"Cat people", de Jacques Tourneur

De tant en tan cal fer un retorn al passat per entendre i valorar el cinema actual. Jacques Tourneur és un dels directors que no ens hem de deixar perdre. Capaç de fer algunes de les primeres obres mestres del cinema de terror ("Cat people", "I walked with a zombie" o "The leopard man"), però també un dels grans clàssics del cinema negre ("Out of the past") així com introduccions al món del western ("Wichita") o a la comèdia ("The comedy of the terrors"). I tot amb un to i un esperit de pel·lícules de Sèrie B que esdevenen un dels seus segells més característics.

Vista 70 anys després, "Cat people" ("La mujer pantera") pot arribar a fer aixecar algun somriure i a dir allò de "aquesta pel·lícula no ha superat el pas del temps". Però si et deixes introduir en l'atmosfera proposada per Tourneur, acabes reconeixent i valorant aquest film com una fita dels inicis del cinema de terror. Un terror subtil, no explícit. El que ara anomenariem thriller psicològic. Perquè més enllà de les escenes de terror (que s'insinuen, més que no es veuen), "Cat people" és una pel·lícula de pors internes, de personatges, d'amors impossibles, i que conserva algunes escenes que, de ben segur, van servir d'inspiració per les pel·lícules del gènere de terror que es van anar firmant després d'aquest film de 1942.

2 mesos de cine

Imatge de Blue Valentine

Aquí va un post, dos mesos després del darrer, per comentar, breument, les pel·lícules que he vist aquestes darreres setmanes.
Dir abans, que he decidit deixar de puntuar les pel·lícules que veig. Em començava a semblar massa pretensiós dir que una pel·lícula era notable, aprovada o suspesa. Així que substituiré aquesa puntuació per una nota a peu de post.

The Master (Paul Thomas Anderson, EEUU, 2012)

Es tracta d'una de les grans pel·lícules de l'any. Un film d'interès cinematogràfic, però també històric. Situada a finals de la Segona Guerra Mundial, ens explica el naixement de l'església de la cienciologia i, paral·lelament, els debastadors efectes que aquell conflicte bèl·lic va produir, no tant a un país, com als milers de soldats que van ser enviats a combatre, cos a cos, lluny de casa seva i de la seva gent.
La pel·lícula, d'una durada potser excessiva, suposa una dissecció minuciosa i molt ben treballada dels personatges protagonistes, dels seus traumes i de la seva evolució interna. Les interpretacions brillants, accentuen el valor del film.

Nota a peu de post: Recomanable per amants del cinema en general i per persones interessades en la història dels Estats Units de la post II Guerra Mundial. Recomanable veure-la havent dormit bé.


Mamá (Andrés Muschietti, Espanya / Canadà, 2012)

Mamá és una pel·lícula convencional del gènere del terror. Convencional en el més ampli sentit de la paraula, perquè planteja (poca cosa més que) les convencions bàsiques d'aquest tipus de films: mort, ensurts, aparicions, espais foscos, so inquietant, girs (en aquest cas poc) sorprenents. I poca cosa més.

Nota a peu de post: recomanable per fans del gènere de terror que estiguin disposats a veure un film sense massa sorpreses, però sí amb uns quants ensurts. Cinema de crispetes.


La banda Picasso (Fernando Colomo, Espanya, 2012)

La banda Picasso és un film que es queda a mitges. Planteja elements del cinema d'autor, elements de la comèdia, elements del thriller, però un surt del cinema amb la sensació que no acaba sent ni una cosa ni l'altra.
Els punts de partida són tots molt interessants: la vida bohèmia del Paris de principis del segle XX, la desaparició de la Gioconda, i els avatars d'artistes del nivell de Pablo Picasso o Guillaume Apollinaire. Però el desenvolupament de la història es perd sense acabar d'aprofitar els recursos que planteja inicialment.

Nota a peu de post: es deixa veure, però és inevitable sortir del cinema amb la sensació que podia haver estat força millor.


