dissabte, 19 de setembre del 2009

"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino



Amb "Inglourious basterds" m'ha passat amb una cosa poc habitual: ja des dels títols de crèdit inicials he sentit que estava davant d'una molt bona pel·lícula.

Com ja he comentat en un altre lloc, amb Tarantino tenia la por que passés el mateix que els passa a directors com Coppola, Scorsese o Woody Allen, directors que encara estan en actiu però que les seves millors pel·lícules són de fa més de 30 anys. Fins ara, per a mi, els millors films de Tarantino eren "Resrvoir dogs" i "Pulp Fiction". "Inglourious basterds" crec que les supera.

És una pel·lícula que et transporta des de l'spaghetti western a l'estil Sergio Leone, a la sèrie còmica Allo Allo, passant pel "To be or not to be" de Lubitsch, o el "Kill Bill" del propi Tarantino.

La novetat és que es tracta d'un film històric, ja que se centra en la FRança ocupada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Però els elements classics tarantinians es mantenen: bany de violència, però sense que aquesta esdevingui banal; humor negre; i certes llicències que en el cinema actual se li permeten a Tarantino i a poca gent més.

Una de les coses que més destaquen de la pel·lícula són les brillants referències al propi cinema. Personatges com Georges W. Pabst, Leni Riefenstahl, Max Linder o Charles Chaplin, tenen protagonisme en el guió. L'escena culminant de la pel·lícula, a més, té lloc en una sala de cinema. I fins i tot es pot arribar a pensar que Tarantino pensa en el cinema com a motor de transformació de la història i dels esdeveniments. No explicaré més.

Del repartiment vull destacar Christoph Waltz que interpreta el coronel nazi Hans Landa. Un personatge brillantment presentat amb aquesta música d'Ennio Morricone (no em digueu que no us recorda a un spaghetti western). Un personatge tant malèvol com fascinant, i que ell sol es menja tota la pantalla, fent ombra a tota la resta de protagonistes. Malgrat aquest "predomini" de Waltz, Brad Pitt, Mélanie Laurent i la resta de repartiment també realitzen un bon paper.

Un altre protagonista destacat, com en la majoria de pel·lícules de Tarantino, és la música. A la ja citada presentació musical del coronel Landa, s'hi han d'afegir peces com "The green leaves of summer" dels títols de crèdit, i una banda sonora que, en conjunt, esdevé un element fonamental de la pel·lícula.

Alguns han criticat l'excessiva durada de la pel·lícula. 153 minuts. A mi se m'han fet curts. De fet, en un article publicat a Cahiers du cinema, l'Àngel Quintana afirma que el principal problema de la pel·lícula de Tarantino és que és massa curta. "Hauria de durar una hora més", diu.

Per qui la vagi a veure, una recomanació (que hauria de ser exigència): s'ha de veure, obligatòriament, en versió original. El joc lingüístic i d'accents és continu, l'entonació de Brad Pitt és brillant, i no m'imagino com deu arribar a ser de desastrós el doblatge.

I, per últim, alerta a la frase final de Brad Pitt. Estarà pensant Tarantino en ell mateix?

PD: Quan fa uns mesos vaig escriure sobre "Gran Torino", de Clint Eastwood, vaig dir que estava segur que aquesta pel·lícula estaria entre les tres millors que veuria durant el 2009. Doncs bé, des d'avui només queda un lloc lliure entre els tres primers.

Nota de "Inlourious basterds": Notable alt.

divendres, 18 de setembre del 2009

La (primera) icona del cinema



Si preguntem quina és la principal icona de la història del cinema, segur que a molta gent li vindrà al cap la imatge d'un rodamón, amb un barret estil anglès, amb un bastó, amb unes sabates velles i grosses, amb uns pantalons també vells i de talla XXL i, sobretot, amb un bigotet característic. La imatge de Charlot, la imatge del genial Charles Chaplin.

Alguns diuen que, igual que David W. Griffith, va ser el creador del llenguatge cinematogràfic i qui va convertir el cinema en disciplina artística, Chaplin va ser qui va convertir aquesta disciplina artística en una autèntica indústria.

