"Once" de John Carney

He anat a veure "Once" amb la bona predisposició amb què sempre observo qualsevol cosa que prové d'Irlanda. Ho reconec, amb Irlanda no sóc objectiu. I hi he anat amb el record de l'agradable sorpresa que fa uns mesos va suposar per a mi una altra pel·lícula irlandesa poc coneguda, "Breakfast on Pluto".

Malgrat aquesta bona predisposició, "Once", en general, no m'ha acabat de convèncer. L'he trobat una pel·lícula amb bones intencions, poques pretensions, però poc reeixida.

Els compassos inicials poden fer veure que ens trobarem amb una pel·lícula de crítica social, estil Ken Loach. Es pot pensar que veurem una pel·lícula que presenti l'altra cara del "miracle econòmic irlandès". Però es queda a mig camí.

D'altra banda, podriem considerar que "Once" és un musical. Però més que un musical, m'ha quedat la sensació que es tracta d'una pel·lícula amb cançons. De fet en algun moment de la pel·lícula s'encadenen tres cançons successives, cosa que vol dir entre quinze i vint minuts gairebé seguits de cançons, sense que la imatge que es veu paral·lelament sigui massa trascendent. Excessiu.

I com a història d'amor, massa previsible. Poca sorpresa.

La pel·lícula té coses bones: bona interpretació per part d'actors i actrius no professionals, bona música i, malgrat que a mi no m'ha acabat d'agradar, un format arriscat i amb visió social crítica, cosa que és de valorar.

Nota de "Once": Aprovat baix


Tràiler de "Once"