11è Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona

Avui comença l'onzena edició del BAFF. Un dels festivals de cinema asiàtic de més prestigi.

Doneu una ullada a la programació que segur que hi trobareu coses que valen la pena!

Tarr, Kluge, Godard... Això sí, a casa i en dvd

Fa gairebé tres setmanes que no vaig al cinema. I això el bloc ho nota. No us penseu que tinc una crisi cinèfila, res d'això. Perquè estic veient cinema igualment, i del bo.

Comentava ahir a casa que estava satisfet de com m'anava el curs de cinema per una qüestió que pot semblar un detall mínim, però que no ho és.

El primer curs el vam dedicar exclusivament a l'etapa del cinema mut. I, sincerament, em vaig quedar meravellat de les autèntiques meravelles que vaig arribar a veure. Dreyer, Murnau, Griffith, Stroheim, Eisenstein, Pudovkin, Chaplin, Sjöstrom... Són cineastes estratosfèrics.

L'espai central del segon curs el van ocupar els cineastes dels 30 als 60. I aquí em vaig trobar amb Ford, Welles, Hitchcock, Hawks, Bergman, Rossellini, Visconti, Bresson, Ozu, Mizoguchi, etc. Un luxe.

I aquest darrer curs, m'estic trobant amb un tipus de cinema que no el tenia entre les meves preferències. El cinema d'avantguarda, aquell cinema que trenca amb les formes del classicisme, però que construeix un cinema realment fascinant. Jean-Luc Godard (tot i aquest, com molts dels que he anomenat abans ha anat apareixent des del primer curs), Andrei Tarkovski, Glauber Rocha, Alain Resnais, John Cassavettes, Fassbinder, Jonas Mekas, Chantal Akerman, Béla Tarr, Alexander Kluge, Chris Marker... Grans. Grandíssims noms.

És a dir, en tres cursos m'han fet valorar i gaudir cinemes molt variats i diferents. I això és impagable.

Aquests dies el meu consum cinematogràfic s'està centrant en el darrer tipus de cineasta. Això vol dir que estic tirant de dvd. I és que, per exemple, un cineasta de dimensions grandíssimes com Béla Tarr no ha vist mai, mai, una pel·lícula estrenada a les sales del nostre país. Només cicles com el que recentment ha ofert la Filmoteca o edicions d'algunes de les seves pel·lícules en dvd, com han fet Avalon i l'FNAC, ens permeten tenir accés al seu cinema.

Us passo aquí fragments de tres de les pel·lícules que he vist aquests dies. Espero que us animeu a conèixer alguns d'aquests directors perquè val la pena:

"La condemna" de Béla Tarr:

"Una noia sense història" d'Alexander Kluge



"Vivre sa vie" de Jean-Luc Godard

Els llibres que han entrat a casa per Sant Jordi

Barcelona rebelde, de l'amic Guillem Martínez.

Asesinos, d'Álvaro Abós.

El factor humà, de John Carlin.

El silenci, de Gaspar Hernàndez.

El chino, de Henning Mankell.

Els globus vermells dels Verdi

Avui s'estrena la nova pel·lícula de Hou Hsiao-Hsien, "El vol del globus vermell". Encara no he vist la pel·lícula, però m'ha semblat interessant la iniciativa dels cinemes Verdi de Barcelona. La pel·lícula de Hou Hsiao-Hsien està inspirada en un curtmetratge francès de l'any 1956, "Le ballon rouge", dirigit per Albert Lamorisse. Doncs bé, des d'avui mateix, tothom que vagi als Verdi a la sessió de les 21:50 podrà veure gratuïtament el curt d'Albert Lamorisse i, després, la nova pel·lícula de Hsiao-Hsien.

Aquí podeu veure un fragment de "El globus vermell" i el tràiler de "El vol del globus vermell":

Seqüències inoblidables (19): La leyenda de la ciudad sin nombre

Potser no és la millor seqüència de la història. Segur que "La leyenda de la ciudad sin nombre" de Joshua Logan no està, ni de lluny, entre les millors pel·lícules de la història. Però aquest tema, interpretat per Lee Marvin, és inoblidable.

"Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar

Quan en una pel·lícula acabes mirant contínuament el rellotge, és que hi ha alguna cosa que no funciona. I això m'ha passat avui amb "Los abrazos rotos" de Pedro Almodóvar.

M'ha semblat una pel·lícula profundament avorrida. És una pel·lícula que dura 125 minuts i no exagero si us dic que en els darrers 30 minuts cada seqüència em pensava que era l'última... Però no, al darrera n'hi havia una altra. Això denota que, al marge de ser avorrida, al meu entendre està mal tancada.

Dimarts passat, a la primera sessió de Film Conductor Presents, parlavem de com John Waters, en la pel·lícula "Multiple maniacs" sabia aprofitar tots els recursos, que éren pocs, que tenia. Fins i tot se sap que només podia rodar una presa de cada seqüència. Això li feia aprofitar fins al límit els seus recursos. Després la pel·lícula t'agradarà o no, però el director ha expremut al màxim els seus recursos. Amb "Los abrazos rotos" la sensació que tinc és diametralment oposada. Almodóvar, pel seu bagatge cinematogràfic, i per la seva condició de super-estrella i de personatge mimat del cinema espanyol, té tots els recursos que vol, i més. I li surt una pel·lícula avorrida i escassa d'originalitat. Potser serà cert que amb menys recursos, i treballant al límit, els dots artístics llueixen més.

Per no deixar-ho tot pel terra i, com passa últimament, penso que el que salva, en part, la pel·lícula és la interpretació de Penélope Cruz. Lluís Homar i blanca Portillo tampoc em sembla que estiguin en el seu millor paper.

Nota de "Los abrazos rotos": (potser en els propers dies canvio d'opinió, però per ara li poso un) Suspès

"La buena vida" d'Andrés Wood

"La buena vida" és una pel·lícula d'Andrés Wood que compleix amb els patrons del cinema que en els darrers anys ens arriba des de l'Amèrica del Sud. En aquest cas des de Xile. Pel·lícules sense massa pretensions, amb recursos limitats, però amb resultats certament efectius i que solen agradar al públic, cosa que no és gens menyspreable, segurament perquè aconsegueixen construir personatges amb els quals sempre hi ha algun element d'identificació per part de la majoria del públic. No són grans pel·lícules, no passaran a la història del cinema, però són bons moments i que, fins i tot, et poden arribar a fer reflexionar.

En aquest cas ens trobem amb un muntatge altern, que ens presenta tres històries paral·leles, de la vida quotidiana, de personatges humils que viuen a la ciutat de Santiago de Xile. Tres històries que es creuen sense creuar-se, que tenen el denominador comú de la tristesa. La profunda tristesa. I una quarta història, la menys visible, que a la tristesa hi uneix la tragèdia.

Bones interpretacions, bona i certament irònica elecció del títol de la pel·lícula. Un film que no et farà perdre la tarda.

Nota de "La buena vida": aprovat