Tancat per Vaga General

La Llanterna Màgica farà vaga

La Llanterna Màgica farà vaga el proper dimecres. Espero que tu també.

Entre les coses que es podran fer aquell dia, per exemple, hi ha recuperar una de les grans obres mestres del cinema mut: La vaga, de Sergei Eisenstein.

Ha mort Claude Chabrol

Ens ha deixat un dels mestres, un dels referents de la Nouvelle Vague. Claude Chabrol.

Ell mateix deia que "escriure un llibret sobre un cineasta és infinitament més inútil que tornar a veure les seves pel·lícules". Així que us deixo amb un fragment de "Les bonnes femmes" (1960), la seva millor pel·lícula, segons el propi Chabrol.

"You will meet a tall dark stranger" ni una cosa, ni l'altra

Com a prèvia a parlar de la darrera pel·lícula de Woody Allen, una reflexió certament inútil: es critica que Allen faci una pel·lícula cada any. És la seva feina, no? Vull dir que, igual que la majoria dels mortals, Woody Allen treballa. I si treballes cada dia, per què no fer una pel·lícula per any?

Feta aquesta reflexió sobrera, em centro en "You will meet a tall dark stranger". D'entrada, dir que aquest film no es troba entre els millors de Woody Allen. Segurament no està ni entre el seu top ten. Segur. Tampoc està entre les pitjors. De totes maneres, ni una cosa ni l'altra volen dir res. Perquè entre "Manhattan" i "Vicky Cristina Barcelona" hi ha tot un univers allenià on anar situant cadascuna de les seves pel·lícules.

Els que em seguiu una mica, sabeu que sóc de l'opinió que el millor Allen és el de finals dels 70, amb pel·lícules com "Manhattan" o "Annie Hall". I sabeu que mentre que amb "Vicky Cristina Barcelona" em donava la sensació que la capacitat de sorpresa del novaiorquès s'havia esgotat, amb "Whatever works" vaig creure que s'havia recuperat l'Allen més autèntic. Amb "You will meet a tall dark stranger" m'ha donat la sensació, com dir-ho, que ni una cosa, ni l'altra.

L'estructura és molt alleniana. La presentació gairebé per capítols dels personates que faran arrencar la història és molt coneguda. I les seves pors, que seran el que faran moure l'acció, són pors que no ens sonen a del tot noves. Tot i que jo crec que sí hi ha una certa novetat. I és que a mi m'ha donat la sensació que s'emfasitza molt la reflexió sobre la vellesa i sobre la mort. I això, crec, pot ser una conseqüència del camí que porta Allen cap als 80 anys.

A la presentació típica dels personatges, s'hi uneix un altre recurs típic de Woody Allen: la veu en off que actua com a narradora. És un recurs que Allen ha utilitzat molt i que en ocasions ha estat desastrós (cas de la ja citada "Vicky Cristina Barcelona") i que en ocasions ha estat molt eficaç (cas, tot i que no és exactament una veu en off, de la també citada "Whatever works"). En aquest cas, ni una cosa ni l'altra.

Les interpretacions tampoc sobresurten. Ni per bé, ni per mal. Ni una cosa, ni l'altra. Són simplement solvents (cosa que, dit sigui de pas, no és poc).

En definitiva, tot plegat, ni una cosa, ni l'altra. I tot i que continuo creient que a Woody Allen se li pot exigir més, també és cert que, de tant en tant, hem de donar una treva i saber valorar en la justa mesura a un director que en els seus 45 anys al darrera de la càmera ens ha regalat films com "Manhattan", "Annie Hall", "La rosa porpra del Caire", "Misteriós assassinat a Manhattan", "Bales sobre Broadway", "Match Point" o la poc valorada "Cassandra's dream".

Nota de "You will meet a tal dark stranger": aprovat alt.

"Lope", una superproducció fallida

"Lope" és una superproducció hispano-brasilera, amb un pressupost elevadíssim (12 milion d'€), amb unes pretensions comercials suposo que molt ambicioses, però amb un resultat, al meu entendre, ben fluixet.

Un guió que fa aigües en moltes ocasions. Esdeveniments precipitats que denoten, o bé que hi ha hagut talls importants en el metratge final o bé, realment, que estem davant d'un text mal construit.

Un estol d'estrelles del cinema espanyol (Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Alberto Ammann, Juan Diego, Luis Tosar), sense que cap d'ells, ni el gran Luis Tosar, arribi a destacar en absolut.

Una producció bona, això sí. El vestuari, maquillatge, escenografia, etc., són realment atractius. I és que d'alguna cosa han de servir els 12 milions d'euros.

Nota de "Lope": Suspès



Article publicat a Cinèrgia.net

Ja s'acosta...

Ja s'acosta el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010...

"Le refuge" o la complexitat de fer petites pel·lícules

En un post recent us comentava que pel·lícules com "Nothing personal" reflecteixen el tipus de cinema que, actualment, més m'atrau. Vaig anar a veure "Le regufe" (traduïda aquí com "El meu refugi" o "Mi refugio") amb el pressentiment que em trobaria davant d'una pel·lícula d'aquest estil. I, en part, és així. O, com a mínim, crec que el director d'aquesta pel·lícula així ho vol. Però el resultat no és reeixit.

Les dues pel·lícules tenen un plantejament molt semblant: La convivència de dues persones, unides per l'atzar o pel destí, en un espai reduit i en circumstàncies més o menys tràgiques o problemàtiques.

La diferència entre les dues pel·lícules ens porta a veure la gran importància que té una bona construcció dels personatges. "Nothing personal" ens presenta uns personatges sobre els quals no en sabem, ni en sabrem, pràcticament res. "Le refuge", en canvi, ens ofereix dos personatges sobre els quals sí que en sabrem alguna cosa i sobre els quals n'anirem sabent més durant el film. Però, paradoxalment, malgrat aquest major coneixement dels personatges de "Le refuge", la parella de "Nothing personal" és infinitament més potent. La relació entre ells, els diàlegs i silencis plens de significat, l'evolució interna que pateixen durant la pel·lícula, fan avançar la història malgrat que, com deia abans, acabi el film sense saber massa més del que sabiem al principi.

En canvi, a "Le refuge" els personatges (que d'entrada són personatges que poden tenir un gran potencial) no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com per a què guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l'eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal.

No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè segurament no ho és. Però sí que és un exemple de potencial poc aprofitat i del fet que, malgrat que sembli el contrari, fer pel·lícules petites i intimistes és, segur, molt complicat.

Nota de "Mi refugio": aprovat baix