Aquests dies, repassant La Llanterna Màgica, he vist que fa aproximadament un any vaig fer una promesa que no he complert. En un post de defensa del western vaig comprometre'm a ("en les properes setmanes", deia) parlar de grans westerns. Un any després, començo. I ho faig amb "Johnny Guitar" de Nicholas Ray.
Aquest western de Ray passa per ser, no només una de les millors pel·lícules d'aquest gènere, sinó una de les millors pel·lícules de la història del cinema.
No exlicaré l'argument, sinó que escriuré algunes coses que em fan valorar aquesta pel·lícula.
És un western barroc, complex, i que és un exemple que ens permet veure com pot arribar a ser de fina la línia que separa els diferents gèneres cinematogràfics. "Johnny Guitar" és un western, sens dubte. Però tampoc hi ha dubte del seu caràcter de melodrama. Vindria a ser un western melodramàtic. Mireu, si no, el fragment que us adjunto a baix de tot per veure si es tracta d'un western o d'un melodrama.
No és un western èpic, no és una aventura. És més aviat un western psicològic, de personatges turmentats, fronterers, amb un passat obscur i un present indefinit.
Però no hi falten els diàlegs, els grans diàlegs, clàssics del western. Un exemple el tenim en el breu diàleg entre Vienna (interpretada de forma esplèndida per Joan Crawford) propietària de "Vienna's", el clàssic saloon de western, i Eddie, en un moment en què el saloon està buit:
Vienna: Dale a la ruleta Eddie.
Eddie: ¿Por qué? No tenemos clientes.
Vienna: Me gusta oir como rueda.
Un altre exemple:
Johnny Guitar: No he venido a buscar camorra, señor Lonergan.
Bart Lonergan: Llámeme Bart, los amigos me llaman Bart.
Johnny Guitar: Como usted quiera, señor Lonergan.
Un element destacat de la pel·lícula és el paper de la dona. Malgrat el títol, la protagonista absoluta és Vienna (Joan Crawford), i el clàssic duel final entre dos cowboys, en aquest film de Ray és entre dues dones, la pròpia Vienna i Emma (Mercedes McCambridge). No diré que sigui un film feminista, perquè no ho és en absolut, però sí que és un western que abandona els posicionaments misògins que sí que van caracteritzar una part important de pel·lícules d'aquest gènere.
Aquesta pel·lícula és, a més, un exemple d'ús magnífic dels colors. D'entrada hi ha un joc constant entre el color verd (tapís de la taula dels daus, gorra del crupier, etc.) i el vermell (la ruleta, un trenet verd i vermell, el mocador de Vienna, etc.). El joc d'aquests dos colors és la lluita entre el permès i el prohibit, la lluita entre el bé i el mal, entre el món obscur del qual provenen tant Vienna com Johnny i el nou i honest món al qual volen passar a viure.
Però és que suposa un gran exemple de com explicar l'evolució interior d'un personatge, Vienna, a través dels colors. Intento explicar-me:
- Vienna apareix primer amb un mocador verd llampant. És el color del bé, que reflecteix el canvi que ha sofert. Ha passat d'un passat obscur a un present "honorable".
- Quan Johnny Guitar torna a entrar en la seva vida ens apareix amb una camisa groga (color de la innocència, el risc i de la temptació) i un mocador vermell, color del perill.
- Quan es rendeix i cedeix davant de Johnny Guitar, poc després apareix amb un vestit blanc llampant. Símbol de puresa i entrega.
- Quan està en plena fugida i en ple incendi, en clar perill, literalment es canvia el vestit blanc per un vestit totalment vermell, un vermell d'alarma total.
- I en el duel final ens pareix amb una combinació dels dos colors més "perillosos" el groc i el vermell.
I, segurament per damunt de diàlegs, de colors, del paper de la dona, de la música (tambe molt remarcable), hi ha l'extraordinària i magnífica actuació de Joan Crawford. Es menja la pantalla i la resta de protagonistes. Ella sola fa bona la pel·lícula.
En fi, aquests són alguns dels meus arguments per defensar "Johnny Guitar" com una gran pel·lícula.
