Clàssics imprescindibles: "Secret beyond the door" de Fritz Lang

Quan Fritz Lang va emigrar als Estats Units diuen que Alfred Hitchcock era conegut com el Fritz Lang anglès. Diuen que amb el pas dels anys, Fritz Lang va ser conegut com l'Alfred Hitchcock alemany (tot i que era d'origen austríac).

Sigui com sigui, és evident que entre tots dos cineastes hi ha força punts en comú. Per a parlar de Fritz Lang he triat Secret beyond the door (1948).

I he triat aquesta pel·lícula precisament per l'evident influència que té d'un dels grans clàssics de Hitchcock: Rebbeca. A Secret beyond the door, Michael Redgrave és un misteriós personatge que es dedica a col·leccionar habitacions on s'hi han comès crims atroços. Joan Bennett és la dona que ha de descobrir quin és el crim que s'amaga darrera la porta número 7.

Les similituds amb Rebecca es viuen durant els 90 minuts que dura la pel·lícula. L'atmosfera expressiva ratllant els tocs claustrofòbics i, sobretot, la importància gairebé protagonística que se li dóna a l'espai. Si a Rebecca tenen tanta importància Laurence Olivier o Joan Fontaine com la mansió de Manderlay, a Secret beyond the door passa exactament el mateix. Bennet i Redgrave comparteixen protagonisme amb la mansió laberíntica que amaga els secrets darrera les portes.

Tant una pel·lícula com l'altra avui serien qualificades com a thrillers psicològics. Pel·lícules com El sexto sentido o Los otros, sense arribar al nivell de les pel·lícules de Lang o Hitchcock, beuen sens dubte de la gran tècnica cinematogràfica d'aquests dos grans mestres. I aquí és on es demostra quan un ha de ser considerat clàssic o no: quan sis dècades després continuen sent referents d'un gènere.

Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

Entres a una sala. Al davant una paret negra. A dreta i esquerra, miralls. Al sostre i al terra, també. Et veus multiplicat fins a l'infinit a dreta, esquerra, a dalt i a baix. Entre miralls el teu camí, marcat, va fent zig-zag. I tres grans pantalles que van projectant imatges de pel·lícules de Murnau, Fritz Lang, Lubitsch o Marlene Dietrich. Et multipliques fins a l'infinit al costat dels grans monstres del cinema alemany. Aquesta és l'espectacular entrada del Museu del Cinema de Berlín.

Després d'això, un repàs a la història del cinema alemany, des dels seus naixements fins a l'actualitat.

Malgrat que la part final del museu perd una mica d'interès, les galeries que s'ocupen del període que va del 1895 al 1945 són d'un gran valor històric i cinematogràfic. Perquè si una cosa té de bo aquest museu és que et permet percebre com cinema i història, art i història, no tenen sentit l'un sense l'altre. I a ningú se li escapa la transcendència internacional que històricament ha tingut aquest període, molt especialment per Alemanya.

D'altra banda, el fet que l'exposició perdi interès en el seu tram final (que és un tram que engloba ni més ni menys que 63 anys) potser hauria de fer reflexionar sobre l'evolució del cinema en l'actualitat.

Per a destacar algunes coses concretes del museu:

• L'espai que es dedica a la pel·lícula "El gabinet del Doctor Caligari", considerada com la pel·lícula que dóna naixement al cinema expressionista alemany.
• L'espectacular espai dedicat a la pel·ícula "Metrópolis", de Fitz Lang, director d'orígen austríac que va créixer com a cineasta a Alemanya i es va consagrar a Hollywood.
• L'espai de dicat a un altre dels monstres, segurament el més gran d'ells: Friederich W. Murnau. Especial emoció em va produir veure, en directe, l'uniforme de porter d'hotel que lluïa el gran Emil Jannings en la no menys gran "L'últim".
• L'espai dedicat al cinema durant l'època d'Adolf Hitler, on hi va destacar la cineasta Leni Riefenstahl.
• I, com no podia ser d'una altra manera, l'espai privilegiat dedicat a la gran, gran, Marlene Dietrich (no em vaig poder estar de comprar un CD amb la Dietrich cantant "Lili Marlene").

Aquest museu és un particular viatge per la Història del segle XX. Situat a molts pocs metres d'on s'havia aixecat el Mur de Berlín, en plena Potsdamer Platz, un dels llocs que més va patir els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Un lloc, doncs, que ha viscut algun dels episodis fonamentals de la Història del segle passat.

I és un viatge, també, per la Història del cinema alemany. Un cinema que ha marcat profundament la Història del Setè Art. Perquè sense Murnau, Lang i companyia no hagués existit l'expressionisme alemany, un dels moviments cinematogràfics més rics, segur. Però tampoc hagués existit el posterior cinema negre clàssic nord-americà que va beure de les fonts cinèfiles germàniques. I sense la Marlene? Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

L'expressionisme alemany: retrat d'una època

Em crida l'atenció una de les característiques de l'espècie humana: la capacitat de generar corrents artístics de primera magnitud en moments socials i humans crítics, depressius. Passa en totes les disciplines artístiques: pintura, literatura, música... També en el cinema.

Dos dels més grans i renovadors moviments cinematogràfics han vingut just després, i a causa, de les guerres mundials. El neorrealisme italià, en la segona Guerra Mundial, i l'expressionisme alemany després del la primera Gran Guerra.

Un altre dia parlaré del neorrealisme italià. Avui toca l'expressionisme alemany. Si cliqueu aquí, podreu llegir un article prou il·lustratiu sobre aquest corrent artístic.

Tot i que els propis cineastes alemanys de l'època (anys 10 i 20) no consideraven que formessin part d'un corrent o una escola cinematogràfica, sí que és cert que formaven part d'una actiud artística. Les similituds tècniques i temàtiques de les seves pel·lícules així ho demostren.