Actualment és molt habitual trobar imatges i múltiples objectes de pel·lícules com els parcs juràssics o els senyors dels anells de torn, però el que és realment espectacular, i segurament poc valorat, és que al costat d'aquestes modernitats encara hi trobem el merchandising d'aquest entranyable rodamón que va néixer l'any 1914.

I és que Chaplin i Charlot van revolucionar el cinema i van condicionar-ne el seu desenvolupament. Estic repassant el llibre "Chaplin" de Sam Stourdzé, i m'he trobat amb un fragment prou il·lustratiu del que va suposar Chaplin en els seus primers anys. Reprodueixo aquí el fragment:

"El 2 de gener de 1917, la Mutual Film Corporation rep la carta del director d'una sala de cinema: Ahir al vespre vam projectar la seva pel·lícula de Charlie Chaplin titulada La pista de gel. Les rialles persistents, els crits i els xiscles dels espectadors van fer que s'esfondrés bona part de l'edifici. El guix del sostre va caure i una part del terra es va enfonsar [···] La pista de gel és una amenaça per a qualsevol edifici. Un sol dia de projecció ens costa una fortuna en reparacions. Adjuntes a aquesta carta trobaran les factures per les obres de paleta i de fusteria. Els agrairem que ens enviïn un xec pel valor d'aquestes despeses".

Charlot, la primera icona del cinema. O la icona del cinema. Però Chaplin, un gran director. Un dels personatges que ha fet que el cinema sigui art i sigui màgia. Un personatge al que seguiré enviant cartes cada cop que sigui necessari.


Fragment de "El circ"

dimarts, 15 de setembre del 2009

La Llanterna Màgica, finalista dels Premis Blocs Catalunya 09


Aquest any sí! Gràcies a tota la gent que m'heu votat, La Llanterna Màgica estarà a la final dels Premis Blocs Catalunya 09. Els premis es divideixen en vuit categories, i La Llanterna Màgica està a la categoria de cultura.

Aquest any només el Martí i jo mateix representem la blogosfera cinèfila. A veure si un dels dos és l'afortunat!

La resta de blocs de l'apartat cultural són aquests:










Ara li toca decidir al jurat. I els premis es lliuraran el proper 2 d'octubre en un acte que se celebrarà a Vic.

Molta sort a tothom!

diumenge, 13 de setembre del 2009

"District 9" de Neil Blomkamp



District 9 m'ha deixat una sensació agredolça perquè va, clarament, de més a menys. Aquesta co-producció entre Sudàfrica i Nova Zelanda comença d'una forma prometedora perquè vol anar, i en ocasions ho aconsegueix, més enllà del clàssic film d'alienígenes.

Els missatges polítics i socials no són habituals en pel·lícules d'aquest gènere. I Blomkamp, que a més de director és co-guionista de la pel·lícula, sí que vol donar-li al seu film un toc polític i social plantejant, a través de la difícil co-existència entre alienígenes, sud-africans i nigerians, alguns dels principals problemes socials i humanitaris de l'actualitat. Tampoc és casual la data escollida per a fer arribar els alienígenes a Sudàfrica: l'any 1989, any de la caiguda del Mur de Berlín, que simbolitza un nou ordre mundial.

El format escollit per a la pel·lícula és la d'un fals documental. Aquest format no és original (l'utilitzen, per exemple, pel·lícules recents com Frost/Nixon o [REC]), però li dóna un toc de més veracitat a la pel·lícula que és, certament, encertat.

Però la pel·lícula es va diluint amb el pas dels minuts. El que comença de forma prometedora acaba convertint-se en una pel·lícula d'acció més. Dóna la sensació que al final, com moltes pel·lícules d'acció comercials, el film acaba posant-se al servei de l'espectacularitat dels efectes especials.

Fins i tot a mitja pel·lícula desapareix com per art de màgia el format de fals documental per reaparèixer només en les darreres escenes del film.

M'ha donat la sensació de ser un projecte original, amb bones idees, amb molt bona tecnologia, però amb un desenllaç convencional.

