"Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar

Quan en una pel·lícula acabes mirant contínuament el rellotge, és que hi ha alguna cosa que no funciona. I això m'ha passat avui amb "Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar.

M'ha semblat una pel·lícula profundament avorrida. És una pel·lícula que dura 125 minuts i no exagero si us dic que en els darrers 30 minuts cada seqüència em pensava que era l'última... Però no, al darrera n'hi havia una altra. Això denota que, al marge de ser avorrida, al meu entendre està mal tancada.

Dimarts passat, a la primera sessió de Film Conductor Presents, parlavem de com John Waters, en la pel·lícula "Multiple maniacs" sabia aprofitar tots els recursos, que éren pocs, que tenia. Fins i tot se sap que només podia rodar una presa de cada seqüència. Això li feia aprofitar fins al límit els seus recursos. Després la pel·lícula t'agradarà o no, però el director ha expremut al màxim els seus recursos. Amb "Los abrazos rotos" la sensació que tinc és diametralment oposada. Almodóvar, pel seu bagatge cinematogràfic, i per la seva condició de super-estrella i de personatge mimat del cinema espanyol, té tots els recursos que vol, i més. I li surt una pel·lícula avorrida i escassa d'originalitat. Potser serà cert que amb menys recursos, i treballant al límit, els dots artístics llueixen més.

Per no deixar-ho tot pel terra i, com passa últimament, penso que el que salva, en part, la pel·lícula és la interpretació de Penélope Cruz. Lluís Homar i blanca Portillo tampoc em sembla que estiguin en el seu millor paper.

Nota de "Los abrazos rotos": (potser en els propers dies canvio d'opinió, però per ara li poso un) Suspès

El sentit dels premis en el cinema

Ara que ens acostem a les diverses cerimònies de lliurament de premis cinematogràfics (Oscar, Goya, etc.), m'agradaria fer una reflexió sobre el sentit d'aquests premis.

De fet la reflexió em va venir al cap l'any passat quan vaig veure els guanyadors dels Premis Goya. En aquella cerimònia, "El laberinto del Fauno", dirigida per Guillermo del Toro, va rebre 7 guardons: millor guió, millor fotografia, millor muntatge, millor so, millors efectes especials, millor actriu revelació i millor maquillatge i perruqueria.

L'altra gran guardonada d'aquella cerimònia va ser "Volver" que va rebre els premis a la millor pel·lícula, millor direcció (Pedro Almodóvar), millor actriu, millor actriu de repartiment i millor música.

La reflexió que em feia és la següent: Una pel·lícula que, com és el cas de "Volver", no té ni el millor guió, ni la millor fotografia, ni el millor muntatge, ni el millor so, ni el millor maquillatge i perruqueria, etc., pot ser considerada la millor pel·lícula? Un director, Pedro Almodóvar, que no aconsegueix que la seva pel·lícula tingui ni el millor guió, ni la millor fotografia, ni el millor muntatge, ni el millor so, ni el millor maquillatge i perruqueria, etc., pot ser considerat el millor director? Jo crec que no.

Òbviament l'any passat "havia de guanyar" Pedro Almodóvar i "Volver", però "El Laberinto del Fauno" havia de fer un bon paper. Per tant el que es va fer és un repartiment salomònic dels premis. I tots contents. El trist és que al darrera d'això el que hi ha són objectius comercials i econòmics i no cinematogràfics.