(fragment de "El gabinet del Doctor Caligari" de Robert Wiene)

Les pel·lícules de F.W. Murnau, de Fritz Lang, de Robert Wiene, de Paul Wegener, etc., eren reflex d'un estat social determinat, d'una situació de depressió anímica general d'un país, que ve donada per la derrota d'Alemanya en la Primera Guerra Mundial. Una derrota que porta al desànim, a la sensació de caos social i econòmic, però que, alhora, potenciarà la necessitat d'auto-afirmació com a poble a través de l'explotació dels mites i llegendes que han forjat la identitat germànica. A ningú se li escapa que aquesta situació de depressió va ser un dels gérmens del nazisme.

Com es reflectia tot això en el cinema? Pel·lícules amb decorats monumentals, exagerats, fantasmagòrics. Carrers que es converteixen en carrerons laberíntics. Il·luminació estremidora amb grans jocs de llums i ombres i filtres de colors per a donar més expressivitat a les imatges. Personatges malèfics, vampirs, criminals, mitològics. És a dir, agafant totes les tècniques cinematogràfiques, reflectien l'angoixa de l'època.


("Nosferatu" de Murnau)

L'expressionisme alemany ha estat un dels grans moments de la història del cinema. Va servir, no només per a donar ales al cinema de terror, sinó que va ser una de les fonts principals de les quals van beure els grans mestres del cinema negre dels anys 40 que és, sens dubte, una de les èpoques daurades del cinema.


(fragment de "Metropolis" de Fritz Lang)

"El gabinet del Doctor Caligari" de Robert Wiene; "Nosferatu", "Faust" o "L'últim" de Murnau; "Els Nibelungs", "El Dr. Mabuse" o "Metropolis" de Fritz Lang; "El Golem" de Paul Wegener; són algunes de les pel·lícules més destacades d'aquest moviment.

Clàssics imprescindibles: "M, el vampir de Düsseldorf" de Fritz Lang

Deixeu-me que us presenti, de nou, lun clàssic de la Història del cinema: M, el vampir de Düsseldorf (1931) del director Fritz Lang.

Lang, un altre dels monstres del Setè Art. Va néixer a Àustria però va desenvolupar la seva carrera cinematogràfica a Alemanya i als Estats Units. De la seva època alemanya destaquen Les tres llums (1921), El doctor Mabuse (1922), Los Nibelungos (1926), Metropolis (1926), M, el vampir de Düsseldorf (1931) i El testament del Dr. Mabuse (1933). D’exponent de l’expressionisme alemany, passa a convertir-se en un mestre del cinema negre nord-americà amb pel·lícules com Fúria (1936), Sólo se vive una vez (1937), Los sobornados (1953), Deseos humanos (1954) o Más allá de la duda (1956).

De totes formes, per a presentar a Fritz Lang utilitzaré un paràgraf d’un llibre d’entrevistes del cineasta Peter Bogdanovic: “(Lang) había sido uno de los dos directores más poderosos del cine de la Alemania anterior a Hitler (el otro fue Lubitsch, que se fue a América a mediados de la década de los veinte). Lang era conocido por su talento para el suspense y lo macabro: cuando Alfred Hitchcock se dio a conocer, algunos lo llamaban “el Fritz Lang inglés”. Segun Lang, cuando Hitler subió al poder, Goebbles le ofreció la dirección de la industria cinematográfica del Tercer Reich: parece que Hitler era un gran admirador de su cine, sobretodo de Metrópolis. Lang dijo “que sí a todo” y aquella misma noche escapó a París, dejando en Alemania casi todas sus posesiones, ya que no había podido llegar al banco a tiempo. Poco después, le comunicaron que todo su dinero y sus bienes materiales habían sido confiscados. Aquel mismo año, 1933, Thea Von Harbou, su esposa y brillante colaboradora, se divorció de Lang y se incorporó al movimiento nazi. Al poco tiempo, Lang aterrizó en Hollywood e hizo muchas películas de calidad, pero nunca alcanzó el grado de respeto y poder que había tenido en Alemania. Acabó viviendo en Beverlly Hills, ciego, convertido para algunos en “el Alfred Hitchcock alemán””.

M, el vampir de Düsseldorf (que en la seva versió original es titulava M, un assassí entre nosaltres, cosa que l’hi va comportar problemes amb el nazisme) és una pel·lícula extraordinària. Després d’una època de films de caire expressionista, Lang dóna un gir cap al realisme amb M. De fet, la història relatada en aquesta pel·lícula va ser extreta de la commoció que va produir a Alemanya una sèrie d’assassinats comesos per un psicòpata que tenia com a objectiu les nenes petites. Part de la destresa de Lang radica en el fet d’aconseguir que un assassí de nenes acabi sent vist com una víctima creada per un sistema que no és millor, moralment, que ell.

És una pel·lícula de sensacions.

Sensacions creades per un so que és més aviat soroll quan tot just acaba de néixer el cinema sonor.

Sensacions creades pel xiular constant de l’assassí. Xiulant, ni més ni menys, que “Pere i el llop” de Peer Gynt cada cop que li entra l’ànsia assassina.

Sensacions creades per plans que, extrets de la pel·lícula, poden semblar insignificants, però que dintre del film són metàfores extraordinàries. Per exemple, un globus d’una nena entrelligat en els cables elèctrics o una pilota botant sola en un solar, com a mostra que l’assassí ha trobat una nova víctima

Sensacions creades per la brillant interpretació de Peter Lorre, que aconsegueix posar l’espectador en la pell de l’assassí.

O sensacions creades per l’escena del judici final que és simplement brutal.