"The sessions" ("Les sessions", de Ben Lewin)

"Les sessions" és d'aquells films que, en llegir la sinopsi, fa certa mandra anar a veure. I és que gira a l'entorn d'un tema que dóna pel sensacionalisme o la llagrimeta fàcil. Així que, com podeu veure, vaig anar al cinema amb certes reserves.

En canvi, vaig sortir pensant que era una bona selecció per tancar l'any cinematogràfic (que, de pas sigui dit, m'ha semblat més aviat discret). La trama central que et podria dur per racons, com deia abans, sensacionalista o, fins i tot, escabrosa, està plantejada, en canvi, amb dosis de comèdia , romanticisme i dramatisme adequats. No hi ha cap excés i, alhora, no t'amaguen res. La situació es planteja sense dramatismes però sense complexes.

És una pel·lícula que flueix amb un ritme encertat i això malgrat que es reprodueixen situacions i escenes similars durant tot el metratge.

I, per últim, Ben Lewin compta amb dues grans interpretacions. John Hawkes i Helen Hunt donen als seus personatges uns matisos carregats d'humanitat, de sentiment i, també, de comèdia que faciliten a qui veu la pel·lícula posar-se a la pell de dues persones que viuen situacions dramàtiques (ell per la seva malaltia, ella per la seva professió) sense ni una dosi d'angoixa.

Nota de "Les sessions": notable.

"El capital" de Costa - Gavras

En els darrers anys han proliferat pel·lícules crítiques amb el sistema econòmic global, intentant radiografiar les entranyes del monstre econòmic i financer mundial. Algunes ("Inside job", "Let's make money", "Margin call") resulten, al meu parer, bastant reeixides. Altres, en canvi, tenen menys èxit.

Crec que "El capital" és d'aquestes darreres. Pel meu gust es queda massa en la superficialitat. Fins i tot certa exageració en l'actuació dels personatges pot acabar donant la sensació que no hi ha verossimilitud i que, per tant, aquest monstre financer pot arribar a no ser tant monstruós com la tesi de la pel·lícula pretén exposar. El final del film n'és un exemple clar.

Dit això, "El capital" és un film entretingut i que es deixa veure. Potser més com a thriller que no pas com a pel·lícula de crítica social.  

Nota de "El capital": aprovat alt.

"A la casa" (Dans la maison) de François Ozon

Una persona que gaudeixi amb el cinema i que, a més, gaudeixi amb l'escriptura, amb la construcció d'històries, imaginant personatges, imaginant principis i finals, ha de passar-ho bé amb la darrera pel·lícula de François Ozon.

Es tracta d'un film basat en una obra del dramaturg madrileny Juan Mayorga i, es pot dir que, en realitat es tracta d'un exercici de metateatre o metacinema. Parlar del teatre dintre del teatre, o del cinema dintre del cinema. O, millor dit, de metaescriptura. Perquè "A la casa" suposa la construcció d'una trama de personatges, amb tocs dramàtics i còmics, però alhora és un exemple de les dificultats, les passions, les desviacions, els obstacles i les solucions que es troba habitualment una persona que s'enfronta al repte d'escriure una història.

El però que li trobo jo a la pel·lícula és, precisament, una de les principals dificultats que, personalment, acostumo a trobar-me a l'hora d'escriure: aconseguir que tot els que s'explica i es mostra en els dos primers actes et porti, sense precipitacions, sense trampes, a la resolució final. I aquí crec que hi ha el principal problema de "A la casa": la sensació d'un final precipitat que no està a l'alçada del que has vist abans. Però precisament això, el que has vist abans, val molt la pena.

Nota de "A la casa": Notable.

"Cosmopolis" de David Cronenberg

Léos Carax i David Cronenberg s'han posat d'acord en estrenar dos films que tenen com a protagonistes personatges que viuen un dia sencer dins d'una limusina. La limusina de Carax transita pels carrers de Paris, la de Cronenberg ho fa pels de Nova York.

