"The Wrestler" de Darren Aronofsky

Veient "The Wrestler" tens la sensació d'estar observant una cosa que ja has vist prèviament. I és que l'estructura argumental gira a l'entorn d'un plantejament repetit múltiples vegades en el cinema: la clàssica decadència d'un heroi americà vingut a menys i que, en plena fase de caiguda, moral i física, ensenya el seu vessant més humà que el fa reflexionar i albirar certa esperança, sabent en el fons que, com se sol dir, la suerte ya está echada.

Aquest és l'eix argumental de la nova pel·lícula d'Aronofsky, una pel·lícula que va de més a menys i que té com a principal ganxo el retorn al cinema (veurem si permanent o no) de Mickey Rourke. Un Rourke que compleix amb escreix i que, segurament, està en un dels papers més importants de la seva filmografia. De fet, fins i tot es pot arribar a pensar que el propi Rourke ha pogut viure una vida similar a la que viu el protagonista de la pel·lícula. Coneguts com són els problemes que ha tingut aquest actor durant la seva vida, derivats principalment de la violència, no m'extranyaria que s'hagués identificat plenament amb el personatge que interpreta.

Com deia abans, es tracta d'un film que va de més a menys. És un film irregular. A cops, bàsicament per la fotografia, però també per l'atmosfera plantejada, m'ha recordat a les bones pel·lícules de mestres com Clint Eastwood o el Martin Scorsese dels anys 70. Però hi ha alres elements, com la previsibilitat del guió o un incomprensible (fins i tot marejant) moviment de càmera permanent, que fan que una pel·lícula que té un inici prometedor, acabi perdent en certa manera l'interès inicial.

Nota de "The wrestler": aprovat