Clint Eastwood no falla. Em costa trobar un director que aconsegueixi mantenir el nivell que el veterà nord-americà ha assolit en els darrers vint anys. El cinema nord-americà ja té, al meu entendre, un nou clàssic. Potser exagero, però Eastwood és, per a mi, actualment el que John Ford va ser durant els anys 40 i 50. En els darrers 25 anys, Eastwood és el responsable de films com "Bird", "Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Banderas de nuestros padres", "Letters from Iwo Jima", "Changelling", "Gran Torino" o "Más allá de la vida". Totes elles molt notables.
I ara, als 81 anys, se'ns presenta amb "J. Edgar". Una altra molt bona pel·lícula, una pel·lícula molt Eastwood, i en molts sentits.
Eastwood sembla que tingui la voluntat de convertir-se en un cronista de l'evolució de la història dels Estats Units. Des del western crepuscular de "Sin perdón", a la depressió post 11-S de "Mystic River", "Million Dollar Baby" o "Gran Torino", passant pels traumes de les aventures bèl·liques de la II Guerra Mundial ("Letters from Iwo Jima" o "Flags of our fathers"), Eastwood ens retrata molt bé les glòries i les misèries del seu país. I "J. Edgar" no és menys. Basada en la vida del creador de l'FBI, suposa (paradoxalment, o no, en una història d'amor i lleialtat) un repàs lúcid de la idiosincràcia del sistema polític i policial dels Estats Units del segle XX.
Com ja és habitual també, "J. Edgar" ens presenta personatges molt potents, fascinants. Tant el principal (J. Edgar Hoover, interpretat per Leonardo di Caprio), com els secundaris (Clyde Tolson i Helen Gandy, interpretats per Armie Hammer i Naomi Watts). La personalitat de tots tres és el que guia la pel·lícula, el que la fa avançar. I això té més mèrit del que sembla, perquè, sovint, els films construits en forma de biòpic pequen de certa lentitud. No és el cas.
D'altra banda, la marca d'Eastwood es veu també en la importància que li dóna de nou a una il·luminació profundament dramàtica i expressiva. I aquí, segurament, és on Eastwood em transporta més als clàssics del cinema. La fotografia de molts dels films d'Eastwood ("Sin perdón" o "Million Dollar Baby" en serien els casos més evidents) no tenen res a envejar (segurament s'hi inspiren) a la il·luminació de mestres com John Forf, Fritz Lang o Orson Welles.
Aquest cop, en canvi, he trobat a faltar una banda sonora més protagonista. No es pot demanar tot.
En fi, benvingut, com sempre, el film de Clint Eastwood. I ara a esperar el remake de "Ha nacido una estrella". Veurem.
Nota de "J. Edgar": Notable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada