Una catifa voladora

"Una pel·lícula és una catifa voladora que pot arribar a tot arreu. No és una qüestió de màgia. És treball polític. Cal estudiar i investigar, registrar aquesta investigació i aquest estudi, i després mostrar el resultat (el muntatge) a altres combatents. (···) Rodar políticament una pel·lícula. Muntar-la políticament. Difondre-la políticament. (···) En literatura i en art, lluitar en dos fronts. El front polític i l'artístic".

Manifest

Al Fatah, Juliol 1970

Jean - Luc Godard

Anna Karina a l'Eroski

Aquest matí he anat a comprar a l'Eroski. Cosa dels dissabtes. I, en arribar, a la caixa m'he fixat en el nom que portava escrit en una etiqueta la caixera: Anna Karina. I, al bell mig de l'aglomeració del supermercat, m'ha vingut de sobte la imatge de la gran Anna Karina a la no menys gran "Vivre sa vie".

Ignoro (no sóc atrevit com per a preguntar) si la caixera sap que comparteix nom amb aquesta actriu danesa (per carrera, gairebé francesa), que es va convertir en una de les muses del cineasta Jean-Luc Godard, i que també va estar sota les ordres de directors com Jacques Rivette, George Cukor, Luchino Visconti o Rainer Werner Fassbinder. El que segur que no sap aquesta caixera és que el seu nom dóna per escriure quatre línies d'aquest bloc.

Un Nadal de cine (2): "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard

Recordo que quan es va estrenar la darrera pel·lícula d'Alain Resnais escrivia, en aquest mateix bloc, que només per ser la darrera (per ara) pel·lícula de Resnais, calia anar-la a veure. Amb aquesta mateixa filosofia he anat a veure avui "Film Socialisme" de Jean-Luc Godard.

No amagaré que és un film poc convencional, en la línia habitual de Godard. Trencador, en la línia habitual de Godard. Difícil, en la línia habitual de Godard. I no amagaré, o recomanaré, que si aneu a veure-la, hi aneu amb l'actitud adequada. Que no és una altra que la de tenir la capacitat d'abstraure-us de la incomoditat de no saber què és el que està passant en la pantalla, de no entendre el perquè de les coses. Si us sabeu abstraure d'aquesta incomoditat, fareu una passa important i podreu gaudir d'un torrent d'imatges, missatges, sons, silencis, colors, moviments, aparentment inconnexes, però indubtablement lligats en una espècie de collage complex, que formen un conjunt poc menys que fascinant. Difícil, com dic al principi, però fascinant.

Us confesso que aquesta capacitat d'abstracció, a mi m'ha costat ben bé tres quarts d'hora. Però un cop passat aquest límit, m'he relaxat i m'he endinsat en el que veien els meus ulls i (suposo) processava el meu cervell.

"Film Socilaisme" és un collage. Un collage de sons potents, bruts, absents. D'imatges gravades amb mòbil, amb format digital, de plans monumentals. Un collage de frases. De diàlegs superposats. De protagonisme coral. M'atreveixo a dir que aquest protagonisme coral, habitual del cinema soviètic dels anys 20, té alguna cosa a veure amb el títol de la pel·lícula (els cineastes soviètics teoritzaven que la ideologia de les pel·lícules no només s'havia d'expressar a partir de que passava sinó en el com s'expressava; i una de les conseqüències va ser que en el cinema soviètic dels anys 20 no hi havia protagonistes principals, sinó que el protagonisme era col·lectiu. Això també passa en aquest film de Godard).

És una obra on s'hi veuen clares les "obsessions" ideològiques de Godard, amb referències contínues a la II Guerra Mundial, a la Guerra Civil espanyola, a Palestina, al capitalisme, a la deriva actual d'Europa, als valors o manca de valors de la societat actual, etc. Però també la filosofia que ha impregnat sempre al seu cinema, i a les seves reflexions sobre el cinema.

Alguns exemples es trobe en els contínus intertítols o en els diàlegs inconnexes del films: "Amb el sorgiment de la cultura digital, la humanitat s'enfrontarà amb conflictes que no ens donaran el luxe de presentar-se"; "Fa falta valor per pensar"; "No dir res: mostrar primer"; "No parlar d'allò invisible: mostrar-ho"; "Pensa bé per què lluites, perquè podries obtenir-ho"; "Alliberar i federar les nostres humanitats". I la frase final: "Quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei. No comment".