Gangster squad (Ruben Fleischer, EEUU, 2012)

Pel·lícula amb un repartiment de luxe: Josh Brolin, Ryan Gosling, Sean Penn, Emma Stone, Nick Nolte. Potser el problema del film és que és millor el repartiment que el resultat final de la pel·lícula.
Tot i això, Gangster squad presenta els ingredients clàssics i necessaris del cinema negre: policies, gàngsters, violència, femme fatale, etc. I tot embolcallat amb una estètica molt propera al còmic. No vaig poder evitar, per exemple, recordar Dick Tracy (Warren Beatty, 1990).
Les referències a estrelles del cinema com Lauren Bacall, la cançó Amado mío que sona en un moment de la pel·lícula i altres detalls més subtils, fan pensar en una espècie d'homenatge al cinema clàssic nord-americà que tantes grans pel·lícules d'aquest gènere va produir.

Nota a peu de post: amants del cinema de gàngsters, ho passareu bé.


Amor (Michael Haneke, Àustria, 2012)

Paraules majors. Com gairebé sempre que parlem de Haneke. Una pel·lícula de múltiples sensacions. I tot a l'entorn de la vellesa, de la mort, de la malaltia, de l'amor, amb silencis, espais buits, espais tancats i interpretacions extraordinàries. Un té la sensació davant d'aquest film (com també la va tenir davant La cinta blanca del mateix Haneke), que res és sobrer. Cap escena sobra, cap dels pocs diàlegs és superflu, cap de les coses que el director ens vol transmetre a través dels seus personatges és perquè si. Tot té un significat.
Encara que films com Funny games semblin desmentir-ho, tota la filmografia de Haneke té un profund sentit humanista. Amor, però, sembla la més humana i càlidament freda de les seves pel·lícules.

Nota a peu de post: Imprescindible. Sense més.


Django unchained (Quentin Tarantino, EEUU, 2012)

Hi ha directors a qui se'ls permeten unes llicències que no se'ls permeten a ningú més. L'exemple més evident és Tarantino, capaç de fer pel·lícules farcides d'autèntiques horterades i que, automàticament, són elevades a pel·lícules de culte. Si, a més, el film és una espècie d'homenatge a pel·lícules de sèrie B que ja tenien molt d'hortera, i molt de pel·lícula de culte, la cosa ja s'eleva a la màxima potència. És el cas de Django unchained, una pel·lícula exagerada en tots els sentits però que, com tot producte tarantinià, té un atractiu de marca innegable.
Tarantino combina violència excessiva amb detalls propis d'un obsessionat del cinema. Planteja parelles de duels interpretatius excepcionals (Di Caprio vs Cristopher Waltz i Samuel L. Jackson vs Jamie Fox). Barreja elements del western de sèrie B amb elements del cinema èpic nord-americà. I, com ja feia a Inglourious Basterds es permet el luxe, no de descriure la realitat, sinó d'inventar-se un nou curs de la història a partir de la realitat que conforma l'imaginari col·lectiu. Fa el que li dóna la gana. Per alguna cosa és Tarantino.

Nota a peu de post: Django és un bon Tarantino, però queda molt lluny del millor Tarantino (que per mi és el de Reservoir Dogs, Pulp Fiction i Inglourious Basterds).


Blue Valentine (Derek Ciafrance, EEUU, 2010)

Aquesta és una pel·lícula que, pel tema tractat (enamorament i desenamorament d'una parella), podia passar absolutament desapercebuda. De fet, segurament tocar un tema tant excessivament tractat i conegut era un dels seus màxims perills. En canvi, per a mi és, de moment, una de les sorpreses positives de l'any.
Es pot dir que és un melodrama d'estil indie, com ho era, per exemple, In search of a midnight kiss que ja vaig destacar en aquest bloc. Una de les claus suposo que rau en la voluntat de no ser excessivament pretensiosa, sinó més aviat al contrari. Tractar el tema de manera bastant directa i sincera i buscant elements amb els quals la majoria d'espectadors (o, com a mínim, la generació dels que estem entre els 30 i els 40) s'hi podrà, qui més qui menys, identificar.
Molt destacables les interpretacions de Michelle Williams i Ryan Gosling.

Nota a peu de post: Una pel·lícula que et fa sortir trist del cinema. Perquè no tot són flors i violes. I perquè, d'alguna manera, la pantalla acaba convertint-se en una espècie de mirall. Deformant. Però mirall.

Les (meves) 50 pel·lícules dels últims 5 anys.

