"Shutter Island" és d'aquelles pel·lícules que, segurament, cal veure més d'un cop per a poder valorar-la bé. L'he vist aquest matí i he sortit del cinema no gaire convençut, però a mesura que hi vaig pensant, em va agradant més.
De totes maneres crec que hi ha alguna cosa que li falla, perquè comença prometent molt i s'acaba perdent massa en els carrerons estrets i sinuosos de la història que se'ns explica.
M'agrada un inici que m'ha transportat a les pel·lícules hitchcockianes dels anys 50, o a pel·lícules clàssiques del cinema negre.
M'agraden també les clares referències a les pel·lícules nord-americanes que als anys 50 i 60 van centrar-se en qüestionar els mètodes psiquiàtrics que se seguien en diversos centres sanitaris, i que incloïen tècniques com la lobotomia. "Shock corridor" de Samuel Fuller, m'ha vingut sovint al cap.
M'ha agradat també l'ús subtil de determinats elements que donen molt joc a la història. En aquest sentit la barreja d'aigua i foc, dos elements simbòlics oposats, és una tònica constant en la pel·lícula. I precisament aquesta oposició de contraris és una de les essències del film: dobles personalitats; veritats i mentides; soldats americans que alhora que alliberen un camp de concentració nazi, seguidament cometen crims de guerra, etc.
També són bones, en genral, les interpretacions. I, concretament, la d'un Leonardo di Caprio que, sembla, que ha perdut aquella expressió d'etern adolescent.
És, en definitiva, una pel·lícula interessant, però que m'ha deixat la sensació que té alguna cosa, segurament de guió, que no acaba de funcionar i que li impedeix que es converteixi en un gran film.
Nota de "Shutter Island": notable baix.