I no puc acabar aquest escrit sense expressar la meva admiració pel fet que un film com aquest, modern i trencador, tant en el fons com en les formes, el signi una persona que tot just fa vint-i-tres dies va arribar als 80 anys.

Nota de "Film Socialisme": notable.

PD: Acabo de llegir una frase de l'Àngel Quintana que crec que resumeix prou bé el cinema de Godard: "Cada cop que Jean-Luc Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys".

Jean-Luc

Cineastes mediocres n'hi ha milers. Mals cineastes n'hi ha molts. Bons cineastes n'hi ha alguns. Mestres del cinema n'hi ha pocs. Cineastes que hagin canviat la història del cinema es poden comptar gairebé amb els dits d'una mà.

David W. Griffith i Chaplin als Estats Units dels anys 10; F. W. Murnau a l'Alemanya i Eisenstein a la Unió Soviètica dels anys 20; Roberto Rossellini a la Itàlia dels anys 40; i Godard a la França dels anys 60.

Precisament demà Godard farà 80 anys. Un dels mestres que va trencar amb el cinema clàssic i que va revolucionar el cinema francès i mundial dels anys 60. El cap visible de la Nouvelle Vague. Sense ells cineastes com David Lynch o Lars von Trier no serien el que són.

Godard ha creuat cinc dècades de la història del cinema i continua sent modern. La qual cosa diu molt d'ell. O molt poc del cinema actual.

Cineasta complert. Perquè a més de fer cinema, reflexiona sobre el cinema. Perquè a més de mostrar-te cinema, et fa reflexionar sobre el cinema. Perquè, diuen, més que cineasta, o a més de cineasta, és filòsof.

"Les tres quartes parts dels realitzadors perden quatre hores amb un pla pel qual requereixen només cinc minuts de treball de posada en escena pròpiament dit; per part meva, prefereixo que hi hagi cinc minuts de treball per a l'equip tècnic i conservar tres hores per a mi, que em permetin reflexionar sobre el que estic fent"

I, atenció a la manera amb que parla de la bellesa, de la justícia i de Rossellini:

"Rossellini és una altra cosa. És l'únic que posseeix una visió justa, total de les coses. Per tant, les filma de l'única manera possible. Ningú pot rodar un guió de Rossellini, perquè acabarà plantejant-se sempre preguntes que ell no es planteja. La seva visió del món és tan justa que la seva visió del detall, formal o no, també ho és. En ell un pla és bell perquè és just, un pla aconsegueix ser bell perquè és just; en la majoria de la resta, un pla arriba a ser just a força de ser bell. Intenten construir una cosa extraordinària i si, efectivament, aconsegueixen que així sigui, descobrim llavors les raons que existien per a fer-ho. Pel que fa a Rossellini, fa sobretot aquelles coses que té raons per fer. És bell perquè és així"

Godard, a més, és modest: "Jo voldria fer també, com Fritz Lang, plans que siguin extraordinaris per si mateixos, però no ho aconsegueixo. Per tant, faig una altra cosa".

Però a part d'això, Godard ha sabut evolucionar, a través de la reflexió i la innovació, situant-se, com deia abans, encara a l'avantguarda del cinema d'autor mundial.

Una mostra d'aquesta capacitat d'innovació és un dels films (curt, però film) que més m'han impactat. Ja el vaig posar en alguna ocasió a la Llanterna Màgica. Però en el vuitantè aniversari de Godard, crec que val la pena gaudir de "Dans le noir du temps", pel·lícula filmada per Godard l'any 2002, quan tenia 72 anys.

Gaudiu-la.

i el pla americà...

I el pla americà
l'enquadrament a l'alçada del cinturó
era pel revòlver
pel sexe
però pel de l'home

perquè les dones
sempre eren enquadrades
a l'alçada del pit

(Jean-Luc Godard dixit)

Frases (1): Godard i Bresson

Li pregunten a Godard si un guió ha de tenir plantejament, nus i desenllaç:

"Plantejament, nus i desenllaç? Sí, però no necessàriament en aquest ordre"

Una nota de Robert Bresson:

"Filmació. La teva pel·lícula ha d'assemblar-se a la que veus quan tanques els ulls"

De "Bande a part" a "Pulp Fiction"

Sembla que Tarantino es va inspirar en Godard per filmar una de les seves seqüències més mítiques.

