Inauguració del Festival Docúpolis

Ahir al vespre s'inaugurava al Hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el VIII Festival Internacional Documental de Barcelona, docúpolis8.

Constatar d'entrada diverses coses: En primer lloc, que la sala estava plena de gom a gom, cosa que demostra que aquest tipus de cinema té un públic assegurat a Barcelona. No em puc estar de comparar-ho amb el festival DocumentaMadrid que es va celebrar el mes de maig i que em va sorprendre per la qualitat de les pel·lícules però també per la poca quantitat de públic assistent. En segon lloc, el tipus de públic, majoritàriament gent jove, cosa que encara garanteix més vida al gènere. I, per últim, l'encert de la pel·lícula triada per aquesta sessió inaugural.

Es tracta del documental "Mari Carmen España-El final del silencio" dels suecs Martin Jonson i Pontus Hjortén, presents a la sala. Aquest film sorgeix de l'experiència d'un dels directors que quan era nen assistia a manifestacions anti-franquistes a Suècia, i que 30 anys després decideix anar a Espanya a rodar un documental sobre la dictadura franquista, la repressió i la transició espanyola.

El missatge de la pel·lícula el trobem en la sorpresa que s'emporten els dos directors en veure que, tal com diuen ells mateixos durant el film "han passat 30 anys però és com si res hagués desaparegut". No deixen de sorprendre's per l'existència de símbols franquistes a les ciutats espanyoles, per l'existència d'un santuari feixista com El Valle de los Caídos, per les dificultats per desenterrar els milers de persones assassinades pel franquisme i escampades per milers de fosses per tot el territori de l'Estat, pel fet que ningú hagi demanat perdó (a diferència del que va passar a països com Sud Àfrica), en definitiva pel "pacte de silenci" que va suposar la transició.

Els dos directors són cineastes amateurs. De fet, inicien el documental sense saber com funciona la càmera. Però malgrat tot aconsegueixen una pel·lícula efectiva, amb moments brillants com són els moments que viuen en el Valle de los Caídos (amb entrevista inclosa a l'Abat del Valle) o les entrevistes amb dos alcaldes (un del PP i un del PSOE) de pobles on s'han trobat fosses comunes de represaliats per la dictadura.

Una bona pel·lícula que fa començar aquest festival, que dura fins diumenge, amb bones sensacions.

Per què m'agrada el cinema documental?

- Perquè crec que és el cinema en estat més pur.

- Perquè crec que és el cinema més directe.

- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.

- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.

- Perquè és el cinema amb més compromís social.

- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.

Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.

I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.

Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.

Seqüències inoblidables (10): El golpe

La seqüència inoblidable d'avui no podia tenir un altre protagonista.

"Vicky Cristina Barcelona" de Woody Allen

Finalment, i en el dia de la mort de Paul Newman, m'he decidit a anar a veure l'última pel·lícula de Woody Allen. I és difícil dir coses que no s'hagi dit fins ara, però ho intentaré.

M'ha semblat una pel·lícula entretinguda. Sense més. I crec que a Woody Allen se li pot i se li ha d'exigir alguna cosa més.

D'entrada, i com a element positiu, les interpretacions. M'han semblat, en general, bones actuacions. Sobretot la de Penélope Cruz i la de Rebecca Hall. M'han semblat les que donen més vida, més ritme i més sentiment a la pel·lícula.

No crec, com s'ha dit en molts llocs, que es tracti d'un retrat idílic de Barcelona. Simplement és una pel·lícula que passa a Barcelona (com podria passar a París, Londres o Venècia) i, com és habitual en les pel·lícules d'Allen, retrata experiències de persones que pertanyen a classes socials altes i acomodades, i que es dediquen a professions lliberals i/o artístiques. Per això trobo lògic que el que surti de Barcelona sigui la Sagrada Família, el Parc Güell o el Passeig de Gràcia. No tindria sentit, amb aquesta història i amb aquests personatges, que es veiéssin els carrers de Nou Barris o de la Trinitat Vella, per posar algun exemple. Ara bé, si que hi ha alguna imatge absurda com és la de Rebecca Hall i Scarlett Johanson passejant tranquil·lament pel mig d'un correfoc.

Malgrat que s'enfoca d'una manera diferent, la història segueix una estructura ja (massa) vista en Woody Allen. Parelles, amors i desamors, entrecreuaments amorosos, menció a les recomanacions d'un psiquiatra, etc. Potser el toc mediterrani que se li dóna a la història, unit a una espècie de provincianisme que ens fa alterar l'ànim quan veiem espais que reconeixem de la nostra vida quotidiana, ens fa que ens identifiquem una mica més amb els personatges que no pas quan les històries passen als carrers de Manhattan. Però el patró ve a ser el mateix.

D'altra banda, m'ha semblat horrorosa la veu en off. Horrorosa. No perquè soni malament, no perquè el el que diu no tingui sentit. No. Em sebla horrorosa perquè gairebé tot el que diu es pot expressar amb imatges. I això per a mi és una de les màximes del cinema: explicar tot allò que es pugui amb el poder de les imatges i prescindir al màxim de les paraules supèrflues.