Nota de "District 9": Aprovat.

dijous, 10 de setembre del 2009

"Amélie", "Blade Runner" i "El Padrino", les pel·lícules de la nostra vida


Després de rebre no sé quants mails i no sé quantes opinions, resulta que tres pel·lícules han quedat empatades en el primer lloc de les votacions de les pel·lícules de les nostres vides.

La veritat és que m'he quedat sorprès de la quantitat de pel·lícules que heu arribat a dir. En total, si no m'he descomptat, 109.

El sistema de puntuació ha estat donar-li 3 punts a la pel·lícula que posaveu en primer lloc, 2 punts a la segona i 1 punt a la tercera. I el resultat ha estat aquest:

12 punts: "Amélie", "Blade Runner" i "El padrí".

7 punts: "La taronja mecànica".

6 punts: "Cadena perpètua", "Temps moderns" i "Un lloc al món".

5 punts: "Ciutadà Kane", "Derzu Uzala", "El gran dictador" i "Pulp Fiction".

4 punts: "All about Eve", "Paris, Texas", "Taxi driver", "Trainspotting", "1, 2, 3!" i "Vértigo".

3 punts: "2001", "¿Qué fue de Baby Jane?", "Alien", "Annie Hall", "Appocalypse now", "Arsénico por compasión", "Beau Geste", "Centauros del desierto", "El cartero y Pablo Neruda", "El tercer home", "Els ponts de Madison", "Érase una vez en América", "ET", "Il Gattopardo", "In the mood for love", "La conquista del Oeste", "La nit de la Iguana", "Las horas", "Lost in translation", "M", "Metrópolis", "Notorius", "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón", "Réquiem for a dream", "The dark knight", "Toro Salvaje", "Trouble in paradise", "Wild strawberries" i "El camino a casa".

2 punts: "American History X", "Anatomia d'un assassinat", "Bonnie and Clyde", "Bread and Roses", "Dancer in the dark", "Dos en la carretera", "El golpe", "Encontres a la tercera fase", "Esplendor en la hierba", "La boda de Muriel", "Las amistades peligrosas", "Las uvas de la ira", "Lawrence d'Aràbia", "Les nits de Cabíria", "Los mejores años de nuestra vida", "Mary Poppins", "Miedo y asco en Las Vegas", "Mort a Venècia", "Novecento", "Ojos negros", "Persona", "Pierrot el loco", "Ran", "Reservoir dogs", "Rocco i els seus germans", "Run Lola Run", "The neverending story" i "Volver".

1 punt: "2046", "Hierro 3", "Aladín", "Amanecer", "Ben-Hur", "Blow out, "Casablanca", "Cinema Paradiso", "Con la muerte en los talones", "Dublineses", "Eduardo Manostijeras", "L'acuirassat Potemkin", "El bueno, el feo y el malo", "El club de la lucha", "El resplandor", "Gigante", "Grease", "Into the wild", "La batalla d'Alger", "La delgada línea roja", "La dolce vita", "La edad de la inocencia", "La noche del cazador", "La vida secreta de les paraules", "Las vírgenes suicidas", "Les demoiselles de Rochefort", "Los amigos de Peter", "Los lunes al sol", "Nueve reinas", "Salvatore Giuliano", "Seven", "Sévigné", "Sunset Boulevard" i "Una noche en la ópera".

Moltes gràcies a tohom per participar en aquest joc! Però us demano un darrer esforç: hem de trencar el triple empat, així que penjaré una enquesta i m'heu de dir quina de les tres pel·lícules preferiu: "Amélie", "Blade Runner" o "El padrino".

dimarts, 8 de setembre del 2009

Al sofà amb Pasolini, Tarantino i Lynch


El DVD és un recurs que faig servir cada cop més. Mentre la meva dvdteca està creixent de forma (econòmicament) preocupant, de tant en tant em dedico sessions cinematogràfiques casolanes i més o menys maratonianes. Aquest cap de setmana, obligat per un esquinç que em recomana guardar repòs, ha estat un d'aquests caps de setmana intensos de sofà-dvd.

