Un Nadal de cine (3): "Gelegenheitsarbeit einer Sklavin" (Treballs temporals d'una esclava) d'Alexander Kluge

Després de veure diumenge passat el darrer film de Jean-Luc Godard, se'm va despertar el cuquet, i he volgut recuperar el cineasta alemany Alexander Kluge, reconegut admirador del director francès.

I ho he fet amb la pel·lícula "Gelegenheitsarbeit einer Sklavin" (Treballs temporals d'una esclava), de l'any 1973.

És un film de clara influència godardiana i, en general, de la nouvelle vague francesa. "Al final de l'escapada", "Vivre sa vie" i altres films de Godard són referència per Kluge. I es nota en aquesta pel·lícula i en d'altres com la seva òpera prima "Una noia sense història", de l'any 1966.

"Treballs temporals d'una esclava" és un treball cru. En blanc i negre, i amb uns moviments de càmera bruscos, trencaments de racord, etc. Retrat d'una societat alemanya decadent, d'una època combulsa, d'un sorgiment de consciència obrera i feminista. Ens exposa sis mesos de la vida d'una noia que comença practicant avortaments clandestins (dura, per directa i sense complexes, l'escena de la pràctica d'un dels avortaments) per mantenir al seu marit i que, poc a poc, va adquirint consciència política i social fins a liderar la lluita contra el tancament d'una fàbrica alemanya que estava a punt de deslocalitzar-se i traslladar-se a Portugal (hi ha coses que no canvien amb el pas del temps).

"La seva dona és comunista?" li pregunta el directiu de l'empresa al marit de la protagonista,"el que fa la seva dona és il·legal. És socialisme", continua. "És una de les seves manies", respon el marit.

La pel·lícula és considerada una de les grans obres de Kluge. Molt recomanable veure-la.

Un Nadal de cine (1): "Angel" d'Ernst Lubitsch

Primer dia de vacances, i primera pel·lícula del meu cicle privat nadalenc de cinema. He començat amb "Angel". Una pel·lícula de l'any 1937.

Unir Ernst Lubitsch i Marlene Dietrich és garantia d'èxit. Si a més hi sumes actors com Melvyn Douglas o Herbert Marshall, la cosa ja va agafant dimensions notables.

Tot i que "Angel" no és, segurament, de les obres més destacades de Lubitsch, sí que té ingredients bàsics del que va suposar el cinema del director alemany nacionalitzat nord - americà: Diàlegs brillants, lleugers però profunds; protagonisme essencial de la música que fa de fil conductor de la història; escassos exteriors i molts interiors amb jocs continus d'espais i d'obertura i tancament de portes; fotografia de tall clàssic (Charles Lang n'és el director de fotografia com ho va ser d'altres pel·lícules com "Some like it hot" o "Sabrina"), etc.

Mostra d'un breu diàleg de la pel·lícula. Es tracta de l'escena de la primera cita entre el personatge que interpreta Marlene Dietrich i el personatge de Melvyn Douglas que acabaran sent amants. (A llegir imaginant el rostre de femme fatale de la Dietrich, clar)

Melvyn Douglas: No em vols dir el teu nom, ni deixes que et digui el meu.

Marlene Dietrich: No ho hem deixat clar a la sopa i després a l'amanida? Per què fer malbé una nit perfecta amb noms? No vull saber el teu nom. Sigui quin sigui, sé que no et quedarà bé.

En definitiva, un bon començament per un Nadal de cine. Quina serà la propera pel·lícula?

"Caché" de Michael Haneke

Any Haneke, per a mi. Si, de moment, del que he vist al cinema aquest any el millor, amb diferència, ha estat "La cinta blanca", el millor que he vist en dvd és "Caché", també del director austíac.

Si algú un dia us pregunta les diferències entre el cinema europeu i el cinema nord-americà, no cal que respongueu: feu-li mirar "Caché". El mateix guió, dirigit per un director nord-americà s'hagués convertit en una pel·lícula diferent. Un film made in Hollywood hagués fet de "Caché" una pel·lícula trepidant, d'acció i, probablement, interpretada pel Tom Hanks i la Julia Roberts del moment. Però Haneke no és nord-americà, és europeu. Austríac. I la pel·lícula, a més, és francesa. Un pla inicial fixe, estàtic, de 2 minuts i 55 segons és impossible a Hollywood. I encara ho és més un pla final, fixe, estàtic, de 3 minuts i 55 segons.*

Aquests dos plans marquen el to de la pel·lícula. Una pel·lícula amb argument de thriller, però amb ritme de pel·lícula d'autor, gairebé de documental.

Una pel·lícula rodada gairebé tota en interiors. I en la qual els exteriors que hi ha, solen estar enquadrats sense deixar respirar a la pantalla. Pocs espais lliures es veuen, poc cel, poc aire. I això provoca una sensació mig claustrofòbica, de tancament, de no haver-hi sortida, d'estranyament, que va íntimament lligada amb el que viuen els personatges.

El mateix passa amb el so. Un so brut, un so quotidià, sense banda sonora que l'endolci. Perquè, en realitat, els sons de la vida quotidiana són aquests. Portes, cotxes, televisions.

Les interpretacions fredes per part de Daniel Auteuil i Juliette Binoche no donen cap possibilitat a trencar la fredor del film. Al contrari. Van molt en la línia del que expressa la pel·lícula. Van molt en la línia Haneke.

És una pel·lícula crua, dura, que s'ha de veure i s'ha de gaudir.

Nota de "Caché": notable alt.

PD: Un dia algú hauria de fer un pensament sobre els tràilers de les pel·lícules. Us deixo aquí el tràiler de "Caché". Un tràiler de pel·lícula purament made in Hollywood, per una pel·lícula purament europea.

* Que ningú interpreti això com una crítica al cinema nord-americà. Un cinema que ha donat, dóna i donarà bona part de les millors obres cinematogràfiques.

La crisi dels 40 feta pel·lícula

De vegades la senzillesa és el que fa gran una cosa. També una pel·lícula. Amb pocs recursos i poques pretensions es pot fer una bona pel·lícula. Crec que és el cas de "Ficció" del català Cesc Gay.

Acostumo a parlar de qüestions més o menys tècniques quan faig ressenyes de les pel·lícules, però amb aquesta pel·lícula em ve de gust parlar del tema. Potser perquè el veig més proper que d'altres. Potser perquè tracta d'aquell moment de la vida, el que es dóna quan t'acostes als 40, i mires enrere i veus que potser no has fet tot el que voldries, i mires endavant i no ho veus massa clar.

Crisi d'identitat, que li diu l'Eduard Fernández en aquest fragment. Segur que tots aquells i aquelles que rondeu aquesta edat, us sentireu identificats, en major o menor mesura, amb parts d'aquesta pel·lícula i, en concret, d'aquest fragment.