"La cinta blanca" de Michael Haneke

Després de fer l'altre dia el top 10 de 2012, em vaig adonar que ja van 5 top 10 de la Llanterna Màgica. És a dir, 50 pel·lícules que he destacat en els 5 anys de vida d'aquest blog.

Així que em vaig decidir a fer una (inútil) llista més: el meu top 50 dels últims 5 anys. Quedin clares, d'entrada, dues coses: 1- No són les millors 50 pel·lícules dels últims anys sinó que són pel·lícules que destaco de les que jo he vist. 2- La selecció és sobre el Top 10 que he fet cada any, cosa que descarta films que podrien estar, perfectament, a la llista. Perquè qui diu que la pel·lícula que un any està en la posició 11 no podria estar en el top 10 d'un altre any?

Al marge d'això, destacar algunes coses:

- Les tres primeres són autèntics 'peliculons', amb diferència sobre la resta. I són europees.
- Presència destacada de Clint Eastwood amb quatre pel·lícules.
- Notable paper del cinema català, amb tres films entre els 10 primers llocs, i 5 entre els 50.
- Films que amb el pas dels anys han canviat de posició. M'explico agafant el cas de "3 dies amb la família". En el seu dia la vaig col·locar al novè lloc del top ten de 2009. I, en canvi, avui fent un repàs general dels darrers 5 anys, la situo molt millor. Això vol dir, suposo, que amb el temps la valoro més i en valoro més la seva qualitat.
- Només una dona directora. Catalana.

Sense més, aquí teniu la llista (clicant sobre el títol, la ressenya):

1- La cinta blanca, de Michael Haneke.
2- The Turin Horse, de Béla Tarr.
3- Melancholia, de Lars von Trier.
4- Gran Torino, de Clint Eastwood.
5- Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino.
6- Los condenados, d'Isaki Lacuesta.
7- The artist, de Michael Hazanavicius.
8- The limits of control, de Jim Jarmusch.
9- Petit indi, de Marc Recha.
10- 3 dies amb lafamília, de Mar Coll.
11- Deixa'm entrar, de Tomas Alfredson.
12- El nen de la bicicleta, de Jean-Pierre i Luc Dardenne.
13- The grilfriend experience, de Steven Soderberg.
14- Nothing personal, d'Urszula Antoniak.
15- Milk, de Gus van Sant.
16- Holy Motors, de Léos Carax.
17- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
18- Valor de ley, de Joel i Ethan Coen.
19- Midnight in Paris, de Woody Allen.
20- Les sessions, de Ben Lewin.
21- Cors, d'Alain Resnais.
22- Still wlaking, d'Hirokazu Kore-Eda.
23- La piel que habito, de Pedro Almodóvar.
24- J. Edgar, de Clint Eastwood.
25- A la casa, de François Ozon.
26- Hereafter, de Clint Eastwood.
27- The ides of march, de George Clooney.
28- Drive, de Nicolas Winding Refn.
29- Somnis del desert, de Zhang Lu.
30- Cosmòpolis, de David Cronenberg.
31- El discurs del rei, de Tom Hooper.
32- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
33- My week with Marilyn, de Simon Curtis.
34- Aita, de José María Orbe.
35- Another year, de Michael Leigh.
36- Un profeta, de Jacques Audiard.
37- Professor Lazhar, de Philippe Falardeau.
38- Un método peligroso, de David Cronenberg.
39- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
40- Appaloosa, d'Ed Harris.
41- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
42- The social network, de David Fincher.
43- 18 comidas, de Jorge Coira.
44- Celda 211, de Daniel Monzón.
45- Aleksandra, d'Aleksandr Sokurov.
46- London River, de Rachid Bouchareb.
47- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
48- Film socialisme, de Jean-Luc Godard.
49- Adéu a la reina, de Benoît Jacquot.
50- Che el argentino, de Steven Soderberg.

El meu top 10 de 2012

 No crec que l'any 2012 passi a la història del cinema per haver-nos donat, en general, grans pel·lícules. Però, sigui com sigui, aquí teniu la meva tradicional llista de les 10 pel·lícules més destacades que he vist durant aquest any que ja hem deixat enrere. Si cliqueu sobre el títol, podreu llegir la resenya que en vaig fer al seu dia.

10- "Adéu a la reina". Una pel·lícula d'època, amb un enfocament un pèl diferent al que ens tenen acostumats aquest tipus de films.