La similitud no queda aquí ja que tots dos films tendeixen a l'abstracció i, sovint, al surrealisme. No és un cinema pensat per les grans masses. Si el públic va rebre amb reticència el premi de Sitges que se li va atorgar a la pel·lícula de Carax, estic segur que qui vagi a veure "Cosmopolis" amb el record de pel·lícules com "Una història de violència", "Promeses de l'Est" o "Un mètode perillós" sortirà del cinema, com a mínim, desconcertat.

"Cosmopolis", formalment, és una espècie de collage abstracte. Personatges que entren i surten de la història sense saber ben bé qui són; plans rodats separant clarament espais (interior vs exterior); limusina amb tot tipus d'extra de luxe, transitant a càmera lenta per uns carrers de Nova York debastats per l'apocalipsi del sistema capitalista; les rates com a metàfora del sistema econòmic; un camí, en definitiva, cap a l'autodestrucció personal però, sobretot, col·lectiva. I tot "pintat" pels colors de Jackson Pollock als títols de crèdit (què importants són, i quina poca atenció se'ls presta) i, més endavant, de Mark Rothko. L'elecció no és casual.

Un David Cronenberg diferent, potser un pèl pretensiós, però molt interessant.

Nota de "Cosmopolis": Notable.

"Magic Mike", "Holy motors" i altres pel·lícules endarrerides

Imatge de "Seven Psychopaths"

Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.


"Magic Mike", de Steven Soderbergh

Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament.

Nota de "Magic Mike": aprovat alt.


"Holy Motors" de Léos Carax

Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.

Nota de "Holy Motors": notable.

"Seven psychopaths" de Martin MacDonagh

Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.

Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.


"Lords of Salem" de Rob Zombie

Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.

Nota de "Lords of Salem": Suspès.

"L'irlandès" de John Michael McDonagh

No, La Llanterna Màgica, no està tancada. Simplement la calor de l'estiu l'ha mantingut en un estat de letàrgia del qual, espero, es recuperarà poc a poc.

Recupero l'activitat amb "L'irlandès" una espècie d'irish western amb tocs de comèdia negra que dirigeix John Michael McDonagh. I és que molts dels elements del western clàssic es repeteixen en aquest film: personatges perdedors, fronterers, violència, certa poesia, paisatges abruptes i èpics (tant compta el Grand Canyon, com Connemara), sarcasme i ironia.

A tenir en compte, per entendre el fons i la forma de la pel·lícula, el cognom McDonagh. John Michael és el germà de Martin McDonagh que, alhora, és el productor del film. Martin McDonagh és un dramaturg i cienasta irlandès que forma part del moviment conegut com in-yer-face (de "in your face") caracteritzat per la duresa i la cruesa de vegades extrema. Aquesta influència es nota en la pel·lícula del seu germà.

Una pel·lícula interessant i entretinguda. A tenir en compte.

Nota de "L'irlandès": Aprovat alt.

"Moonrise Kingdom" de Wes Anderson

El nou film de Wes Anderson enganxa, des del principi, a través d'una estètica realment fascinant. Pel color, pel moviment de càmera, per la posada en escena. El dubte és si el conjunt està pensat més per l'efectisme que no pas per l'efectivitat cinematogràfica. Però tant se val. Hi entres amb un somriure.

Anderson construeix una pel·lícula amb codis de cinema infantil d'aventures, però que ens presenta el devenir de personatges i situacions profundament dramàtiques. Sota el somriure permanent que, com deia abans, se t'enganxa al principi, el missatge final del film és certament pessimista. La vitalitat, l'idealisme i les ganes de viure deixen pas a la buidor i la soledat interior al mateix ritme que els nens i nenes deixen de ser-ho per passar a ser persones adultes. Això ens explica Anderson.

Més que les interpretacions, que són solvents, crec que és de destacar la construcció dels personatges i de les situacions que viuen. Tots són personatges estereotipats fins a límits ridículs i patètics. Però això, paradoxalment, els fa més humans i més reconeixibles. El duo protagonista, una nena i un nen que s'escapen per a què els adults els deixin viure la seva vida, es mouen en situacions que tant et poden transportar a la insuportable "El lago azul" com al Tarantino de "Malditos bastardos". Aquest és el joc d'extrems que es viu a "Moonrise Kingdom".

