Clàssics imprescindibles: "Vértigo" d'Alfred Hitchcock

Acabo de veure Vertigo, de Hitchcock, i la pregunta que m'ha vingut al cap és la que he posat al títol del post: Guanyaria Hitchcock a Sitges?

La resposta no la tinc. Però el fet és que em costa trobar alguna pel·lícula actual que tingui el nivell de suspens que té aquesta obra.

És una pel·lícula que està rodada com només Hitchcock podia i sabia rodar. Durant tot el metratge et trobes quantitats de plans que són purament hitchcockians, que porten el seu segell únic.

En aquest film retrata a la perfecció les obsessions, les fòbies i els enganys, a través d'espais enigmàtics, de jocs amb figures circulars (ulleres, "monyos" de la protagonista i del seu retrat pictòric, decoració de les habitacions, arbres seccionats, etc.), de música profundament expressiva, de lluita constant entre el color verd i el vermell, de somnis tendents al surrealisme, de trajectes laberíntics amb cotxes, etc. I tot això ho fa des dels ja angoixants títols de crèdit, en els quals els elements circulars, laberíntics i cromàtics ja adquireixen protagonisme especial:

Una obra mestra del mestre Hitchcock. Alguna cosa semblant en l'actualitat?

Vigo Mortensen a Sitges, i en català

No calen massa paraules. Vigo Mortensen agraïnt, en català, el premi honorífic que ha rebut a Sitges. Molts n'haurien de prendre nota.

La llavor immortal

Com alguns ja sabeu, aquesta setmana he començat el màster de guió de cinema i televisió que es fa al Taller de Guionistes (per cert, encara hi ha places disponibles, així que si algú s'hi vol apuntar, encara pot).

Doncs bé, una de les lectures obligatòries que tenim per davant, és La llavor immortal: els arguments universals en el cinema, de Jordi Balló i Xaver Pérez.

Divendres en vaig començar la lectura i, amb el poc que porto de llegit, ja m'atreveixo a recomanar-lo. No només a les persones que els interessi el cinema, sinó també a les persones que els agradi la literatura, l'escriptura, etc.

I és que el que fa aquest llibre és mostrar la relació que hi ha entre els grans clàssics de la literatura universal i l'argument de moltes de les pel·lícules que hem vist durant la nostra vida.

Així, per exemple, podrem veure com darrere de pel·lícules tant diferents com la saga de James Bond o 2001, hi ha amagat el mite de Jàson i els argonautes. O podrem descobrir en l'Ethan de Centauros del desierto un particular Ulisses. O veurem com La passió de Joana d'Arc de Carl T. Dreyer i El procés de Joana d'Arc de Robert Bresson, són un mirall de la tragèdia d'Antígona.

Ja us dic que tot just estic a les primeres pàgines d'aquest llibre. Però malgrat això, crec que és una lectura recomanable.

Jim Jarmusch: disponibilitat, optimització de recursos i minuciositat

El darrer número de la revista Cahieers du Cinema publica una interessant entrevista al director Jim Jarmusch, a profitant l'estrena de la seva darrera pel·lícula, "The limits of control".

De l'entrevista en vull destacar tress conceptes que demostren que estem davant d'un bon director: la disponibilitat, l'optimització dels recursos i la minuciositat.

La disponibilitat implica que un director ha d'estar predisposat a que les circumstàncies variïn la idea que tenia preconcebuda per una escena, per un diàleg, per una localització o, per què no, pel conjunt de la pel·lícula. Un bon director no s'ha de tancar en la idea prèvia i ha de ser capaç d'adaptar-se a les noves situacions que se li vagin plantejant. En aquesta línia va Jarmusch quan diu que "un guió és només un mapa que es crea d'avançat i que ha de créixer a mesura que treballem (···) Havia de ser molt conscient, mentre treballava, que qualsevol cosa podia canviar i que arribarien noves idees, que havien de ser rebudes i processades".

L'optimització de recursos vol dir, òbviament, fer el màxim amb el mínim. Aprofitar tot el que sigui aprofitable. Frase de Jim Jarmusch: "Vaig buscar tots els fragments de pel·lícula danyats o coses amb errors, fotogrames cremats, o alguna lleugera aberració del moviment, i el meu muntador, Jay Rabinowitz, i jo vam reunir tots aquests fragments i vam jugar amb ells. Així que aquesta va ser una estratègia estranya, obíqua: utilitzar tot aquell material que generalment es descarta".

