Diuen que el nostre ull hi veu més que no pas nosaltres mateixos. És a dir, l'ull és capaç de captar coses, transmetre-les al cervell, mantenir-les en el nostre subconscient i provocar-nos, sense saber-ho, determinades actituds, sentiments i sensacions.
Que tot allò que estigui prohibit o que signifiqui una necessitat d'alerta se'ns assenyali de color vermell, no és casualitat. Com tampoc ho és que, els senyals contraris ens vinguin donats pel color verd. L'ull reacciona i envia el senyal necessari al cervell i aquest actua com cal. Els bons cineastes això ho saben. I juguen amb aquest valor.
Tot això ho dic perquè ahir al vespre vaig veure "L'amic americà" de Wim Wenders. I només un minut i mig de film em va servir per veure com un director és capaç de generar el to d'una pel·lícula a través del color. Els senyals d'alerta que ens dóna d'entrada Wenders, són espectaculars. En tansols 90 segons veiem: fons negre i títols de crèdit en vermell; un camió vermell; una furgoneta vermella; un cotxe vermell; un petit cartell vermell enganxat en un fanal; reflexes vermells als vidres d'un taxi; la llum vermella del taxi; un cartell publicitari vermell sobre el taxi; la façana vermella d'un edifici; una bombeta vermella encesa; el tap vermell d'una garrafa d'aigua; una tauleta vermella; de nou una bombeta vermella; un cartell amb el text "Exit" (sortida) també en vermell. Un minut i mig inicial trufat de vermells que indiquen clarament el to de la pel·lícula.
Si t'endinses en el film, a més, veuràs que aquest vermell s'acaba combinant contínuament amb els colors verds. Enfrontament vermell - verd. Enfrontament bé - mal. O, en aquest cas, la lluita interna del personatge principal que dubta entre entrar al món del mal per a salvar a la seva família d'una precària situació econòmica, o no entrar-hi a costa de continuar malvivint. El mateix Wenders en altres pel·lícules ("Paris, Texas", per exemple), també explota aquest recurs.
Mentre escric aquestes línies encara no he pogut trobar el fragment inicial al qual faig referència. El continuaré buscant. No obstant, he trobat el tràiler. També hi veureu aquest recurs. Un cel tant vermell només pot voler dir que el nostre personatge ha pres una decisió...
Vermells i verds al marge, "L'amic americà" és una pel·lícula sòrdida, sòbria, però sòlida. Amb el característic to cru i despiatat de bona part del cinema que es va generar a Europa i als Estats Units als anys 70.
Va ser un dels films que va consagrar Wim Wenders com una de les figures més prometedores del cinema europeu de l'època.
Menció a part mereix el repartiment, encapçalat per Bruno Ganz i Dennis Hopper, i del qual també en formaven part dos convidats especials d'autèntic luxe: els directors Nicholas Ray i Samuel Fuller.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada