"Caché" de Michael Haneke

Any Haneke, per a mi. Si, de moment, del que he vist al cinema aquest any el millor, amb diferència, ha estat "La cinta blanca", el millor que he vist en dvd és "Caché", també del director austíac.

Si algú un dia us pregunta les diferències entre el cinema europeu i el cinema nord-americà, no cal que respongueu: feu-li mirar "Caché". El mateix guió, dirigit per un director nord-americà s'hagués convertit en una pel·lícula diferent. Un film made in Hollywood hagués fet de "Caché" una pel·lícula trepidant, d'acció i, probablement, interpretada pel Tom Hanks i la Julia Roberts del moment. Però Haneke no és nord-americà, és europeu. Austríac. I la pel·lícula, a més, és francesa. Un pla inicial fixe, estàtic, de 2 minuts i 55 segons és impossible a Hollywood. I encara ho és més un pla final, fixe, estàtic, de 3 minuts i 55 segons.*

Aquests dos plans marquen el to de la pel·lícula. Una pel·lícula amb argument de thriller, però amb ritme de pel·lícula d'autor, gairebé de documental.

Una pel·lícula rodada gairebé tota en interiors. I en la qual els exteriors que hi ha, solen estar enquadrats sense deixar respirar a la pantalla. Pocs espais lliures es veuen, poc cel, poc aire. I això provoca una sensació mig claustrofòbica, de tancament, de no haver-hi sortida, d'estranyament, que va íntimament lligada amb el que viuen els personatges.

El mateix passa amb el so. Un so brut, un so quotidià, sense banda sonora que l'endolci. Perquè, en realitat, els sons de la vida quotidiana són aquests. Portes, cotxes, televisions.

Les interpretacions fredes per part de Daniel Auteuil i Juliette Binoche no donen cap possibilitat a trencar la fredor del film. Al contrari. Van molt en la línia del que expressa la pel·lícula. Van molt en la línia Haneke.

És una pel·lícula crua, dura, que s'ha de veure i s'ha de gaudir.

Nota de "Caché": notable alt.

PD: Un dia algú hauria de fer un pensament sobre els tràilers de les pel·lícules. Us deixo aquí el tràiler de "Caché". Un tràiler de pel·lícula purament made in Hollywood, per una pel·lícula purament europea.

* Que ningú interpreti això com una crítica al cinema nord-americà. Un cinema que ha donat, dóna i donarà bona part de les millors obres cinematogràfiques.

"Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke

L'any cinematogràfic 2010 comença molt bé. Comença amb una gran pel·lícula que, segurament, estarà entre les deu primeres de la llista de millors pel·lícules de l'any que, si tot va bé, faré d'aquí a onze mesos.

Es tracta de "Das weisse Band" ("La cinta blanca") de Michael Haneke. I he de reconèixer que anava al cinema amb certs dubtes perquè, per exemple, vaig ser incapaç de veure sencera "Funny games", ja que no puc soportar les imatges de violència gratuïta.

A "La cinta blanca", com en el conjunt de la filmografia de Haneke, hi ha una reflexió sobre la violència. En aquest cas sobre la violència i la repressió social i religiosa d'un poble rural de l'Alemanya que es trobava a les portes de la Primera Guerra Mundial, i els efectes que aquesta violència va tenir en la societat Alemanya. Però en aquest cas la violència es produeix en un fora de camp que segurament la fa més efectiva. La violència no la veus, però la sents.

Haneke és capaç de construir un film llarg, 144 minuts, que no es fa excessiu i que és profundament expressiu. Tots els elements cinematogràfics hi tenen cabuda i protagonisme.

D'entrada comença amb una veu en off que, a diferència d'altres casos, em sembla ben utilitzada. La pel·lícula sencera és tota ella un flash-back i la veu en off funciona com a element narratiu i és la que dóna sentit al flash-back. Em sembla interessant que aquesta veu en off per una banda comenci dient que ignora si la història que està a punt de narrar és certa perquè la coneix parcialment i d'oïdes i, per l'altra, acabi deixant a l'espectador amb la incògnita del que ha passat realment. En el fons el que t'està dient és que hi ha tantes històries com persones que les viuen, encara que els fets reals fossin només uns. Per tant, tot dependrà de qui t'ho expliqui.

Segurament l'element que més destaca d'entrada és l'ús del blanc i negre. Aquest tipus d'il·luminació li dóna un toc més d'època a la pel·lícula però, a més, en determinades escenes del film, contribueix a donar-li un toc més dramàtic i expressiu al que està succeïnt. En general l'ús del blanc i negre facilita més que no pas el color el joc de llums i ombres. I en aquesta història això és essencial.

El silenci també és protagonista. I a més ho és des dels títols de crèdit. Uns títols de crèdit foscos i silenciosos que et marquen de bon principi quin serà el to i el ritme de la pel·lícula. I aquest silenci és extensiu a la música. Si no estic equivocat (l'hauria de tornar a veure per assegurar-me'n) només hi ha música diegètica (música que forma part de l'acció de la pel·lícula, de manera que nosaltres la sentim perquè els personatges de la pel·lícula la senten). I, a més, la música que se sent és bàsicament religiosa, cosa que contribueix encara més a crear l'atmosfera que Haneke li vol donar a la seva pel·lícula.

Tenim, també, molt bones interpretacions. I això no deu ser fàcil en una història on gran part dels protagonistes són nens i nenes. El propi Haneke va comentar en una entrevista que ha estat una bona experiència treballar amb nens, però que en alguns moments va ser desesperant. Com a anècdota, pel càsting infantil van haver de veure més de 7.000 nens i nenes.

Hi ha altres elements destacats d'aquesta pel·lícula, per exemple els espais. Però crec que aquest post ja m'està quedant massa llarg. Així que ho deixo amb un darrer apunt: aquesta pel·lícula és el més proper a Dreyer i Bergman que he vist en el cinema actual.

Nota de "Die weisse Band": Notable alt

Aquí una de les escenes més emotives de la pel·lícula:



I aquí una entrevista a Michael Haneke.