2 mesos de cine

Imatge de Blue Valentine

Aquí va un post, dos mesos després del darrer, per comentar, breument, les pel·lícules que he vist aquestes darreres setmanes.
Dir abans, que he decidit deixar de puntuar les pel·lícules que veig. Em començava a semblar massa pretensiós dir que una pel·lícula era notable, aprovada o suspesa. Així que substituiré aquesa puntuació per una nota a peu de post.

The Master (Paul Thomas Anderson, EEUU, 2012)

Es tracta d'una de les grans pel·lícules de l'any. Un film d'interès cinematogràfic, però també històric. Situada a finals de la Segona Guerra Mundial, ens explica el naixement de l'església de la cienciologia i, paral·lelament, els debastadors efectes que aquell conflicte bèl·lic va produir, no tant a un país, com als milers de soldats que van ser enviats a combatre, cos a cos, lluny de casa seva i de la seva gent.
La pel·lícula, d'una durada potser excessiva, suposa una dissecció minuciosa i molt ben treballada dels personatges protagonistes, dels seus traumes i de la seva evolució interna. Les interpretacions brillants, accentuen el valor del film.

Nota a peu de post: Recomanable per amants del cinema en general i per persones interessades en la història dels Estats Units de la post II Guerra Mundial. Recomanable veure-la havent dormit bé.


Mamá (Andrés Muschietti, Espanya / Canadà, 2012)

Mamá és una pel·lícula convencional del gènere del terror. Convencional en el més ampli sentit de la paraula, perquè planteja (poca cosa més que) les convencions bàsiques d'aquest tipus de films: mort, ensurts, aparicions, espais foscos, so inquietant, girs (en aquest cas poc) sorprenents. I poca cosa més.

Nota a peu de post: recomanable per fans del gènere de terror que estiguin disposats a veure un film sense massa sorpreses, però sí amb uns quants ensurts. Cinema de crispetes.


La banda Picasso (Fernando Colomo, Espanya, 2012)

La banda Picasso és un film que es queda a mitges. Planteja elements del cinema d'autor, elements de la comèdia, elements del thriller, però un surt del cinema amb la sensació que no acaba sent ni una cosa ni l'altra.
Els punts de partida són tots molt interessants: la vida bohèmia del Paris de principis del segle XX, la desaparició de la Gioconda, i els avatars d'artistes del nivell de Pablo Picasso o Guillaume Apollinaire. Però el desenvolupament de la història es perd sense acabar d'aprofitar els recursos que planteja inicialment.

Nota a peu de post: es deixa veure, però és inevitable sortir del cinema amb la sensació que podia haver estat força millor.


Gangster squad (Ruben Fleischer, EEUU, 2012)

Pel·lícula amb un repartiment de luxe: Josh Brolin, Ryan Gosling, Sean Penn, Emma Stone, Nick Nolte. Potser el problema del film és que és millor el repartiment que el resultat final de la pel·lícula.
Tot i això, Gangster squad presenta els ingredients clàssics i necessaris del cinema negre: policies, gàngsters, violència, femme fatale, etc. I tot embolcallat amb una estètica molt propera al còmic. No vaig poder evitar, per exemple, recordar Dick Tracy (Warren Beatty, 1990).
Les referències a estrelles del cinema com Lauren Bacall, la cançó Amado mío que sona en un moment de la pel·lícula i altres detalls més subtils, fan pensar en una espècie d'homenatge al cinema clàssic nord-americà que tantes grans pel·lícules d'aquest gènere va produir.

Nota a peu de post: amants del cinema de gàngsters, ho passareu bé.


Amor (Michael Haneke, Àustria, 2012)

Paraules majors. Com gairebé sempre que parlem de Haneke. Una pel·lícula de múltiples sensacions. I tot a l'entorn de la vellesa, de la mort, de la malaltia, de l'amor, amb silencis, espais buits, espais tancats i interpretacions extraordinàries. Un té la sensació davant d'aquest film (com també la va tenir davant La cinta blanca del mateix Haneke), que res és sobrer. Cap escena sobra, cap dels pocs diàlegs és superflu, cap de les coses que el director ens vol transmetre a través dels seus personatges és perquè si. Tot té un significat.
Encara que films com Funny games semblin desmentir-ho, tota la filmografia de Haneke té un profund sentit humanista. Amor, però, sembla la més humana i càlidament freda de les seves pel·lícules.

Nota a peu de post: Imprescindible. Sense més.


Django unchained (Quentin Tarantino, EEUU, 2012)

Hi ha directors a qui se'ls permeten unes llicències que no se'ls permeten a ningú més. L'exemple més evident és Tarantino, capaç de fer pel·lícules farcides d'autèntiques horterades i que, automàticament, són elevades a pel·lícules de culte. Si, a més, el film és una espècie d'homenatge a pel·lícules de sèrie B que ja tenien molt d'hortera, i molt de pel·lícula de culte, la cosa ja s'eleva a la màxima potència. És el cas de Django unchained, una pel·lícula exagerada en tots els sentits però que, com tot producte tarantinià, té un atractiu de marca innegable.
Tarantino combina violència excessiva amb detalls propis d'un obsessionat del cinema. Planteja parelles de duels interpretatius excepcionals (Di Caprio vs Cristopher Waltz i Samuel L. Jackson vs Jamie Fox). Barreja elements del western de sèrie B amb elements del cinema èpic nord-americà. I, com ja feia a Inglourious Basterds es permet el luxe, no de descriure la realitat, sinó d'inventar-se un nou curs de la història a partir de la realitat que conforma l'imaginari col·lectiu. Fa el que li dóna la gana. Per alguna cosa és Tarantino.

Nota a peu de post: Django és un bon Tarantino, però queda molt lluny del millor Tarantino (que per mi és el de Reservoir Dogs, Pulp Fiction i Inglourious Basterds).


Blue Valentine (Derek Ciafrance, EEUU, 2010)

Aquesta és una pel·lícula que, pel tema tractat (enamorament i desenamorament d'una parella), podia passar absolutament desapercebuda. De fet, segurament tocar un tema tant excessivament tractat i conegut era un dels seus màxims perills. En canvi, per a mi és, de moment, una de les sorpreses positives de l'any.
Es pot dir que és un melodrama d'estil indie, com ho era, per exemple, In search of a midnight kiss que ja vaig destacar en aquest bloc. Una de les claus suposo que rau en la voluntat de no ser excessivament pretensiosa, sinó més aviat al contrari. Tractar el tema de manera bastant directa i sincera i buscant elements amb els quals la majoria d'espectadors (o, com a mínim, la generació dels que estem entre els 30 i els 40) s'hi podrà, qui més qui menys, identificar.
Molt destacables les interpretacions de Michelle Williams i Ryan Gosling.

Nota a peu de post: Una pel·lícula que et fa sortir trist del cinema. Perquè no tot són flors i violes. I perquè, d'alguna manera, la pantalla acaba convertint-se en una espècie de mirall. Deformant. Però mirall.