriure irònic per la seva estranyesa.

És un film d'estructura gens clàssica. Ple de flashbacks i flashforwards que, al final deixen de tenir sentit, perquè al final el que menys importa és la relació temporal de les escenes. Es converteix, així, la pel·lícula en una espècie de mosaic d'escenes que es poden agafar de forma individual o que podrien haver estat ordenades de forma diferent sense que la pel·lícula se'n ressentís. Fer el muntatge d'aquest film ha d'haver estat divertit. Per cert, el muntatge l'ha fet el mateix Soderbergh.

Aquesta estructura en forma de mosaic i altres elements cinematogràfics com per exemple el so (imponent a cops, fred en moltes ocasions) o la manera d'enquadrar poc convencional (plans desenfocats, algun moviment brusc de càmera), fan recordar l'estil de la nouvelle vague francesa que es va dedicar a trencar amb les estructures que provenien del cinema clàssic.

En una de les escenes inicials del film, dos personatges conversen en un restaurant sobre una pel·lícula que acaben de veure. Un d'ells diu que li ha agradat la pel·lícula, que era un film més documental que no pas de ficció, i que li interessava perquè el director estava fent una reflexió sobre la forma del cinema.

Doncs això és, segurament, el que fa Soderbergh amb aquesta pel·lícula. Reflexionar, o experimentar, amb les formes cinematogràfiques. El tema que serveix d'excusa, però que també té el seu interès (i que també ens pot portar a "Vivre sa vie", de Jean-Luc Godard, un dels mestres de la nouvelle vague): la prostitució de luxe i els efectes, interiors, que produeix a la protagonista (interpretada, i de forma més que solvent, per Sasha Grey, una estrella del cinema pornogràfic).

Nota de "The Girlfriend Experience": notable alt

"London River" de Rachid Bouchareb

Rachid Bouchareb és un director franco-algerià que, amb "London River", toca un tema ben candent actualment: la relació entre les diferents religions que cohabiten actualment al món occidental. I ho fa a través de la història d'una dona anglesa protestant i un home africà musulmà que busquen els seus fills respectius després dels atemptats que es van produir al metro i als autobusos de Londres l'any 2005.

Una molt bona presentació inicial de la situació (una de les primeres escenes en la que es veu el personatge musulmà dintre d'una petita església cristiana ja indica cap on anirà el film), una bona presentació del to (els diàlegs tarden en arribar), i una bona presentació dels personatges (vida quotidiana, silencis...), donen pas a una trama que, tot i estar predestinada d'entrada a un desenllaç fàcil d'imaginar, manté l'interès durant tot el metratge de la pel·lícula.

El tema tractat, l'escenografia austera i una molt bona interpretació dels dos personatges protagonistes, donen un grau d'emotivitat que no sobrepassa mai la línia del sensacionalisme i la llàgrima fàcil en què aquest tipus de pel·lícules poden caure.

Així doncs, molt recomanable.

Nota de "London River": Notable



Article publicat a Cinergia.net

"Inception" de Christopher Nolan

Igual que quan vaig fer el post de "Nothing personal" vaig comentar que aquella pel·lícula és un exemple del cinema que més m'interessa actualment, ara he de començar dient que "Inception" forma part d'un gènere cinematogràfic que no és el que més m'interessa ni m'agrada.

Dit això, crec que la darrera pel·lícula de Christopher Nolan és un espectacle, en el sentit més literal de la paraula. I això ni és bo, ni és dolent. El torrent d'imatges, els efectes visuals, el so, són espectaculars. Això és indubtable.

De totes maneres a mi, personalment, la pel·lícula em coixeja força.

Crec que, d'entrada, té un plantejament interessant. Tot i que els arguments amb salts temporals o, com és el cas, amb salts d'espais reals a espais virtuals, no són ja originals, l'inici del film de Nolan a mi em va semblar atractiu. Ara bé, vaig sortir amb la sensació que a la pel·lícula li sobraven ben bé 45 dels 150 minuts de metratge (cosa que, per cert, ja em va passar amb "El caballero oscuro", del mateix director).