9- "My week with Marilyn". Set dies de la vida de Marilyn Monroe a un rodatge a Anglaterra. Un film curiós i intimista, i amb una interpretació fantàstica de Michelle Williams.

8- "The ides of march". Bon thriller polític de George Clooney que destapa les clavegueres de la política nord -  amercicana.

7- "Cosmòpolis". Una raresa de David Cronenberg. Una limusina a Nova York.

6- "J. Edgar". La meva dosi habitual de Clint Eastwood. Enguany potser a un nivell inferior als darrers anys. Tot i així, bona pel·lícula per entendre la política nord - americana del segle XX.

5- "Professor Lazhar". Una situació relativament tòpica i ja vista al cinema, plantejada de manera diferent i efectiva.

4- "A la casa". Film imprescindible per tothom a qui li agradi escriure.

3- "Les sessions". John Hawkes i Helent Hunt construint una història dramàtica, romàntica i divertida.

2- "Holy motors". Si 'Cosmòpolis' és una raresa amb una limusina a Nova York, Léos Carax ho eleva a l'enèssima potència. Una limusina a París. Poesia, violència, abstracció, fascinació.

1- "The Turin horse". Béla Tarr signa la pel·lícula que per a mi ha estat, i de llarg, el millor film de 2012. L'univers Tarr és sempre fascinant, angoixant, dur, sec. Per això, segurament, no és massa entès. I aquí tenim l'estrany privilegi de ser un país en el qual Tarr es pot veure per primer cop als cinemes. El drama és que també serà el darrer, perquè el director hongarès ha anunciat que aquesta serà la seva última pel·lícula. Per cert, d'aquesta pel·lícula en vaig fer dos posts. Aquí podeu llegir el segon.

"The sessions" ("Les sessions", de Ben Lewin)

"Les sessions" és d'aquells films que, en llegir la sinopsi, fa certa mandra anar a veure. I és que gira a l'entorn d'un tema que dóna pel sensacionalisme o la llagrimeta fàcil. Així que, com podeu veure, vaig anar al cinema amb certes reserves.

En canvi, vaig sortir pensant que era una bona selecció per tancar l'any cinematogràfic (que, de pas sigui dit, m'ha semblat més aviat discret). La trama central que et podria dur per racons, com deia abans, sensacionalista o, fins i tot, escabrosa, està plantejada, en canvi, amb dosis de comèdia , romanticisme i dramatisme adequats. No hi ha cap excés i, alhora, no t'amaguen res. La situació es planteja sense dramatismes però sense complexes.

És una pel·lícula que flueix amb un ritme encertat i això malgrat que es reprodueixen situacions i escenes similars durant tot el metratge.

I, per últim, Ben Lewin compta amb dues grans interpretacions. John Hawkes i Helen Hunt donen als seus personatges uns matisos carregats d'humanitat, de sentiment i, també, de comèdia que faciliten a qui veu la pel·lícula posar-se a la pell de dues persones que viuen situacions dramàtiques (ell per la seva malaltia, ella per la seva professió) sense ni una dosi d'angoixa.

Nota de "Les sessions": notable.

"El capital" de Costa - Gavras

En els darrers anys han proliferat pel·lícules crítiques amb el sistema econòmic global, intentant radiografiar les entranyes del monstre econòmic i financer mundial. Algunes ("Inside job", "Let's make money", "Margin call") resulten, al meu parer, bastant reeixides. Altres, en canvi, tenen menys èxit.

Crec que "El capital" és d'aquestes darreres. Pel meu gust es queda massa en la superficialitat. Fins i tot certa exageració en l'actuació dels personatges pot acabar donant la sensació que no hi ha verossimilitud i que, per tant, aquest monstre financer pot arribar a no ser tant monstruós com la tesi de la pel·lícula pretén exposar. El final del film n'és un exemple clar.

Dit això, "El capital" és un film entretingut i que es deixa veure. Potser més com a thriller que no pas com a pel·lícula de crítica social.  

Nota de "El capital": aprovat alt.

"A la casa" (Dans la maison) de François Ozon

Una persona que gaudeixi amb el cinema i que, a més, gaudeixi amb l'escriptura, amb la construcció d'històries, imaginant personatges, imaginant principis i finals, ha de passar-ho bé amb la darrera pel·lícula de François Ozon.

