REC és un dels fenòmens cinematogràfics de l’any i, per a mi, és una de les grans decepcions de la temporada. És una pel·lícula que exemplifica com la part posterior a la realització d’un film pot ser, de vegades, més important que la pròpia pel·lícula si el que es persegueix és, bàsicament, tenir èxit de a les guixetes.
Una política de comunicació i de màrqueting brillant i exemplar han fet que una pel·lícula mediocre acabi convertint-se en un dels rècords de la temporada. I això no és bo pel cinema.
REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.
Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?
D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.
El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.
Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.
Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.
Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.
Nota de "REC": Suspès
REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.
Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?
D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.
El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.
Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.
Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.
Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.
Nota de "REC": Suspès