Per on em coixeja, no ho sé ben bé. Però sí que assenyalaria algun dubte concret:

- D'entrada, en general, em generen dubtes els guions amb múltiples línies temporals. En aquest cas no són línies temporals, sinó que són línies que fan referència a la realitat o als somnis. El tram final de la pel·lícula arriba a barrejar crec que fins cinc espais diferents. Sempre he cregut que tal nivell de complexitat pot amagar, en realitat, dèficits de l'estructura del guió. No sé si és el cas.

- Una altra qüestió que em vaig plantejar en sortir del cinema és si aquesta pel·lícula s'aguantaria sense les persecucions, explosions, sense edificis que cauen o ciutats que es dobleguen. És a dir, sense eles efectes especials, la pel·lícula tindria interès?

- I també vaig sortir amb la sensació que els personatges no estaven prou explotats del tot. I ha un "heroi" clar, però que no evoluciona massa durant la pel·lícula. I, en realitat, no hi ha cap "anti-heroi" definit. Això, unit a que la resta de personatges tampoc acaben de destacar en excés, a mi em va provocar tenir una distància excessiva amb la pel·lícula.

Dit tot això, em veig incapaç de posar-li una nota a la pel·lícula.

"Nothing personal" d'Urszula Antoniak

Acabo de llegir a la revista Cahiers du Cinema una crítica no massa bona de "Nothing personal" de la directora polonesa Urszula Antoniak. Diu, en aquesta revista, Carlos Reviriego, que aquest film "lastra un cierto hermetismo, un tono monocorde y previsible. Con todos sus esfuerzos, no logra encontrar la forma de romper la cáscara y salir a la vida".

Doncs bé, jo us diré que "Nothing personal" és una de les millors pel·lícules que he vist aquest any. I representa, a més, el tipus de cinema que més m'atrau i m'interessa en l'actualitat. Un cinema que no necessiti molts personatges (en aquest cas dos) per a desenvolupar una història interessant; un cinema que no necessiti del diàleg (el mínim necessari) per a mostrar a fons els sentiments que vol expressar; un cinema que no necessiti la submissió a determinades tendències (val igual un pla llarg estàtic que un pla càmera en mà) per a ser valorat.

Pocs diàlegs; plans estàtics; inhòspits però atractius paisatges d'Irlanda; i dos personatges que estan de tornada de tot, malgrat que una té una vida pel davant i l'altre la té ja gairebé tota al darrera. Se m'acudeixen pocs elements millors per a parlar de la soledat.

Nota de "Nothing personal": notable

"Madres e hijas" de Rodrigo García

Rodrigo García és un cineasta colombià. Va començar la seva carrera com a director de fotografia, ha fet de guionista i també de director. És, doncs, un director que ha tocat diverses facetes del cinema. I això sempre és positiu perquè a l'hora de dirigir pot tenir una visió molt més global de la seva feina.

Ha dirigit pel·lícules com "Nueve vidas", algun capítol de la sèrie "Los Soprano" i gairebé tota la primera temporada de la sèrie "In treatment", una gran sèrie. De fet, "Madres e hijas" vindria a ser una espècie d'"In treatment" fet pel·lícula, però sense psicòleg pel mig.

Hi ha qui pot pensar que la trama d'aquesta pel·lícula és més pròpia d'una sèrie televisiva que d'un llargmetratge cinematogràfic. Hi ha qui pot pensar, i de fet així ho he llegit, que no és un film de pes. Jo no ho crec així. Es tracta d'una història coral, emotiva (potser amb moments de massa llàgrima fàcil), però ben resolta. I, certament, no és senzill resoldre bé una trama en la qual s'hi barregen tres històries diferents que acaben confluint en una de sola.

Es tracta d'una pel·lícula que busca més endinsar-se en el fons dels personatges (tots femenins), en les seves motivacions internes, en les seves contradiccions, que no pas en qüestions formals cinematogràfiques. És per això que, possiblement no ens trobem, des del punt de vista formal, davant d'una gran pel·lícula. Però sí que ens trobem, des del punt de vista del guió i de la història plantejada, davant d'un film molt més que acceptable (sobretot si tenim en compte que aquest any és un any en el qual les bones pel·lícules, lamentablement, escassegen força).