Es tracta d'un film basat en una obra del dramaturg madrileny Juan Mayorga i, es pot dir que, en realitat es tracta d'un exercici de metateatre o metacinema. Parlar del teatre dintre del teatre, o del cinema dintre del cinema. O, millor dit, de metaescriptura. Perquè "A la casa" suposa la construcció d'una trama de personatges, amb tocs dramàtics i còmics, però alhora és un exemple de les dificultats, les passions, les desviacions, els obstacles i les solucions que es troba habitualment una persona que s'enfronta al repte d'escriure una història.

El però que li trobo jo a la pel·lícula és, precisament, una de les principals dificultats que, personalment, acostumo a trobar-me a l'hora d'escriure: aconseguir que tot els que s'explica i es mostra en els dos primers actes et porti, sense precipitacions, sense trampes, a la resolució final. I aquí crec que hi ha el principal problema de "A la casa": la sensació d'un final precipitat que no està a l'alçada del que has vist abans. Però precisament això, el que has vist abans, val molt la pena.

Nota de "A la casa": Notable.

"Cosmopolis" de David Cronenberg

Léos Carax i David Cronenberg s'han posat d'acord en estrenar dos films que tenen com a protagonistes personatges que viuen un dia sencer dins d'una limusina. La limusina de Carax transita pels carrers de Paris, la de Cronenberg ho fa pels de Nova York.

La similitud no queda aquí ja que tots dos films tendeixen a l'abstracció i, sovint, al surrealisme. No és un cinema pensat per les grans masses. Si el públic va rebre amb reticència el premi de Sitges que se li va atorgar a la pel·lícula de Carax, estic segur que qui vagi a veure "Cosmopolis" amb el record de pel·lícules com "Una història de violència", "Promeses de l'Est" o "Un mètode perillós" sortirà del cinema, com a mínim, desconcertat.

"Cosmopolis", formalment, és una espècie de collage abstracte. Personatges que entren i surten de la història sense saber ben bé qui són; plans rodats separant clarament espais (interior vs exterior); limusina amb tot tipus d'extra de luxe, transitant a càmera lenta per uns carrers de Nova York debastats per l'apocalipsi del sistema capitalista; les rates com a metàfora del sistema econòmic; un camí, en definitiva, cap a l'autodestrucció personal però, sobretot, col·lectiva. I tot "pintat" pels colors de Jackson Pollock als títols de crèdit (què importants són, i quina poca atenció se'ls presta) i, més endavant, de Mark Rothko. L'elecció no és casual.

Un David Cronenberg diferent, potser un pèl pretensiós, però molt interessant.

Nota de "Cosmopolis": Notable.

"Magic Mike", "Holy motors" i altres pel·lícules endarrerides

Imatge de "Seven Psychopaths"

Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.


"Magic Mike", de Steven Soderbergh

Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament.

Nota de "Magic Mike": aprovat alt.


"Holy Motors" de Léos Carax

Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.

Nota de "Holy Motors": notable.

"Seven psychopaths" de Martin MacDonagh

Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.

Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.


"Lords of Salem" de Rob Zombie

Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.

Nota de "Lords of Salem": Suspès.

"L'irlandès" de John Michael McDonagh

No, La Llanterna Màgica, no està tancada. Simplement la calor de l'estiu l'ha mantingut en un estat de letàrgia del qual, espero, es recuperarà poc a poc.

Recupero l'activitat amb "L'irlandès" una espècie d'irish western amb tocs de comèdia negra que dirigeix John Michael McDonagh. I és que molts dels elements del western clàssic es repeteixen en aquest film: personatges perdedors, fronterers, violència, certa poesia, paisatges abruptes i èpics (tant compta el Grand Canyon, com Connemara), sarcasme i ironia.

A tenir en compte, per entendre el fons i la forma de la pel·lícula, el cognom McDonagh. John Michael és el germà de Martin McDonagh que, alhora, és el productor del film. Martin McDonagh és un dramaturg i cienasta irlandès que forma part del moviment conegut com in-yer-face (de "in your face") caracteritzat per la duresa i la cruesa de vegades extrema. Aquesta influència es nota en la pel·lícula del seu germà.

Una pel·lícula interessant i entretinguda. A tenir en compte.

Nota de "L'irlandès": Aprovat alt.