A part de l'escapada a l'Icària per a veure "Enemigos públicos", he tingut una triple sessió addicional: "Mamma Roma" divendres a la nit (i ja comentada en un post anterior), "Reservoir dogs" dissabte a la nit (i ja vista anys enrere) i "The Straight story" diumenge a la nit. Al sofà, doncs, amb Pasolini, Tarantino i Lynch.

"Reservoir dogs" la vaig veure ja fa uns quants anys i crec que vaig seguir el procés que vam seguir molta gent de la meva generació (sóc nascut al 74, o sigui que podeu fer càlculs): vaig veure aquesta pel·lícula després de quedar-me sorprès amb "Pulp Fiction", que s'havia rodat dos anys després de "Reservoir dogs". "Pulp fiction" per a mi va ser un impacte, una cosa totalment nova i, de fet, va ser la primera pel·lícula que vaig fer que em regalessin. En aquest cas amb VHS, clar. Però després vaig veure "Reservoir dogs" i, tot i que és un film menys nítid, més sec, menys comercial, vaig tenir la sensació d'estar veient una pel·lícula millor.

Amb els anys Tarantino m'ha anat interessant menys, fins al punt que continuo pensat que aquestes dues pel·lícules (que són de 1992 i 1994) són, encara avui, els seus millors treballs.

Per la seva banda, "The Straight story" em va semblar una pel·lícula interessant. Lluny de l'estil abstracte (i per a mi execessiu) de films com "Inland Empire", es tracta d'una peculiar road movie, de ritme pausat i reflexiu. Segurament no és de les pel·lícules que més es destaquin de Lynch però jo, sense ser un expert en aquest cineasta, em quedo abans amb un film com aquest, de caràcter narratiu però amb un segell personal que la fa tenir un toc diferent, abans que amb films que, com deia fa uns mesos, de tant abstractes et fan dubtar si estàs davant d'una estafa o d'una obra mestra.

dilluns, 7 de setembre del 2009

"Enemigos públicos" de Michael Mann


Vaig anar a veure "Enemigos públicos" de Michael Mann atret per la història real d'un gàngster que va acabar morint víctima, entre altres coses, de la seva passió pel cinema. No resistir-se a anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Clark Gable, malgrat ser l'home més buscat per la policia i malgrat ser declarat l'enemic públic número 1 pel govern dels Estats Units, va acabar amb la seva vida.

No obstant, "Enemigos públicos" m'ha deixat un regust agredolç. No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè no ho és. Té tocs del cinema clàssic de gàngsters, modernitzat amb la voluntat de plasmar noves formes cinematogràfiques (l'ús del digital), i això m'agrada. Però hi ha alguna cosa que falla.

El metratge és excessiu, i no ho dic per la durada (quantes pel·lícules llargues i bones hem vist!), sinó pel fet que durant ben bé la meitat dels minuts de film, no hi acabes de trobar interès del tot. Cert és que, com a mínim per a mi, la pel·lícula va de menys a més, i que potser les millors escenes del film estan justament al tram final.

L'escena de la mort de John Dillinger, tot i ser una mort anunciada i coneguda, manté un interès i una tensió remarcables. I això no és senzill. Acabo de llegir un article que parla de la similitud entre l'estil d'aquesta pel·lícula, i en concret d'aquesta escena final, amb la magnífica "Patt Garrett i Billy the Kid" de Sam Peckinpah. I crec que, salvant les distàncies, certes similituds sí que hi són. És un estil poc nítid, amb constants moviments de càmera (excessius de vegades, sobretot al principi), i en aquesta darrera escena amb l'ús d'una espècie de ralentí certament efectiu.

També és destacable l'escena del "cara a cara" entre John Dillinger i Clark Gable. L'un des dels seients del cinema i l'altre des de la pantalla. Un curiós pla-contraplà, que diu molt del fons del personatge.

Però la història d'amor excessivament ensucrada, una construcció dels personatges al meu entendre poc aconseguida, i unes interpretacions que no passaran a la història són, al meu entendre, alguns dels punts dèbils del film.

En definitiva, coses bones i coses no tant bones.

Nota de "Enemigos públicos": (com que el cinema de gàngsters continua agradant-me molt) aprovat alt.