Brillant el contingut de la maleta que la noia s'endú per la seva fugida: llibres d'aventures, un tocadisc, un gatet i uns binocles amb els quals observar-ho to... Jo també voldria aquesta maleta. Però ja no sóc un nen.

Nota de "Moonrise Kingdom": notable baix. 

Ressenyes endarrerides: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar"

Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".

"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.

 L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.

A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.  

Nota de "Adéu a la reina": notable baix.

 


"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.

No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.

És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.  

Nota de "Professor Lazhar": notable. 
 

"La pesca del salmó al Iemen" de Lasse Hallström

"La pesca del salmó al Iemen" és un film que es queda a mitges. A mitges de gairebé tot.

Si et quedes amb els primers compassos de la pel·lícula pots pensar que estàs davant d'un film de caràcter polític, ja que ens parla de la política exterior britànica i, en concret, amb les seves relacions amb els països àrabs. Però no, no és un film polític.

Pots pensar que es tracta d'un drama. Els personatges que retrata, de vegades sota una superfície frívola, tenen un fons dramàtic. I les situacions que planteja, també. Però tampoc. Tampoc és un drama.

Pots pensar, també, que es tracta d'una comèdia. Perquè hi ha dosis d'humor, d'humor absurd, britànic. I hi ha moments que donen per la comèdia. Però tampoc ho acaba de ser.

És a dir és una pel·lícula que ens ofereix bones píndoles de cinema polític, bones píndoles de cinema dramàtic i bones píndoles de cinèma còmic. Però no va més enllà. Ens deixa plantades aquestes píndoles, que algunes són brillants (com la mateixa intenció d'implantar la pesca del salmó a un país com el Iemen), però ens deixa amb les ganes. Segurament degut al punt comercial que té el film i que l'obliga a un happy end que ensucra massa el conjunt global.

Això sí, és una pel·lícula agraïda si el que vols és sortir del cinema amb un somriure.

Nota de "La pesca del salmó al Iemen": aprovat.

"13 Tzameti" de Géla Babluani

Una amiga em va recomanar "13 Tzameti" de Géla Babluani. He de reconèixer que no havia sentit a parlar ni de la pel·lícula, ni d'aquest director franco-georgià. Ahir a la nit em vaig decidir a veure-la. I ha estat una sorpresa agradable.

La pel·lícula no ho és gens, d'agradable. Més aviat al contrari. Però està filmada amb un estil i uns recursos que, des del principi, enganxen l'espectador pel to de misteri i estranyesa general que sobrevolen el film.

D'entrada hi destaquen, des dels títols de crèdit, dos elements que influenciaran tota la pel·lícula: la fotografia en blanc i negre, i una música i un so molt expressius. Durant els 87 minuts que dura la pel·lícula sentim un so de fons que en algun moment pot, fins i tot, arribar a ser molest, però que ajuda a introduir-te al món estrany, sense valors, al qual el director ens condueix.

Des del punt de vista narratiu hi ha un element que a mi m'interessa particularment: fins ben bé els 35 o 40 minuts de film, és impossible saber de què va la pel·lícula. Això en un film de relativa curta durada, és especialment arriscat perquè l'espectador pot arribar a perdre l'interès. No és el cas. A més, el gir que dóna el film quan saps de què va és tant bèstia, que just llavors ja no et desenganxes. L'únic però que li veig és que aquest gir tant potent és resolt de manera menys potent. És a dir, Babluani et situa en una situació absolutament imprevisible i, en canvi, la resolució final de la pel·lícula és força previsible.

No obstant això, mentre estava veient el film vaig tenir la sensació d'estar veient un Michael Haneke afrancesat, i això ja diu prou de la pel·lícula.

"The Ides of March" ("Los Idus de Marzo") de George Clooney

Notable pel·lícula la de George Clooney. Com ja va fer amb "Good night and good luck", Clooney ens parla de les ambicions i les mentides, de les (apassionants) misèries de la política nord-americana. Aquest cop, però, no ens porta als Estats Units de McCarthy, sinó que ens planteja una suposada campanya d'eleccions primàries del Partit Demòcrata en l'època actual.