(Us proposo un experiment: sincronitzeu els dos vídeos de Youtube de tal manera que el de Godard comenci als 29 segons i el de Tarantino quan ja hagi passat 1 minut i 50 segons. Baixeu el so del de Godard fent que només se senti el tema de Pulp Fiction i veureu com sembla que estiguin ballant la mateixa cançó)

Bande a Part (1964)



Pulp Fiction (1994)

La Papa: em toca a mi... i a Kluge i Godard

Alguns/es de vosaltres ja sabeu que des de fa uns mesos col·laboro amb la revista Film Conductor, i també sabeu que Film Conductor i La Papa vam començar el mes d'abril una sessió mensual dedicada a projectar pel·lícules de cinema emergent, rareses cinematogràfiques, cinema d'autor, o com li vulguem dir.

Cada sessió la prepara un dels redactors de la revista. Doncs bé, la propera sessió, la del proper dimarts, em toca programar-la a mi.

I què passarem en aquesta sessió?

Doncs el que he volgut és comparar la trajectòria de dos cineastes europeus: el francès Jean-Luc Godard i l'alemany Alexander Kluge. He triat aquests dos cineastes no perquè siguin els meus preferits, que no ho són, sinó perquè crec que pot tenir interès cinematogràfic.

El que es projectarà serà un fragment de "Vivre sa vie" (1962) de Godard, un fragment de "Una noia sense història" (1966) de Kluge, el llargmetratge "L'atac del present a la resta dels temps" (1985) de Kluge, i el curtmetratge "Dans le noir du temps" (2002) de Godard.

Si us animeu a venir (malgrat la vergonya que em farà) no ho dubteu. Serà el proper dimarts 9 de juny a les 20:30h. a La Papa (C/ Tapioles 12, Metro Poble Sec).


Fragment de "L'atac del present a la resta dels temps" d'Alexander Kluge


Tràiler de "Vivre sa vie" de Jean-Luc Godard

Tarr, Kluge, Godard... Això sí, a casa i en dvd

Fa gairebé tres setmanes que no vaig al cinema. I això el bloc ho nota. No us penseu que tinc una crisi cinèfila, res d'això. Perquè estic veient cinema igualment, i del bo.

Comentava ahir a casa que estava satisfet de com m'anava el curs de cinema per una qüestió que pot semblar un detall mínim, però que no ho és.

El primer curs el vam dedicar exclusivament a l'etapa del cinema mut. I, sincerament, em vaig quedar meravellat de les autèntiques meravelles que vaig arribar a veure. Dreyer, Murnau, Griffith, Stroheim, Eisenstein, Pudovkin, Chaplin, Sjöstrom... Són cineastes estratosfèrics.

L'espai central del segon curs el van ocupar els cineastes dels 30 als 60. I aquí em vaig trobar amb Ford, Welles, Hitchcock, Hawks, Bergman, Rossellini, Visconti, Bresson, Ozu, Mizoguchi, etc. Un luxe.

I aquest darrer curs, m'estic trobant amb un tipus de cinema que no el tenia entre les meves preferències. El cinema d'avantguarda, aquell cinema que trenca amb les formes del classicisme, però que construeix un cinema realment fascinant. Jean-Luc Godard (tot i aquest, com molts dels que he anomenat abans ha anat apareixent des del primer curs), Andrei Tarkovski, Glauber Rocha, Alain Resnais, John Cassavettes, Fassbinder, Jonas Mekas, Chantal Akerman, Béla Tarr, Alexander Kluge, Chris Marker... Grans. Grandíssims noms.

És a dir, en tres cursos m'han fet valorar i gaudir cinemes molt variats i diferents. I això és impagable.

Aquests dies el meu consum cinematogràfic s'està centrant en el darrer tipus de cineasta. Això vol dir que estic tirant de dvd. I és que, per exemple, un cineasta de dimensions grandíssimes com Béla Tarr no ha vist mai, mai, una pel·lícula estrenada a les sales del nostre país. Només cicles com el que recentment ha ofert la Filmoteca o edicions d'algunes de les seves pel·lícules en dvd, com han fet Avalon i l'FNAC, ens permeten tenir accés al seu cinema.