Ens rescates?

Mentre participo, i no sabeu com gaudeixo, dels assajos de "Boys don't cry" (cunya publicitària: estrenem el 26 de juliol a l'Espai Lliure dintre del Festival Grec), comença a prendre cos un nou projecte cultural en el qual també hi posaré el meu gra de sorra. En aquest cas, a través de El balcón de la espera. Es tracta de "El tercer invitado", una obra de teatre escrita i dirigida pel Sergio Domínguez i que interpretaran la Conchi Almeda i la Georgina Asin. Com a "Boys don't cry", faré tasques d'ajuda al que calgui. De moment sabem que estrenarem al Centre Cultural la Mercè de Girona, a finals de setembre, i que entrem a la programació de tardor de l'Espai l'Amistat de Premià de Mar.

Les companyies petites, i més en temps com els actuals, no ho tenen fàcil. Més aviat al contrari. Ho tenen, ho tenim, difícil. Els països petits, i el nostre és un país petit (en tots els sentits) en moments complicats retallen en drets socials i retallen en cultura. Tanquen l'aixeta sense tenir cap visió de futur. Però això és un tema a parlar en un altre moment. El cas és que, des de El balcón de la espera, no ens resignem i, conscients que serà difícil, volem tirar endavant amb els nostres projectes. La nostra filosofia (ho hem fet en projectes previs) és la del treball col·lectiu i cooperatiu, i la d'aprofitar al màxim els recursos, pocs, dels que disposem.

Per això necessitem ajuda. Necessitem que ens ajudeu, per poc que pugueu, a cobrir part de la despesa de l'espectacle. Amb aportacions econòmiques que poden ser simbòliques. Preferim poca ajuda de molts, que molta ajuda de pocs. Perquè així aconseguim, realment, que el projecte esdevingui col·lectiu. Amb aquesta idea hem obert una pàgina a Verkami, perquè "El tercer invitado" pugui créixer a partir de les aportacions voluntàries de la gent. Feu-hi un cop d'ull, i animeu-vos a ajudar-nos. O, dit d'una altra manera, ja que nosaltres no som bancs i ni l'Estat ni la Unió Europea ens rescata... Ho pots fer tu?

"Moonrise Kingdom" de Wes Anderson

El nou film de Wes Anderson enganxa, des del principi, a través d'una estètica realment fascinant. Pel color, pel moviment de càmera, per la posada en escena. El dubte és si el conjunt està pensat més per l'efectisme que no pas per l'efectivitat cinematogràfica. Però tant se val. Hi entres amb un somriure.

Anderson construeix una pel·lícula amb codis de cinema infantil d'aventures, però que ens presenta el devenir de personatges i situacions profundament dramàtiques. Sota el somriure permanent que, com deia abans, se t'enganxa al principi, el missatge final del film és certament pessimista. La vitalitat, l'idealisme i les ganes de viure deixen pas a la buidor i la soledat interior al mateix ritme que els nens i nenes deixen de ser-ho per passar a ser persones adultes. Això ens explica Anderson.

Més que les interpretacions, que són solvents, crec que és de destacar la construcció dels personatges i de les situacions que viuen. Tots són personatges estereotipats fins a límits ridículs i patètics. Però això, paradoxalment, els fa més humans i més reconeixibles. El duo protagonista, una nena i un nen que s'escapen per a què els adults els deixin viure la seva vida, es mouen en situacions que tant et poden transportar a la insuportable "El lago azul" com al Tarantino de "Malditos bastardos". Aquest és el joc d'extrems que es viu a "Moonrise Kingdom".

Brillant el contingut de la maleta que la noia s'endú per la seva fugida: llibres d'aventures, un tocadisc, un gatet i uns binocles amb els quals observar-ho to... Jo també voldria aquesta maleta. Però ja no sóc un nen.

Nota de "Moonrise Kingdom": notable baix. 

Ressenyes endarrerides: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar"

Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".

"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.

 L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.

A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.  

Nota de "Adéu a la reina": notable baix.

 


"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.

No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.

És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.  

Nota de "Professor Lazhar": notable. 
 

Tràiler d'Érem feliços

El tràiler d'Érem feliços, el meu primer curtmetratge.