El guió m'ha semblat molt rodó. Amb alguns elements molt destacats. Per exemple l'excel·lent construcció de la relació entre els personatges a través de diàlegs mordaços i atractius que són pur subtext. Les escenes que retraten l'inici de la relació entre Ryan Gosling i Evan Rachel, en són un exemple.

També és atractiva i efectiva la progressió dramàtica del film. Tant que la pel·lícula acaba convertint-se en un thriller sense que, en essència, ho sigui purament. Els girs (i la il·luminació en alguns cops excessivament fosca) li donen aquest to.

No he pogut evitar, de bon principi, traslladar-me contínuament a "Drive" quan veia Ryan Gosling a la pantalla. No només per l'obvietat de ser el mateix protagonista en ambdues pel·lícules, sinó perquè, a més d'això, m'ha semblat veure cert paral·lelisme en el rerefons dels dos personatges: Una espècie de buidor moral. Això sí, un (el protagonista de "Drive") des de la condició de ser un personatge de tornada de tot i que, en no tenir res a perdre, no li dóna valor a gairebé res i, l'altre (el del film de Clooney) des de l'atalaia de l'èxit professional que suposa ser un dels responsables de campanya del Partit Demòcrata. Brillant el darrer primer pla de la pel·lícula que ens demostra, per si ens quedava algun dubte, quin és l'interior d'aquest personatge.

Una bona opció per aquests mesos post-Òscar i pre-Festivals que no solen donar massa bones pel·lícules.

Nota de "The Ides of March": notable.

"My week with Marilyn" de Simon Curtis

Nou exercici de nostàlgia cinematogràfica. Després que "The artist" o "La invenció d'Hugo" ens transportés a l'època del cinema mut, "My week with Marilyn" ens torna a l'època clàssica del cinema, a partir d'un particular retrat d'una de les seves màximes icones: Marilyn Monroe.

No es tracta d'una gran pel·lícula. Però sí que és un film interessant que es deixa veure i que, et fa venir ganes de repassar, un cop més, el particular cinema made in Hollywood dels anys 40 i 50. Cert és que l'acció no se centra en el Hollywood clàssic, sinó en les peripècies que van envoltar un rodatge de "El príncep i la corista", film anglès dirigit per Laurence Olivier i interpretat pel mateix Olivier i Marilyn Monroe. Però no hi ha cap dubte que la pròpia figura de Marilyn evoca directament a l'època daurada de Hollywood.

El guió és eficaç. L'acció, sense girs espectaculars, avança amb lleugeresa. Les peces, sense ser peces mestres, encaixen sense problemes gràcies a escenes que van associant-se unes amb altres (impossible dissociar, per exemple, l'escena inicial amb l'escena final), gràcies a una agraïda banda sonora i, també, gràcies a unes grans actuacions. Notable Kenneth Branagh posant-se en la pell de Laurence Olivier. Fora de sèrie Michelle Williams encarnant Marilyn.

Nota de "My week with Marilyn": aprovat alt.

Recuperant 2011: "Nader i Simin" d'Asghar Farhadi

Poc a dir que no s'hagi dit ja d'aquest film de Farhadi que, aquesta nit, sembla que té força possibilitats d'endur-se l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Si ho fa, serà, al meu entendre, merescudament.

És una bona pel·lícula. Des del punt de vista cinematogràfic, m'ha transportat força al cinema realista europeu. Al cinema nòrdic, per ser més exacte. No sé quines són les preferències i les influències cinematogràfiques del director iranià, però jo he tingut la sensació d'estar davant d'un film molt bergmanià. Precisament en el dia que ha mort Erland Josephson, he tingut la sensació, veient la primera escena de "Nader i Simin", d'estar veient una escena molt semblant als compassos inicials de "Escenes d'un matrimoni" d'Ingmar Bergman. I, tant el to, com el tema tractat, amb el canvi d'univers evident (passar de la Suècia dels anys 70, a l'Iran de l'actualitat), m'han semblat d'estils molt similars.

Interessant, d'altra banda, els temes tractats per Farhadi i que a l'Iran actual no deixen de ser de gran importància: el paper de la dona, el divorci, l'avortament, la justícia, etc. En definitiva, temes cabdals en un país que es mou, encara, en les incertes línies que separen la modernitat de la tradició.