Us passo aquí fragments de tres de les pel·lícules que he vist aquests dies. Espero que us animeu a conèixer alguns d'aquests directors perquè val la pena:

"La condemna" de Béla Tarr:

"Una noia sense història" d'Alexander Kluge



"Vivre sa vie" de Jean-Luc Godard

"Dans le noir du temps": 10 minuts que valen tres anys

Tot just em queden tres mesos per acabar els estudis de direcció cinematogràfica. Tres mesos per a completar aquests tres anys d'immersió intensíssima en el Setè Art. Durant aquests tres anys hauré vist milers de seqüències de les millors pel·lícules de la història del cinema.

Un luxe.

Un luxe conèixer de ben a prop a Griffith, Murnau, Eisenstein, Pudovkin, Chaplin, Dreyer, Walsh, Ford, Hawks, Welles, Tourneur, Rossellini, Visconti, Bresson, Resnais, Truffaut, Godard, Ray, Peckinpah, Lubitsch, Bergman, Lang, Ozu, Ophulls, Hitchcock, Buñuel, Renoir. I tants d'altres.

No sé si aquests tres anys em serviran des del punt de vista professional. Tant debò. Però si no és així, em queda la tranquil·litat d'haver gaudit, d'haver après i d'haver viscut grans moments davant d'una pantalla. Però d'aquests grans moments, a falta de tres mesos per acabar i de les sorpreses que puguin venir, em quedo amb dos.

El primer gran moment el recordo perfectament. Va ser el primer visionat (després n'han vingut tres o quatre més) de "La passió de Joana d'Arc" de Carl T. Dreyer, una pel·lícula muda de l'any 1928 que em va deixar impressionat. I em va començar a demostrar que això del cinema era molt gran.

El segon gran moment el vaig viure ahir. I va ser gràcies a Jean-Luc Godard i la seva pel·lícula "Dans le noir du temps". Una pel·lícula de l'any 2004, de tansols 10 minuts de durada. Però quins 10 minuts! 10 minuts que valen els tres anys de curs. Potser quan la veieu pensareu que exagero. Potser aquesta valoració la faig condicionat després de tres anys intensos de consumir, en el millor sentit de la paraula, compulsivament coneixements cinematogràfics. Potser sí. Però em semblen 10 minuts d'una lucidesa extrema. Una reflexió brutal sobre el cinema i sobre la història contemporània. És com un adéu a tot, com un adéu al cinema i a la història. El final del cinema, el final de la història.

És recomanable veure-la en pantalla gran, a les fosques i amb un bon so. Si l'aconseguiu, veieu-la així. Si no l'aconseguiu, us haureu de quedar amb el que es troba a youtube (lúnica versió amb subtítols en espanyol que he trobat acaba mig minut abans que finalitzi la pel·lícula, així que us deixo la versió amb subtítols en anglès):

Jean-Luc Godard i el Grup Dziga Vertov

Article publicat a FilmConductor

Aprofitant el quarantè aniversari del Maig del 68, Intermedio ha editat l’any 2008 el cofre dvd "Jean-Luc Godard y el Grupo Dziga Vertov". És un cofre molt complert que conté el conjunt de pel·lícules que formen part de la filmografia d’aquest grup de caràcter cinematogràfic, polític i intel·lectual que va centrar la seva activitat a finals dels anys 60 i principis dels 70.

El Grup Dziga Vertov va suposar una espècie de revolució en el cinema europeu. És un grup que pren el nom del cineasta de l’avantguarda soviètica Denis Abramovich Kaufman, Dziga Vertov, que en els anys 20 va revolucionar el gènere del documental experimental amb la teoria del Cine-Ull o amb pel·lícules com "L’home amb la càmera".

Godard lidera aquest grup del qual també en formen part Jean-Pierre Gorin, Armand Marco, Gérard Martin o Nathalie Billard, entre d’altres. Fins i tot, de manera puntual, personatges públics com el polític Daniel Cohn-Bendit o altres cineastes com el brasiler Glauber Rocha col·laboraràn en alguna de les pel·lícules del grup.