Neix "El balcón de la espera"

El balcón de la espera és (som) un col·lectiu d'artistes independents que ens hem unit per la creació de projectes artístics que vagin més enllà de les convencions i que no es resignin, sobretot en aquests temps en els quals això significa anar contra-corrent. 

A partir d'avui mateix podeu visitar el nostre blog, el nostre Twitter i el nostre perfil a Facebook. Hi trobareu la nostra història, els nostres projectes, el nostre contacte i les nostres passes.

Comencem presentant el nostre primer espectacle, Girando en Blanco, poesía, música y surrealismo que s'estrenarà el 8 de juny a l’Espai L’Amistat de Premià de Mar a les 22:30h i seguirem, el 9 de juny a l'Espai Can Mal de Molins de Rei a les 22:00h.

El projecte és un projecte col·lectiu, però ja que estem a la meva Llanterna, deixeu-me dir que El balcón de la espera ha servit per fer realitat un dels meus somnis: rodar el meu propi curt ("Érem feliços"). Un curt que, seguint amb la filosofia cooperativa del grup, el vam parir entre un grup de 12 o 13 persones. Si cliqueu sobre el títol veureu l'equip i la filosofia del curt. I, aviat, en podrem veure els resultats.

Imatge del rodatge d'"Érem feliços"

"La pesca del salmó al Iemen" de Lasse Hallström

"La pesca del salmó al Iemen" és un film que es queda a mitges. A mitges de gairebé tot.

Si et quedes amb els primers compassos de la pel·lícula pots pensar que estàs davant d'un film de caràcter polític, ja que ens parla de la política exterior britànica i, en concret, amb les seves relacions amb els països àrabs. Però no, no és un film polític.

Pots pensar que es tracta d'un drama. Els personatges que retrata, de vegades sota una superfície frívola, tenen un fons dramàtic. I les situacions que planteja, també. Però tampoc. Tampoc és un drama.

Pots pensar, també, que es tracta d'una comèdia. Perquè hi ha dosis d'humor, d'humor absurd, britànic. I hi ha moments que donen per la comèdia. Però tampoc ho acaba de ser.

És a dir és una pel·lícula que ens ofereix bones píndoles de cinema polític, bones píndoles de cinema dramàtic i bones píndoles de cinèma còmic. Però no va més enllà. Ens deixa plantades aquestes píndoles, que algunes són brillants (com la mateixa intenció d'implantar la pesca del salmó a un país com el Iemen), però ens deixa amb les ganes. Segurament degut al punt comercial que té el film i que l'obliga a un happy end que ensucra massa el conjunt global.

Això sí, és una pel·lícula agraïda si el que vols és sortir del cinema amb un somriure.

Nota de "La pesca del salmó al Iemen": aprovat.

"13 Tzameti" de Géla Babluani

Una amiga em va recomanar "13 Tzameti" de Géla Babluani. He de reconèixer que no havia sentit a parlar ni de la pel·lícula, ni d'aquest director franco-georgià. Ahir a la nit em vaig decidir a veure-la. I ha estat una sorpresa agradable.

La pel·lícula no ho és gens, d'agradable. Més aviat al contrari. Però està filmada amb un estil i uns recursos que, des del principi, enganxen l'espectador pel to de misteri i estranyesa general que sobrevolen el film.

D'entrada hi destaquen, des dels títols de crèdit, dos elements que influenciaran tota la pel·lícula: la fotografia en blanc i negre, i una música i un so molt expressius. Durant els 87 minuts que dura la pel·lícula sentim un so de fons que en algun moment pot, fins i tot, arribar a ser molest, però que ajuda a introduir-te al món estrany, sense valors, al qual el director ens condueix.

Des del punt de vista narratiu hi ha un element que a mi m'interessa particularment: fins ben bé els 35 o 40 minuts de film, és impossible saber de què va la pel·lícula. Això en un film de relativa curta durada, és especialment arriscat perquè l'espectador pot arribar a perdre l'interès. No és el cas. A més, el gir que dóna el film quan saps de què va és tant bèstia, que just llavors ja no et desenganxes. L'únic però que li veig és que aquest gir tant potent és resolt de manera menys potent. És a dir, Babluani et situa en una situació absolutament imprevisible i, en canvi, la resolució final de la pel·lícula és força previsible.

No obstant això, mentre estava veient el film vaig tenir la sensació d'estar veient un Michael Haneke afrancesat, i això ja diu prou de la pel·lícula.