Nota de "Nader i Simin": Notable.

Recuperant 2011: "Margin call" de J.C. Chandor

A través de Filmin, intento recuperar algunes de les pel·lícules de 2011 que no vaig poder veure al cinema. Una d'elles és "Margin call" de J.C. Chandor.

És un film que va de més a menys. Té una part inicial brillant. Amb una presentació de l'univers que formarà el film, certament excel·lent. Els primers minuts t'introdueixen de ple en el que serà l'espai, el to i els protagonistes: Wall Street, suspens i taurons de les finances sense cap tipus d'escrúpol (ni més ni menys que alguns dels responsables principals de la crisi global que estem patint actualment). Només això i la construcció perfecta dels personatges, la fan mereixedora de la nominació a millor guió dels Òscar 2012.

Una perla sobre com construir un personatge: Kevin Spacey, un d'aquests taurons, alt executiu de l'entitat financera, està desolat al seu despatx al mateix moment que els de dalt han decidit acomiadar fulminantment el 80% del personal de la seva planta. Quan algú se li acosta per interessar-se per la seva desolació, Spacey es gira i diu "My dog is dying!". El veterinari li acaba de dir que el seu gos està morint, d'aquí la seva tristesa. Aquesta metàfora, no només servirà per definir el personatge, sinó que acabarà convertint-se en la metàfora del film: la mort d'un mort d'un món.

La pel·lícula de J.C. Chandor (la seva òpera prima, per cert) utilitza tècniques molt efectives visulament, amb un muntatge agressiu a cops, amb molta imatge del Manhattan menys bohemi i més tauró, en la línia de la història que, sense mencionar cap cop, inspira el conjunt de la trama: la caiguda de Lehman Brothers.

No obstant, i malgrat el gran repartiment (al citat Kevin Spacey s'hi uneixen, entre d'altres, Jeremy Irons i Demi Moore), arriba un moment que el film corre el risc de perdre l'interès. No l'acaba de perdre, certament. Però tampoc acaba responent al gran interès dels primers compassos de la pel·lícula.

Nota de "Margin call": notable baix.

"War horse" de Steven Spielberg

"War horse", l'últim film de Spielberg, és absolutament prescindible. Una història ja vista mil vegades, amb la peculiaritat que el personatge, en aquest cas, és un cavall. Una pel·lícula que, en realitat, no és ni per grans ni per petits. No és per petits perquè per aquests els sobrarien les escenes de la Primera Guerra Mundial. No és per grans perquè, tot i estar ambientada en aquest conflicte, els codis de la pel·lícua són, de principi a fi, de pel·lícula infantil.

Una cosa sí que és destacable. El guió és estructuralment perfecte. Tot està situat on ha d'estar situat. Després d'un gir, en ve un altre absolutament coherent i, immediatament, ja ets conscient del gir que vindrà després. És a dir, risc zero. Spielberg no enganya. Amb el bo i dolent que això comporta.

Nota de "War horse": aprovat (bastant) baix.

"The turin horse" de Béla Tarr

Com ja vaig dir dir en un altre post, parlant de Béla Tarr i de "Sátántángo", les pel·lícules de Tarr són, per mi, poc menys que experiències místiques. Em va impressionar "Niu familiar", la seva òpera prima. I em van encantar altres films com "La condemna", "Harmonies de Werckmeister", i "The man from London". Reconec que encara no he vist sencera la mencionada "Sátántangó", però em fascinen els fragments que sí n'he pogut veure.

Si no estic equivocat (i si ho estic, que algú em corregeixi) als nostres cinemes, més enllà de determinats festivals, no s'havia estrenat fins ara cap de les seves pel·lícules. Fins aquesta setmana, amb "The turin horse". Curiosament la que serà, segons el propi director hongarès, la seva darrera pel·lícula. Això sí, per posar complicat a la gent veure l'última pel·lícula d'un dels directors europeus més fascinants, només s'estrena a un cinema que, a més, només projecta pel·lícules cinc dies a la setmana.

Sigui com sigui, felicitem-nos perquè podem veure a les nostres pantalles, una pel·lícula extraordinària, en el sentit literal de la paraula: fora d'allò ordinari.