La gènesi d’aquest moviment la trobem en els moments de convulsió política i social que es vivien a França durant els anys previs al Maig del 68 i en la revolució i el canvi de mentalitat que va suposar aquest mític esdeveniment.
Diverses són les innovacions que aporta aquest grup. D’entrada introdueix la concepció de l’autoria col·lectiva de les pel·lícules. D’alguna manera es pot dir que en les seves pel·lícules desapareix el concepte d’autoria individual per passar al concepte d’autoria col·lectiva. Per posar només un exemple: la pel·lícula "Vent d’Est" (1969) és dirigida per dos cineastes (Godard i Gorin) i en el seu guió hi participen vuit persones (Godard, Cohn-Bendit, Gorin, Barcelloni, Bazzini, Ferreri, Rocha, Roger).

Des del punt de vista formal, proposen adaptar la forma de fer pel·lícules a la situació política i social que es viu. Per això aposten per trencar amb les fórmules clàssiques d’estructurar el cinema i les pel·lícules. La idea és que com que el que es vol és transmetre, a través del cinema de tipus documental, continguts revolucionaris, les formes també han de ser revolucionàries i han de trencar amb la pràctica cinematogràfica clàssica.

I hi ha, al darrera de tot això, un concepte de militància cinematogràfica. Això queda ben clar llegint el Manifest d’Al Fatah (1970) escrit per Godard. En aquest manifest s’hi poden llegir frases com aquestes: “Una pel·lícula és una catifa voladora que pot arribar a tot arreu. No és una qüestió de màgia. És treball polític. S’ha d’estudiar i investigar, enregistrar aquesta investigació i aquest estudi i després mostrar el resultat (el muntatge) a altres combatents”.

Les pel·lícules que formen part d’aquest cofre són "Un film comme les autres" (1968), "British sounds" (1969), "Pravda" (1969), "Vent d’Est" (1969), "Luttes en Italie" (1970), "Vladimir et Rosa" (1970), "1PM one parallel movie" (1971), "Schick" (1971), "Letter to Jane: an investigation about a still" (1972) i "Ici et Ailleurs" (1974). Totes aquestes pel·lícules són presentades pel cineasta francès David Faroult.

Un dels elements que fa més interessant aquest cofre és el fet que va acompanyat d’un llibret de 64 pàgines en el qual hi podem trobar una relació cronològica dels fets històrics i culturals que faciliten el naixement del Grup Dziga Vertov, el Manifest d’Al Fatah escrit per Godard en motiu del rodatge d’una pel·lícula a Palestina, un article sobre el Grup escrit per Gonzalo de Lucas, i un recull de la filmografia i la bibliografia del Grup Dziga Vertov.

És, sens dubte, un cofre de gran interès perquè es tracta d’un dels moviments més influents del cinema europeu que, a més, estava liderat per un cineasta, Jean-Luc Godard, que ha travessat cinc dècades mantenint-se en l’avantguarda cinematogràfica europea i mundial.


Fragment de "Letter to Jane"

Què és per a tu el cinema? (4)

El cinema*
la meva idea
la que puc expressar
ara
era l'única manera
de fer
de narrar
d'adonar-me
que jo
tinc una història
com a persona

però que si no hi hagués
cinema
jo no sabria que tinc
una història
era l'única manera
jo, li devia això
aquest costat sempre culpable
o maleït
com deia Marguerite**
ella deia
que jo era maleït


* Extret de la pel·lícula i del llibre Historie(s) du cinema, de Jean-Luc Godard

** Godard es refereix a Marguerite Duras i al diàleg que ambdós van mantenir durant les seves vides. En una entrevista Godard diu: "en la literatura les paraules són l'única matèria, en el cinema la cosa és més fàcil. Això agradava a Marguerite Duras. Ella deia: 'El cinema és formidable, no hi ha res per fer!', i jo li responia: 'És cert, Marguerite, però de totes formes, podries fer una mica més!'... Ella deia que jo era maleït".

Recomanacions de la quinzena

Algunes recomanacions de pel·lícules que es poden veure en les dues properes setmanes a la Filmoteca:

- Tierras lejanas, d'Anthony Mann.

- Forajidos, de Robert Siodmark.

- Estrelles a la meva corona, de Jacques Tourneur.

- El menyspreu, de Jean-Luc Godard.

- El cicle de pel·lícules de Brian de Palma.

La programació sencera la teniu aquí.