I, per últim, malgrat la disponibilitat a variacions que he comentat anteriorment, també és mostra de bon director que la pel·lícula es treballi amb minuciositat tenint en compte el màxim de detalls. En el cas de la pel·lícula de Jarmusch, un exemple d'aquesta minuciositat és el fet que tot el vestuari de Bankolé, el protagonista, estava en el cap de Jarmusch, aquest tenia decidit clar quin tipus de vestuari havia de portar. Per què? Diu Jarmusch que això era així "perquè bàsicament (el vestuari) estableix codis de colors en cada acte de la pel·lícula". És a dir, Jarmusch planifica fins i tot els codis de colors que van variant durant el film.

En definitiva, una bona pel·lícula, una bona entrevista i un gran director.

Frases (2): Fes-ho com si ho fessis per última vegada

Nicholas Ray li diu a Wim Wenders: "Fins i tot quan demanis foc per encendre la teva cigarreta o simplement quan diguis 'Bon dia', has de fer-ho com si ho fessis per última vegada".

Fotograma de Paris, Texas (Wim Wenders, 1984)

Wim Wenders queda impressionat per aquesta idea i ens diu que està intrínsicament unida a la fotografia: "veure i fotografiar alguna cosa com si fos la darrera ocasió possible per a fer-ho".








Fotograma de Paris, Texas (Wim Wenders, 1984)

"The limits of control" de Jim Jarmusch

Es fa estrany l'exercici de veure una pel·lícula sense saber el que està passant i sense saber què és el que passa al final. No parlo del típic cas que et trobes amb un final que no entens, no. Jim Jarmusch a "The limits of control" planteja un film en el qual el què i el per què no interessa. Veus què passa però no saps per què passa, no coneixes les motivacions del personatge. I no les coneixeràs mai. Passa el que passa, i punt. Cap explicació més.

I això fa, al meu entendre, que Jarmusch exploti al màxim les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula és una successió de silencis, de ritme lent, de reflexes i miralls, de foscor i distorsió (el director de fotografia, Christopher Doyle, ha fotografiat pel·lícules com "Paranoid Park", "In the mood for love", "Hero", "Chungking Express" o "Happy together"), d'espais barrocs i recargolats, de plans desenquadrats, de poc diàleg, de jocs d'atrezzo interessants (amb protagonisme evident de les capses de llumins), de repetició d'espais, plans, escenes i diàlegs, de sons bruts i inquietants (quantes vegades se sent un helicòpter volar sobre el cap dels protagonistes?), de moviments de càmera lenta, de plans estàtics i de situació, d'espais profundament expressius (el museu Reina Sofia, carrerons de Sevilla, zones desèrtiques d'Almeria), etc.

Poques vegades he vist una pel·lícula on el llenguatge cinematogràfic tingui tanta rellevància. Perquè el que fa Jarmusch és més expressar que no pas explicar. Expressar l'espera, el silenci, el buit, l'estat interior del personatge.

Segurament és una pel·lícula difícil de veure. És evident que no és un film comercial. S'acostaria més a un film de museu, per a què ens entenguem. Però val la pena fer l'esforç de veure-la.

Isaach de Bankolé, absolutament desconegut per a mi, és el protagonista principal, gairebé únic de la pel·lícula. Però la resta de repartiment és de luxe: Bill Murray, John Hurt, Luis Tosar, Gael García Bernal, Tilda Swinton o Óscar Jaenada, tenen aparicions en el film de Jarmusch.

Nota de "The limits of control": Notable

No ha pogut ser

Finalment no ha pogut ser. La Llanterna Màgica va arribar a la final dels Premis Blocs Catalunya, cosa que ja està prou bé, però el premi se l'ha endut un altre.

I, sincerament, crec que el guanyador s'ha endut el premi amb justícia, perquè el bloc Altres Barcelones és un bloc molt interessant. Us recomano que li feu un cop d'ull.

L'any que ve ho tornarem a intentar (a la tercera ha d'anar la vençuda pels blocs de cinema, no?).