Situada en un espai dramàticament hostil. Una granja habitada només per dues persones (pare i filla) i un cavall. I una tempesta duríssima de vent que impedeix qualsevol sortida d'aquell espai. Retrata la vida dels dos personatges durant sis dies marcats per aquesta tempesta.

Béla Tarr és un director que aconsegueix jugar amb el temps, experimentant amb ell i convertint-lo en protagonista principal dels seus films. Fa gairebé tres anys, parlava d'això en aquest post dedicat a Sokurov, Tarkovski i el propi Tarr. I "The turin horse" no n'és cap excepció. La pel·lícula dura gairebé 150 minuts i, tenint en compte que està rodada en uns 30 plans, ens trobem amb plans que poden arribar, perfectament, als cinc minuts de durada. I tots ells retratant-nos escenes de la dura vida quotidiana dels dos personatges (vestir-se, agafar aigua del pou, menjar patates, etc.). Tarr, amb aquesta manera de rodar, vol donar transcendència a tot allò que la càmera capti. Per molt insignificant que pugui semblar a primera vista. I, de passada, amb aquesta extensió del temps, aconsegueix que tinguem la sensació que la pel·lícula gairebé passa a temps real. Una banda i l'altra de la pantalla van al mateix ritme. Un ritme lent, per descomptat. Més que lent, potser malencònic. I aquesta malenconia pròpia de molts films de Tarr, s'accentua a través de diversos elements protagonistes.

Per una banda, la fotografia en blanc i negre per la qual opta, un cop més, el director hongarès, i en la qual hi destaca el contrast entre la lluminositat cremada i freda alhora de l'exterior i la foscor de la granja que habiten els protagonistes. D'altra banda, també és protagonista el so. Un so dur, sec, tremendament expressiu. Durant 145 dels 150 minuts del film ens acompanya el so d'un vent eixordidor capaç de fer perdre el nord a qualsevol. I, per si fos poc, aquest vent va acompanyat d'una música molestament dissonant però captivadora.

I, com a contrast davant d'aquest so, el silenci gairebé absolut dels personatges. Les primeres paraules no se senten fins que ja portem vint minuts de pel·lícula. I el primer diàleg real i que, de fet, acaba convertint-se en monòleg, no ens el trobem fins ben bé l'hora de film. I, curiosament, es tracta d'un monòleg profundament nihilista ("no existeixen ni Déu, ni déus, ni bé, ni mal") d'un personatge que apareix accidentalment i que, tal com ha arribat, desapareix.

Les metàfores gairebé pre-apocalíptiques (uns corcs que deixen de fer soroll després de 58 anys fent-ne, un cavall que deixa de menjar i beure, un pou que s'asseca) són elements que també contribueixen a aquesta malenconia fascinant.

Com deia més amunt, durant tot el metratge, Tarr ens exposa escenes de la dura rutina dels dos personatges (en algun moment la ment se m'ha escapat cap als documentals flahertians). Però no ho fa perquè sí, ni ho fa de qualsevol manera. Un parell d'exemples:

En diverses ocasions se'ns mostra com els dos protagonistes mengen patates. Què aconsegueix amb aquesta escena? Diverses coses. En primer lloc, definir la situació que viuen els personatges: una situació de pobresa extrema. Les patates són l'únic que tenen per alimentar-se. En segon lloc, definir-nos els personatges. Veient com mengen cadascun dels dos les patates, sabem com són. L'home menja ràpid, fent soroll, de manera poc cuidada. La dona menja poc a poc, sense embrutar-se, sense embrutar. Però, el que és més interessant, la forma de rodar aquestes escenes també serveix per explicar que passarà alguna cosa: el primer cop que surt aquesta escena, ens mostra com menja l'home; el segon cop, ens ensenya només la dona; en canvi, el tercer cop, ens ensenya tots dos junts, és un pla que trenca la rutina i, immediatament, la rutina als dos personatges se'ls trenca amb l'arribada d'uns misteriosos gitanos que, al final, seran d'alguna manera els que anunciaran l'espècie d'apocalipsi final.