"The Ides of March" ("Los Idus de Marzo") de George Clooney

Notable pel·lícula la de George Clooney. Com ja va fer amb "Good night and good luck", Clooney ens parla de les ambicions i les mentides, de les (apassionants) misèries de la política nord-americana. Aquest cop, però, no ens porta als Estats Units de McCarthy, sinó que ens planteja una suposada campanya d'eleccions primàries del Partit Demòcrata en l'època actual.

El guió m'ha semblat molt rodó. Amb alguns elements molt destacats. Per exemple l'excel·lent construcció de la relació entre els personatges a través de diàlegs mordaços i atractius que són pur subtext. Les escenes que retraten l'inici de la relació entre Ryan Gosling i Evan Rachel, en són un exemple.

També és atractiva i efectiva la progressió dramàtica del film. Tant que la pel·lícula acaba convertint-se en un thriller sense que, en essència, ho sigui purament. Els girs (i la il·luminació en alguns cops excessivament fosca) li donen aquest to.

No he pogut evitar, de bon principi, traslladar-me contínuament a "Drive" quan veia Ryan Gosling a la pantalla. No només per l'obvietat de ser el mateix protagonista en ambdues pel·lícules, sinó perquè, a més d'això, m'ha semblat veure cert paral·lelisme en el rerefons dels dos personatges: Una espècie de buidor moral. Això sí, un (el protagonista de "Drive") des de la condició de ser un personatge de tornada de tot i que, en no tenir res a perdre, no li dóna valor a gairebé res i, l'altre (el del film de Clooney) des de l'atalaia de l'èxit professional que suposa ser un dels responsables de campanya del Partit Demòcrata. Brillant el darrer primer pla de la pel·lícula que ens demostra, per si ens quedava algun dubte, quin és l'interior d'aquest personatge.

Una bona opció per aquests mesos post-Òscar i pre-Festivals que no solen donar massa bones pel·lícules.

Nota de "The Ides of March": notable.

Vaga General

La Llanterna Màgica, demà dijous, farà Vaga General.

És una qüestió de dignitat.

"Incendis" al Teatre Romea

"Incendis" és el més gran que he vist en teatre en molts anys. Segurament el més gran que he vist mai. Com a mínim la primera part. Em va semblar senzillament brutal.

Són 3,5 hores al Teatre Romea que es fan curtes. En cap moment vaig tenir la temptació de mirar el rellotge. En cap moment em vaig moure amb incomoditat al meu seient (per cert, seient situat al mateix escenari, cosa que ja, de per si, és prou atraient).

És, per il·luminació, per banda sonora, per atmosfera, per moviments, un espectacle teatral amb gran dosi de llenguatge audiovisual. El teatre que més s'assembla al cinema. I, tot i així, no perd la proximitat i intimitat que sempre dóna el teatre.

L'escenografia (hi ha recursos al darrera) és espectacular. Espectacular, però gens sobrera. És tant efectista com efectiva. Sumament atractiva.

La coreografia, mil·limetradament impecable. Tota l'obra en si, pels canvis temporals, per la interpretació de diferents personatges per part dels mateixos actors i actrius és de molt difícil execució. En canvi, funciona a la perfecció. Els canvis temporals en una mateixa escena passen suaument davant de la mirada de l'espectador. I funcionen. Molt.

Tot això, el fet que tot funcioni com un engranatge perfecte ha de tenir, per força, una bona mà al darrera. I aquesta és, sens dubte, la mà del director, de l'Oriol Broggi. Impecable.

Menció especial mereix, òbviament, el text, obra de Wajdi Mouawad. Un text d'enorme actualitat i d'un profund dramatisme que manté, gairebé des del principi, la tensió i l'emoció de l'espectador a flor de pell.

I, per últim, el repartiment. Grans tots. Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Clàudia Font, Xavier Ricart i Xavier Ruan. Clara Segura, simplement estratosfèrica. Enorme. La primera escena del segon acte, un brutal tête à tête entre Segura i Cisteró, és impressionant. Ella sola val l'entrada del teatre.

En fi que, com podeu intuir, recomano, i molt, l'obra. No crec que us estranyi que ja tingui entrada per veure-la per segon cop. I espereu que no en caigui un tercer.