En definitiva, m'ha semblat un entreteniment. Però això és poc si parlem d'un personatge com Woody Allen. I és que em dóna la sensació que la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.

Nota de "Vicky Cristina Barcelona": Aprovat baix

Adéu a Paul Newman, adéu a un dels grans

Avui ens ha deixat un d'aquells personatges que han convertit el cinema en el que és: una meravella. Ens ha deixat l'actor Paul Newman.

Segurament no es tracta del més gran dels actors. Segurament no ha arribat a l'alçada de gent com Marlon Brando. Però té un lloc d'or guardat en la galàxia cinematogràfica. I especialment en la meva.

Encara recordo com causava furor entre les dones de la meva família. Ell i Robert Redford. Sense saber per què, en aquest duel entre galans del cinema jo sempre "vaig anar" amb Paul Newman. Sobretot després de veure Newman i Redford junts a "El golpe", en una fantàstica sessió doble de cinema que es va fer al Casal Parroquial de Cerdanyola. L'atra pel·lícula era, ni més ni menys, que "Sopa de ganso". Estic parlant, segurament, de l'any 80. I no exagero si dic que aquella doble sessió cinematogràfica em va fer sentir una cosa especial pel cinema. Així que en Paul Newman té part de culpa de la meva passió cinèfila.

"Cortina rasgada", "Dos hombres y un destino", "La gata sober el tejado de zinc", "El buscavidas", "El color del dinero" (remake de "El buscavidas") o la mateixa "El golpe", són algunes de les pel·lícules on va intervenir com a actor.

Ara serà qüestió de recuperar-les i tornar a gaudir-les, aprofitant la part més màgica del cinema: aconseguir que els personatges, els mites, després de morts continuin vius. I potser més que mai.

Fragment de "El buscavidas"

Recomanacions TV: 27 de setembre a 3 d'octubre

Recomanacions de la setmana:

Imprescindibles:

"Obsessió" de Douglas Sirk. Diumenge 28 a les 22:55h. a 8TV

"L'habitació del fill" de Nanni Moretti. Dijous 2 a les 02:55h. a TV3


Es deixen veure:

"Gorilas en la niebla" de Michael Apted. Dissabte 27 a les 22:00h. a 8TV

"2046" de Wong Kar-Wai. Dilluns 29 a les 02:10h. a TV3

"Kramer contra Kramer" de Robert Benton. Divendres 3 a les 18:25h. a TV3

"Superman" de Richard Donner. Divendres 3 a les 00:25h. a TV3

Biblioteca: "John Ford" de Peter Bogdanovic

Estreno avui una nova secció: la ressenya, o simplement comentaris, de llibres dedicats al cinema. I començo amb el llibre "John Ford" de Peter Bogdanovic.

Es tracta d'un llibre amè dedicat, òbviament, a John Ford i a les seves pel·lícules. I està fet a partir d'entrevistes al propi director i diàlegs amb diverses persones que van treballar amb Ford.

És un llibre dividit en tres parts. En la primera es parla de la pròpia figura de Ford. D'on venia, quina era la seva forma de treballar, quina era la seva idea del cinema, etc. La segona part té més format d'entrevista en la qual Ford i Bogdanovic repassen la pràctica totalitat de la filmografia de Ford. I la darrera part són les fitxes de les gairebé 140 pel·lícules que aquest geni del cinema va realitzar.

Crec que és un bon llibre per a començar a conèixer la dimensió de John Ford.

Us deixo aquí alguns extractes del llibre que defineixen molt bé de quin tipus de personatge i cineasta estem parlant:

Estábamos haciendo una película -dice el cámara Joseph La Shelle- y el jefe del estudio envió a su ayudante a decir a Ford que llevaba un día de retraso. "Ah -dijo Ford muy cortés-. ¿Y cuantas páginas se figura que podemos rodar al día?" "Unas ocho, supongo" -dijo el tío-. "¿Quiere darme el guión?" -preguntó Ford, y el ayudante se lo dio. Contó ocho páginas que todavía no se habían rodado, las arrancó y le devolvió el guión-. "Ahora puede decirle a su jefe que ya estamos al día" -le dijo. Y ya no rodó las ocho páginas.

"Ford siempre odió a los policías religiosamente, como por fe", recuerda Parrish. "Despreciaba enormemente todo tipo de autoridad, de influencia paterna sobre él; a todos los productores, a todo el dinero; eran sus enemigos. En El Delator, el primer día de rodaje reunió a todos los actores y los técnicos en medio de estudio y llevó allí al productor. 'Mirad bien a este tío', dijo Ford, y lo agarró por la barbilla. 'Este es Cliff Reid. Es el productor. Miradlo ahora porque no lo vais a volver a ver en el estudio hasta que esté terminada la película.' Y fue así. Nunca volvimos a verlo. Desapareció sencillamente".

Cuando le preguntaron a Orson Welles qué directores estadounidenses le atraían más, contestó: "los viejos maestros. Quiero decir John Ford, John Ford y John Ford".


Fitxa del llibre

Títol: John Ford
Autor: Peter Bogdanovic
Editorial: Fundamentos
3ª edició: 1991