Sam Peckinpah, "Perros de paja" i la violència dels 70

Sam Peckinpah segurament ha estat un director molt menys reconegut del que mereixia. Imagino que el fet de situar-se entre la generació dels grans clàssics (Ford, Welles, Hawks, etc.) i els que anys després els van reinterpretar (Scorsese, Coppola, Spielberg, etc.), ha provocat d'alguna manera aquesta "injustícia". El que segur que ha influenciat en aquest fet és l'extrema violència, tant física com sobretot social, que va caracteritzar el seu cinema. Els sectors més conservadors el van acusar d'apologia de la violència.

Sigui com sigui, molts dels seus films tenen un lloc reservat en la història de la segona meitat del segle XX, i són protagonistes del resorgiment del cinema de Hollywood dels anys 60 i 70. "Duelo en la alta sierra", "Grupo salvaje" o "La balada de Cable Hogue", per exemple, són obres mestres del western crepuscular que Peckinpah va protagonitzar.

Fora del western un dels seus films més reconeguts va ser "Perros de paja" (1971), interpretada per Dustin Hoffman i susan George. Va ser una pel·lícula no exmpta de polèmica. Per la violència ja comentada i per una suposada visió misògina de la vida. Polèmiques al marge, "Perros de paja" forma part d'un tipus de cinema dur, cru, violent, sense concessions, que va ser protagonista de la dècada dels 70, i especialment de l'any 1971.

D'aquell mateix any és, per exemple, la pel·lícula "El diablo sobre ruedas", un estrany film també violent i poc imaginable d'un director com Steven Spielberg. També va ser protagonista del 71, "La naranja mecánica" de Stanley Kubrick, film de culte com els anteriors i que, també com els anteriors, tenien en el seu eix central la violència extrema i, aparentment, gratuïta. George Lucas va dirigir "THX 1138", film produït per Francis Ford Coppola i que, si bé no reflecteix violència física, sí que parla d'una violència i una repressió socials orwellianes brutals.

Sempre queda el dubte de si el que es fa és apologia de la violència i de la misogínia (en el cas de "Perros de paja") o si, per contra, es fa una dura crítica social a partir de personatges i situacions violentes i misògines. En tot cas, que cinc dels grans cineastes dels anys 70 (Peckinpah, Kubrick, Spielberg, Lucas i Coppola) coincidissin en un mateix any amb pel·lícules amb violència tant descarnada, em fa pensar que darrera de tot això hi havia un "caldo de cultiu", una crítica dura a la situació social que es vivia en aquells moments. No hem d'oblidar, per exemple, que en aquells moments s'estava en plena guerra del Vietnam i que s'estava començant a entrar en una de les pitjors crisis econòmiques i socials del segle XX. I, com sol passar, les crisis d'aquest tipus acaben tenint efectes en totes les disciplines artístiques. També en el cinema.

En tot cas, crec que és de justícia reivindicar el cinema de finals dels anys 60 i principis dels 70. Un cinema que és força dur, sec i violent, però que, al marge de la crítica social que duia incorporada, és el gérmen de bona part del cinema actual. Personatges com David Lynch o Quentin Tarantino, per exemple, no s'entendrien sense el que va suposar aquest cinema.

Dia Kubrick (i 2): "2001: una odisea de l'espai"

Per la segona sessió del dia Kubrick m'he programat la que és, segurament, la seva pel·lícula més cèlebre: "2001: una odisea de l'espai".

I aquí us he de confessar dues coses:

La primera és que, malgrat ser un reconegut cinèfil, oh sacrilegi!, als meus gairebé 35 anys, encara no havia vist mai aquesta pel·lícula. Tampoc he vist "Blade runner", per cert.

La segona és que, sincerament, no he acabat de veure el per què de la mitificació d'aquesta pel·lícula. Cert és que el gènere de la ciència ficció no és el meu fort.

Ara bé, dit això, és una pel·lícula que s'ha de veure, ni que sigui per contemplar el que segurament és l'el·lipsi temporal més important de la història del cinema (en una mateixa seqüència hi ha un salt temporal de quatre milions d'anys), ni que sigui per escoltar les notes del famosíssim inici de l'Also sprach Zarathustra de Richard Strauss. Per cert, divendres passat vaig anar a un concert a l'Auditori Barcelona i una de les obres que l'OBC tocava era aquesta obra de Strauss, i us copio aquí les paraules del fulletó del concert:

"No és estrany que el prestigiós director de cinema Stanley Kubrick pensés en els primers compassos d'aquest majestuós poema simfònic de Strauss com a banda sonora d'un dels més celebrats començaments de la història del cinema, "2001: una odisea de l'espai". La immensitat, la magnificència inabastable de l'infinit que suggereix la música s'adeien perfectament amb les imatges del que seria el naixement de l'univers, els orígens de l'home i de la natura, a què remet el film".

Dia Kubrick (1): "La jaqueta metàl·lica"

El primer dia de Rodríguez he decidit dedicar-lo a Stanley Kubrick. En sessió doble, com en els v/bells temps.

Per la primera sessió m'he programat "La jaqueta metàl·lica", un notable al·legat antibel·licista que Kubrick va rodar en un moment en què els discursos pacifistes als Estats Units no estàven massa de moda. La pel·lícula és de l'any 1987, en ple mandat presidencial de Ronald Reagan, i en plena Guerra de les Galàxies. Així que el primer que vull destacar d'aquesta pel·lícula és aquest caràcter de crítica a la política militarista dels Estats Units.

La pel·lícula està dividida en dues parts ben diferenciades: en la primera veiem com es prepara a un grup de soldats per anar a la guerra del Vietnam i, en la segona, es veu les vivències d'aquest grup a la pròpia guerra.

Tot i que el conjunt de la pel·lícula és molt interessant, crec que la primera part és la més destacada. Només la primera seqüència, on es veu com van rapant els soldats que seran objecte del dur entrenament per la guerra, ja és una declaració d'intencions: els soldats són esquilats com a ovelles, formen un ramat que va destinat a un lloc, Vietnam, que amb prou feines sabien que existien.

Els 45 minuts següents són excel·lents. Kubrick ens presenta els personatges i la seva evolució de manera brillant. Són 45 minuts que relaten el pas de ser persones a convertir-se en màquines de matar, i de morir. És un procés de brutalitat i deshumanització. I Kubrick té la "perversitat" de fer partíceps els espectadors d'una manera subtil: en una de les accions el brutal instructor del grup de soldats dirigeix la seva ira a la càmera, mirant a l'espectador. Són nomes quatre segons (si mireu el vídeo penjat veureu aquests 4 segons a partir del minut 2 amb 21 segons), però són quatre segons que fan que l'espectador passi de tenir un paper passiu a tenir-ne un d'actiu. Aquests quatre segons et fan entrar a l'acció.

Aquest mirar directe a la càmera es repetirà un parell d'ocasions més en la segona part de la pel·lícula. Una part que, com deia, perd una mica d'interès, però no fa que la pel·lícula perdi el seu nivell.

En definitiva, una primera sessió d'aquest Dia Kubrick que ha estat molt interessant.