"Million dollar bay", "Stromboli", "Fourty guns" i "Shock corridor"

Entrat ja l'any 2010, vull referir-me a les útlimes pel·lícules que vaig veure l'any passat en dvd: "Million dollar baby", "Stromboli", "Shock corridor" i "Fourty guns".

Million dollar baby

Algú que des de l’any 2001 ha fet pel·lícules com “Mystic River”, “Million dollar baby”, “Letters from Iwo Jima” o “Gran Torino” mereix ser considerat, si no el millor, un dels més grans cineastes de la dècada. Té nom i cognom: Clint Eastwood. Els qui seguiu amb assiduïtat aquest bloc, sabeu de la debilitat que tinc per ell.

Fa pocs dies que vaig veure “Million dollar baby” i, escrivint aquestes línies, encara em dura l’emoció. Una emoció que és deguda a la gran habilitat d’Eastwood darrera i davant de les càmeres.

El veterà director nord-americà té una capacitat de construcció dels personatges i la seva vida i pensaments interiors a través d'elements com la llum i, sobretot, les ombres, que pocs directors actuals tenen. I els espais. Quin ús dels espais! Els espais tancats (per exemple, el despatx que el protagonista encarnat per Eastwood utilitza en el seu gimnàs) i sobretot els propis rings de boxa, refelecteixen el món tancat en el que viuen i, també, les poques possibilitats de sortida.

Actualment veure junts, cara a cara, dos monstres del cinema com són Morgan Freeman i el propi Clint Eastwood és un luxe. Pocs actors queden com ells. I de fet el propi Eastwood ja ha anunciat que el seu paper a "Gran Torino" va ser la seva darrera feina com a actor.

Però una de les coses que més m'apassiona de l'Eastwood actual és la capacitat que té de plantejar debats socials que potser a Europa no acabem de saber valorar del tot, però que té molt de mèrit fer-ho als conservadors Estats Units d'Amèrica. En el cas de "Million dollar baby" és, per exemple, el debat sobre l'eutanàsia. En el cas de "Gran Torino" seria el racisme latent a molts barris de les ciutats nord-americanes.

Stromboli

"Stromboli" és una pel·lícula de Roberto Rossellini de l'any 1950. Segurament és un film que a molts espectadors del cinema actual no els agradaria. És un drama italià de tall neo-realista que, en moltes ocasions té tocs més propers al cinema documental que no pas al cinema de ficció, cosa que és habitual en pel·lícules de Rossellini com "Roma, ciutat oberta" o "Alemanya any 0". De fet, i tractant-se d'una pel·lícula que passa en l'illa de pescadors d'Stromboli, i degut al seu caràcter de semi-documental, en moltes ocasions em va venir al cap el film documental "Homes d'Aran" de Robert Flaherty.

Malgrat que no és una pel·lícula senzilla de veure, aquelles persones que estiguin interessades en la història del cinema i en comprendre l'evolució del setè art, tenen amb Rossellini una (o moltes) cita obligada. Els cineastes que han canviat el curs del cinema es poden comptar amb els dits d'una mà. Segurament me'n deixo algun, o vosaltres en triarieu d'altres, però per a mi Griffith, Chaplin, Murnau, Godard i el propi Rossellini són els cineastes que més empremta han deixat en l'art cinematogràfic.

Com a anècdota, aquesta va ser la primera col·laboració entre Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, un dels matrimonis més famosos de la història del cinema.

Fourty guns i Shock corridor

Aquests dos films els poso juns perquè tots dos són de Samuel Fuller, un dels directors més interessants del cinema nord-americà dels anys 50 i 60.

"Fourty guns" és un western peculiar. Per a mi que m'agrada el gènere, no és, ni de lluny, un dels westerns més destacats. Però sí que té elements propis que la fan interessant.

D'entrada el fet que la protagonista sigui una dona i, a més, sigui la "dolenta" de la pel·lícula és una cosa molt poc habitual. Si aquesta dona, a més, és una actriu de la talla de Barbara Stanwyck, la cosa es fa més interessant.

El que trobo més destacable de "Fourty guns", és que es tracta d'un western que vol entrar en l'interior dels personatges, més que no pas en les seves accions o aventures. Segurament seria un western que podríem incloure en el sub-gènere de westerns psicològics. D'altra banda, entrar en l'interior dels personatges és una característica molt pròpia de tota la filmografia de Fuller.

"Shock corridor" ("Corrdeor sin retorno") és una pel·lícula impactant. Igual que altres pel·lícules de l'època del mateix Fuller (com la fantàstica "The naked kiss", traduïda aquí com "Una luz en el hampa") l'ús del blanc i negre és importantíssim. La il·luminació anava a càrrec d'un dels més brillants directors de fotografia de la història del cinema: Stanley Cortez. Cortez va ser director de fotografia de films com "The magnificients Ambersons" d'Orson Welles, "La nit del caçador" de Charles Laughton o la citada "The naked kiss" del propi Fuller.

Cortez imposa una il·luminació dura, molt expressiva, en ocasions deixant tres quartes parts de la pantalla en la més absoluta foscor, expressant a la perfecció els enormes conflictes interns dels personatges. Personatges que, per cert, són interpretats a un altíssim nivell. Peter Breck, Constance Towers i els altres protagonistes duen a terme grans interpretacions.