Nota de "Madres e hijas": Notable baix

"Reykjavic - Rotterdam" d'Óskar Jónasson

La cartellera sol estar plena de pel·lícules que no passaran precisament a la història del cinema. Però també és cert que moltes d'aquestes pel·lícules que no formaran part d'aquesta història, poden servir per entretenir-te durant 90 minuts, encara que sàpigues que una setmana després ja no la recordaràs.

Aquest és el cas de "Reykjavic - Rotterdam", un thriller islandès que a mi m'havia generat alguna espectativa (potser per aquella tendència absolutament errònia que porta a creure que qualsevol pel·lícula que vingui del cinema nòrdic, igual que les que vénen del cinema asiàtic, són bones i interessants d'entrada). Però el fet és que, ben mirat, no destaca massa en res. No és que sigui dolenta, no. Simplement és una més de les moltes pel·lícules que passaran pels nostres cinemes sense fer massa soroll.

Les interpretacions són solvents. L'estructura és de thriller clàssic. Inclou un happy end que, a més de ser més propi del cinema de hollywood que no pas del cinema nòrdic (o precisament per això), li resta una mica de credibilitat al film. Té algunes escenes bones i moltes d'altres que no destaquen per res en especial.

En definitiva una pel·lícula que et pot entretenir durant els 88 minuts que dura, però no massa més.

Nota de "Reykjavic - Rotterdam": aprovat baix.

"Entre nosotros" de Maren Ade

"Alle anderen" és una pel·lícula molt europea. Més que europea, molt nòrdica. És alemanya, però podia ser perfectament danesa o sueca. No conec la cinematografia de Maren Ade (directora i guionista del film), però no m'estranyaria que fos una directora influenciada per mestres com Ingmar Bergman.

Com podeu imaginar, doncs, aquesta pel·lícula és una pel·lícula de ritme lent i molt introspectiva. No importa tant el que fan els personatges com el saber esbrinar, a partir del que fan, el que porten dins. Per això en moltes ocasions no cal diàleg. I quan hi ha diàleg, molts cops és dominat pel subtext.

Per tractar personatges amb moltes contradiccions internes, amb debats existencials constants, amb un grau d'aïllament social important, l'espai triat per la directora és encertat: una illa al mig del Mediterrani. Simbòlicament ben trobat.

En aquest sentit, doncs, cinematogràficament "Entre nosotros" és una bona pel·lícula.

Però a aquest film hi ha alguna cosa que li falla. I al meu entendre és la falta de connexió amb els personatges. La directora no aconsegueix, en cap moment, que hi hagi complicitat i empatia entre espectador/a i personatges. I això, en una pel·lícula lenta i introsprectiva, passa factura.

Nota de "Entre nosotros": aprovat

(recordeu que clicant aquí, podreu votar per aquest post i per la Llanterna Màgica als Premis Blocs Catalunya)

"Canino" de Yorgos Lanthimos

"Canino" és una pel·lícula de sensacions. Narrativament és una pel·lícula senzilla, sense massa trucs ni complicacions. Però, com dic, és una pel·lícula de sensacions. D'estranyesa, d'angoixa, de sorpresa. I, també, alguns cops de cert humor negre.

Segurament és una pel·lícula amb influències "hanekianes". Tant en la forma com en el fons. Un fons que reflecteix una violència social extrema, més implícita que explícita. I una forma ruda, seca, també violenta, a la seva manera. I com que, ho dic en el post anterior, aquest és, per a mi, un any Haneke, us podeu imaginar que una pel·lícula "hanekiana", m'ha agradat.

L'únic "però" que li veig a la pel·lícula és el seu final. En general sóc força fan dels finals oberts. Aquells finals que ens deixen amb un interrogant que no sempre som capaços de resoldre. Però aquesta pel·lícula, crec, mereix un final tancat. O, com a mínim, mereix un final semi-obert. Perquè, la veritat, és que surts de la sala amb certa sensació d'engany. Sort que el que has vist abans val la pena.

Nota de "Canino": Notable