Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michele Placido. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michele Placido. Mostrar tots els missatges

dissabte, 10 de gener del 2009

"Romanzo criminale" de Michele Placido

Amb "Gomorra" (encara no l'he vist!!) i "Il divo", "Romanzo criminale" (que, de totes maneres, és de l'any 2005 i per tant anterior a les dues mencionades) aprofundeix en el debat sobre el possible resorgiment del cinema italià. Segurament haurem d'esperar uns anys per a poder mirar enrere i confirmar, o no, si ens trobem davant d'un nou cinema italià després dels anys de certa sequera cinematogràfica transalpina.

El cas és que "Romanzo criminale" és una bona pel·lícula que retrata l'aventura d'uns delinqüents de carrer de poca volada de la Roma dels anys 70 i 80 que van aconseguir convertir-se en els dominadors del narcotràfic i de la violència de la capital italiana.

Malgrat que hi ha algunes mancances en el guió, habituals en pel·lícules de llarga durada i més encara quan es tracta de films que retraten escenaris i personatges reals de violència, corrupció, etc., el cert és que hi trobem perles en el diàleg que et transporten al més clàssic del gènere del cinema de gàngsters. En un moment de la pel·lícula, quan els joves integrants de la banda es plantegen un cop i es plantegen què els pot passar, les respostes són antològiques: un diu "Com a molt ens maten", i l'altre remata dient "Ja hem mort mil vegades". Com aquestes, n'hi ha moltes més.

És una pel·lícula que en ocasions et trasllada al millor del cinema nord-americà dels anys 70. Directors com Scorsese o Francis Ford Coppola (alguna escena de la pel·lícula em va portar immediatament al cap a El Padrino) devien estar, de ben segur, en el cap de Michelle Placido a l'hora de roda aquest film.

La manera d'il·luminar, amb tons més aviat foscos i ombrívols, ajuden a crear una atmosfera certament angoixant en algunes ocasions. I la música? Aquí tinc dubtes. És una música que a mi m'agrada, però no acabo d'estar segur que sigui un encert. En tot cas, com dic, és una música que m'agrada.

És una pel·lícula que crec que retrata bastant bé els contrastos d'Itàlia i el seu desconcert polític i social de les darreres dècades. Des de l'antagonisme de les dues paraules que formen el títol de la pel·lícula, a les constants referències religioses barrejades amb violència, a la successió, en una mateixa seqüència, d'esedeveniments tant oposats com l'assassinat d'Aldo Moro, l'atemptat contra el Papa de Roma o la celebració popular per la victòria de la selecció italiana de futbol en el mundial de 1982, creen un mosaïc d'antagonismes que et fan estar observant a la pantalla un país desorientat però alhora fascinant.

Nota de "Romanzo criminale": Notable