Amb "Inglourious basterds" m'ha passat amb una cosa poc habitual: ja des dels títols de crèdit inicials he sentit que estava davant d'una molt bona pel·lícula.
Com ja he comentat en un altre lloc, amb Tarantino tenia la por que passés el mateix que els passa a directors com Coppola, Scorsese o Woody Allen, directors que encara estan en actiu però que les seves millors pel·lícules són de fa més de 30 anys. Fins ara, per a mi, els millors films de Tarantino eren "Resrvoir dogs" i "Pulp Fiction". "Inglourious basterds" crec que les supera.
És una pel·lícula que et transporta des de l'spaghetti western a l'estil Sergio Leone, a la sèrie còmica Allo Allo, passant pel "To be or not to be" de Lubitsch, o el "Kill Bill" del propi Tarantino.
La novetat és que es tracta d'un film històric, ja que se centra en la FRança ocupada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Però els elements classics tarantinians es mantenen: bany de violència, però sense que aquesta esdevingui banal; humor negre; i certes llicències que en el cinema actual se li permeten a Tarantino i a poca gent més.
Una de les coses que més destaquen de la pel·lícula són les brillants referències al propi cinema. Personatges com Georges W. Pabst, Leni Riefenstahl, Max Linder o Charles Chaplin, tenen protagonisme en el guió. L'escena culminant de la pel·lícula, a més, té lloc en una sala de cinema. I fins i tot es pot arribar a pensar que Tarantino pensa en el cinema com a motor de transformació de la història i dels esdeveniments. No explicaré més.
Del repartiment vull destacar Christoph Waltz que interpreta el coronel nazi Hans Landa. Un personatge brillantment presentat amb aquesta música d'Ennio Morricone (no em digueu que no us recorda a un spaghetti western). Un personatge tant malèvol com fascinant, i que ell sol es menja tota la pantalla, fent ombra a tota la resta de protagonistes. Malgrat aquest "predomini" de Waltz, Brad Pitt, Mélanie Laurent i la resta de repartiment també realitzen un bon paper.
Un altre protagonista destacat, com en la majoria de pel·lícules de Tarantino, és la música. A la ja citada presentació musical del coronel Landa, s'hi han d'afegir peces com "The green leaves of summer" dels títols de crèdit, i una banda sonora que, en conjunt, esdevé un element fonamental de la pel·lícula.
Alguns han criticat l'excessiva durada de la pel·lícula. 153 minuts. A mi se m'han fet curts. De fet, en un article publicat a Cahiers du cinema, l'Àngel Quintana afirma que el principal problema de la pel·lícula de Tarantino és que és massa curta. "Hauria de durar una hora més", diu.
Per qui la vagi a veure, una recomanació (que hauria de ser exigència): s'ha de veure, obligatòriament, en versió original. El joc lingüístic i d'accents és continu, l'entonació de Brad Pitt és brillant, i no m'imagino com deu arribar a ser de desastrós el doblatge.
I, per últim, alerta a la frase final de Brad Pitt. Estarà pensant Tarantino en ell mateix?
PD: Quan fa uns mesos vaig escriure sobre "Gran Torino", de Clint Eastwood, vaig dir que estava segur que aquesta pel·lícula estaria entre les tres millors que veuria durant el 2009. Doncs bé, des d'avui només queda un lloc lliure entre els tres primers.
Nota de "Inlourious basterds": Notable alt.