Una cosa similar passa amb les escenes de la noia anant a buscar aigua al pou. En totes elles la cámera acompanya la dona fins al pou. En canvi, al quart dia, la càmera es queda quieta al peu de la porta de casa, mentre la dona s'allunya cap al pou. Alguna cosa ha canviat, alguna cosa passarà. Efectivament, el pou s'ha assecat.

Són recursos efectius, potser subtils, però que ens demostren que estem davant d'un molt bon director. Igual que la repetida escena dels personatges mirant per la finestra, no se sap ben bé què perquè a fora només hi ha tempesta de vent. Aquesta escena es repeteix sempre filmada des de dins de la casa. Excepte en la darrera ocasió en la qual la càmera, des de fora, ens mostra la dona mirant per la finestra des de dintre. La sensació que la dona està en una presó de la qual no en sortirà és definitiva. I ens acompanyarà fins al final. Un final de foscor literal en la qual, fins i tot les brases s'apaguen. Un final d'immobilotat, d'apocalipsi, de mort.

Hi ha qui diu que aquesta pel·lícula reflecteix, en realitat, el final del cinema de Béla Tarr. No sé si és així, però veient-la, coneixent la seva trajectòria i sabent, com comentava més amunt, que el propi Tarr ha assegurat que aquest serà el seu darrer film, aquesta teoria és, com a mínim, creïble.

Nota de "The turin horse": notable alt.

"J. Edgar" de Clint Eastwood

Clint Eastwood no falla. Em costa trobar un director que aconsegueixi mantenir el nivell que el veterà nord-americà ha assolit en els darrers vint anys. El cinema nord-americà ja té, al meu entendre, un nou clàssic. Potser exagero, però Eastwood és, per a mi, actualment el que John Ford va ser durant els anys 40 i 50. En els darrers 25 anys, Eastwood és el responsable de films com "Bird", "Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Banderas de nuestros padres", "Letters from Iwo Jima", "Changelling", "Gran Torino" o "Más allá de la vida". Totes elles molt notables.

I ara, als 81 anys, se'ns presenta amb "J. Edgar". Una altra molt bona pel·lícula, una pel·lícula molt Eastwood, i en molts sentits.

Eastwood sembla que tingui la voluntat de convertir-se en un cronista de l'evolució de la història dels Estats Units. Des del western crepuscular de "Sin perdón", a la depressió post 11-S de "Mystic River", "Million Dollar Baby" o "Gran Torino", passant pels traumes de les aventures bèl·liques de la II Guerra Mundial ("Letters from Iwo Jima" o "Flags of our fathers"), Eastwood ens retrata molt bé les glòries i les misèries del seu país. I "J. Edgar" no és menys. Basada en la vida del creador de l'FBI, suposa (paradoxalment, o no, en una història d'amor i lleialtat) un repàs lúcid de la idiosincràcia del sistema polític i policial dels Estats Units del segle XX.

Com ja és habitual també, "J. Edgar" ens presenta personatges molt potents, fascinants. Tant el principal (J. Edgar Hoover, interpretat per Leonardo di Caprio), com els secundaris (Clyde Tolson i Helen Gandy, interpretats per Armie Hammer i Naomi Watts). La personalitat de tots tres és el que guia la pel·lícula, el que la fa avançar. I això té més mèrit del que sembla, perquè, sovint, els films construits en forma de biòpic pequen de certa lentitud. No és el cas.

D'altra banda, la marca d'Eastwood es veu també en la importància que li dóna de nou a una il·luminació profundament dramàtica i expressiva. I aquí, segurament, és on Eastwood em transporta més als clàssics del cinema. La fotografia de molts dels films d'Eastwood ("Sin perdón" o "Million Dollar Baby" en serien els casos més evidents) no tenen res a envejar (segurament s'hi inspiren) a la il·luminació de mestres com John Forf, Fritz Lang o Orson Welles.

Aquest cop, en canvi, he trobat a faltar una banda sonora més protagonista. No es pot demanar tot.

En fi, benvingut, com sempre, el film de Clint Eastwood. I ara a esperar el remake de "Ha nacido una estrella". Veurem.

Nota de "J. Edgar": Notable.