Metre que "Fourty guns" és una pel·lícula del sub-gènere del western psicològic, "Shock corridor" és un exemple de l'espècie de gènere que es va prodigar els anys 60 i 70 a l'entorn de la vida als hospitals psiquiàtrics. Amb un rerefons profundament crític, "Shock corridor" continua el camí que van emprendre pel·lícules com "De repente el último verano" de Joseph Mankiewicz i que, segurament, van tenir el seu punt culminant amb "Alguien voló sobre el nido del cuco" de Milos Forman.

Clàssics imprescindibles: "Roma, ciutat oberta" Roberto Rossellini

Com suposo que passa en l’ensenyament de qualsevol disciplina artística, en el primer curs de cinema (el que he cursat en el curs 2006-2007) ens han aplicat una política d’immersió total en els clàssics del cinema. Això, entre d’altres coses, m’ha servit per a descobrir o redescobrir pel·lícules enormes. Pel·lícules que, algunes d’elles, m’han retornat a la infantesa. M’han retornat a aquells temps en els quals les grans pel·lícules es podien veure a la televisió els dissabtes en hora de màxima audiència i no, com ara, els dimarts a les 2h de la matinada.

Vull començar el camí d’aquesta Llanterna Màgica comentant una d’aquestes pel·lícules que fan que el cinema sigui considerat com un Art en majúscules. Es tracta de Roma, ciutat oberta de Roberto Rossellini.

Roma, ciutat oberta (1945)

El film de Rossellini (del qual en va ser co-guionista Federico Fellini) reflecteix la lluita de la resistència italiana davant de l’ocupació de Roma per part de les tropes nazis. D’entrada, doncs, i si tenim en compte l’any en què es va escriure el guió i l’any en què es va rodar la pel·lícula, és de destacar que no es tracta d’una pel·lícula sobre el nazisme o sobre la resistència italiana com a gènere, sinó que es tracta d’una pel·lícula que podríem qualificar de “gènere social” ja que el que feia era reflectir una situació que s’estava donant pràcticament de forma contemporània.

Rossellini aconsegueix aprofitar al màxim els recursos del llenguatge cinematogràfic i aconsegueix que cada recurs utilitzat tingui un sentit propi. El director italià deia que les coses no són belles per ser boniques, sinó que ho són per ser necessàries. Això vol dir que quan fem cinema no hem de fer els plans més macos sinó els millors i més necessaris per allò que volem explicar. I aquesta pel·lícula n’és un exemple.

Per exemple, en una escena en la qual les tropes nazis pugen per les escales d’un edifici (en el qual s’hi troben el capellà i el nen protagonistes de la pel·lícula) buscant membres de la resistència, Rossellini aconsegueix marcar una profunda diferenciació entre els personatges a través de la forma d’enquadrar i de composar els plans. Els nazis, que pugen les escales, estan enquadrats en un angle picat bestial i estàtic, mentre que el capellà i el nen, que baixen les escales, estan enquadrats en un angle contra-picat dinàmic. El director ens està mostrant l’antagonisme d’aquests personatges a través de la forma d’enquadrar l’escena.

En dues ocasions Rossellini ens mostra els membres de la resistència mirant a l’exterior a través d’una finestra barrada. En una d’elles, a més, els rostres dels personatges es veuen marcats dramàticament per les llums i ombres provocades per l’explosió d’una bomba a l’exterior. És una forma de fer-nos veure que els personatges se senten presos, que no tenen sortida. I això es transmet, de nou, a través de l’enquadrament i de la composició del pla.

És una pel·lícula amb un ritme intens. I ho és gràcies a la contundència i dramatisme de la trama, però també per l’ús de tècniques com, per exemple, repetir de forma continuada escenes en un mateix escenari. En aquest cas, per exemple, Rossellini ens situa en moltes ocasions de la pel·lícula davant de l’altar d’una mateixa església. Davant d’un mateix escenari es produeixen diferents situacions. En aquest cas un escenari es converteix en nus de la pel·lícula. És un recurs que aconsegueix fer àgil i dinàmica la trama de la història.

Però si una cosa és colpidora d’aquesta pel·lícula és el seu dramatisme i, alhora, el seu profund realisme. Això s’aconsegueix, entre d’altres maneres, fent una caracterització brillant dels personatges. Per exemple, en la primera ocasió que el capellà surt a escena, el personatge queda perfectament caracteritzat i s’aconsegueix que l’espectador senti un grau d’empatia important cap a ell. I com ho aconsegueix? Doncs provocant en l’espectador la sensació que una de les voluntats del capellà és situar-se en una mateixa dimensió moral que la resta de personatges. El cas més extrem és la relació entre el capellà i el nen protagonista. Quan els dos personatges es troben per primer cop en la pel·lícula el nen es treu el barret en senyal de respecte, però el capellà també se’l treu. El capellà li ofereix, doncs, el mateix grau de respecte que li ofereix el nen. Es troben en una mateixa dimensió moral.

El dramatisme es veu també en altres escenes com el metrallament de la dona embarassada que suposa acabar amb l’esperança que havia de néixer, o l’escena de l’afusellament del capellà davant de la mirada dels nens que ja comencen a veure’s i a actuar com a miralls dels seus pares i mares, com a futura resistència.

Enquadrament, llums i ombres profundament expressives i dramàtiques, moviments de càmera a cops caòtics, ritme intens, trama colpidora i dramàtica, personatges convincents, herois de la lluita quotidiana, realisme exacerbat, fan d’aquesta pel·lícula, considerada com una de les grans del neorealisme italià, una obra de dimensions estratosfèriques, com diria aquell.