Ja s'acosta...

Ja s'acosta el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2010...

"Le refuge" o la complexitat de fer petites pel·lícules

En un post recent us comentava que pel·lícules com "Nothing personal" reflecteixen el tipus de cinema que, actualment, més m'atrau. Vaig anar a veure "Le regufe" (traduïda aquí com "El meu refugi" o "Mi refugio") amb el pressentiment que em trobaria davant d'una pel·lícula d'aquest estil. I, en part, és així. O, com a mínim, crec que el director d'aquesta pel·lícula així ho vol. Però el resultat no és reeixit.

Les dues pel·lícules tenen un plantejament molt semblant: La convivència de dues persones, unides per l'atzar o pel destí, en un espai reduit i en circumstàncies més o menys tràgiques o problemàtiques.

La diferència entre les dues pel·lícules ens porta a veure la gran importància que té una bona construcció dels personatges. "Nothing personal" ens presenta uns personatges sobre els quals no en sabem, ni en sabrem, pràcticament res. "Le refuge", en canvi, ens ofereix dos personatges sobre els quals sí que en sabrem alguna cosa i sobre els quals n'anirem sabent més durant el film. Però, paradoxalment, malgrat aquest major coneixement dels personatges de "Le refuge", la parella de "Nothing personal" és infinitament més potent. La relació entre ells, els diàlegs i silencis plens de significat, l'evolució interna que pateixen durant la pel·lícula, fan avançar la història malgrat que, com deia abans, acabi el film sense saber massa més del que sabiem al principi.

En canvi, a "Le refuge" els personatges (que d'entrada són personatges que poden tenir un gran potencial) no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com per a què guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l'eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal.

No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè segurament no ho és. Però sí que és un exemple de potencial poc aprofitat i del fet que, malgrat que sembli el contrari, fer pel·lícules petites i intimistes és, segur, molt complicat.

Nota de "Mi refugio": aprovat baix

Godard, Coppola... Això és una altra cosa

Fa uns dies mostrava el meu escepticisme pel fet que Julia Roberts revés el premi honorífic a la seva carrera que s'atorga durant el Festival Internacional de Sant Sebastià. Avui la notícia és, certament, diferent.

I és que s'acaba de saber que Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Eli Wallach i Kevin Brownlow (a qui reconec que no coneixia), rebran un Óscar honorífic pel conjunt de la seva carrera. Això és una altra cosa. Només cal mirar el seu currículum per veure que, aquests sí, són uns reconixements merescuts.

Per cert, que Godard rebrà el reconeixement sempre que el localitzin. Perquè sembla que l'Acadèmia de Hollywood està tenint problemes per trobar-lo i comunicar-li la notícia. En la seva línia...

"The girlfriend experience" de Steven Soderbergh

"Vaya película más mala, en mi vida había visto una película tan mala" ha dit la dona que tenia al darrera quan encara es veien els títols de crèdit del final de "The girlfriend experience". I això ho ha dit mentre jo encara tenia un somriure a la cara del que he gaudit amb la darrera pel·lícula de Steven Soderbergh.

De totes maneres, he de dir que entenc que aquesta pel·lícula pugui no agradar. Perquè el film de Soderbergh és, seguint el propi títol de la pel·lícula, una experiència que Soderbergh s'ha regalat. És una experiència des del principi fins al final. Des d'un principi on pràcticament desapareixen els títols de crèdit, fins una escena de sexe final que et deixa amb un somriure irònic per la seva estranyesa.

És un film d'estructura gens clàssica. Ple de flashbacks i flashforwards que, al final deixen de tenir sentit, perquè al final el que menys importa és la relació temporal de les escenes. Es converteix, així, la pel·lícula en una espècie de mosaic d'escenes que es poden agafar de forma individual o que podrien haver estat ordenades de forma diferent sense que la pel·lícula se'n ressentís. Fer el muntatge d'aquest film ha d'haver estat divertit. Per cert, el muntatge l'ha fet el mateix Soderbergh.

Aquesta estructura en forma de mosaic i altres elements cinematogràfics com per exemple el so (imponent a cops, fred en moltes ocasions) o la manera d'enquadrar poc convencional (plans desenfocats, algun moviment brusc de càmera), fan recordar l'estil de la nouvelle vague francesa que es va dedicar a trencar amb les estructures que provenien del cinema clàssic.

En una de les escenes inicials del film, dos personatges conversen en un restaurant sobre una pel·lícula que acaben de veure. Un d'ells diu que li ha agradat la pel·lícula, que era un film més documental que no pas de ficció, i que li interessava perquè el director estava fent una reflexió sobre la forma del cinema.

Doncs això és, segurament, el que fa Soderbergh amb aquesta pel·lícula. Reflexionar, o experimentar, amb les formes cinematogràfiques. El tema que serveix d'excusa, però que també té el seu interès (i que també ens pot portar a "Vivre sa vie", de Jean-Luc Godard, un dels mestres de la nouvelle vague): la prostitució de luxe i els efectes, interiors, que produeix a la protagonista (interpretada, i de forma més que solvent, per Sasha Grey, una estrella del cinema pornogràfic).

Nota de "The Girlfriend Experience": notable alt

"London River" de Rachid Bouchareb

Rachid Bouchareb és un director franco-algerià que, amb "London River", toca un tema ben candent actualment: la relació entre les diferents religions que cohabiten actualment al món occidental. I ho fa a través de la història d'una dona anglesa protestant i un home africà musulmà que busquen els seus fills respectius després dels atemptats que es van produir al metro i als autobusos de Londres l'any 2005.

Una molt bona presentació inicial de la situació (una de les primeres escenes en la que es veu el personatge musulmà dintre d'una petita església cristiana ja indica cap on anirà el film), una bona presentació del to (els diàlegs tarden en arribar), i una bona presentació dels personatges (vida quotidiana, silencis...), donen pas a una trama que, tot i estar predestinada d'entrada a un desenllaç fàcil d'imaginar, manté l'interès durant tot el metratge de la pel·lícula.

El tema tractat, l'escenografia austera i una molt bona interpretació dels dos personatges protagonistes, donen un grau d'emotivitat que no sobrepassa mai la línia del sensacionalisme i la llàgrima fàcil en què aquest tipus de pel·lícules poden caure.

Així doncs, molt recomanable.

Nota de "London River": Notable



Article publicat a Cinergia.net

Imatges: Massina, Méliès, mites del cinema

33 anys sense Groucho

La meva passió del cinema ve de lluny, de molt lluny. Però si he de situar un dels primers records que tinc a l'entorn del Setè Art, me'n vaig a fa... molts anys. A Cerdanyola. Una sessió doble de molt bon cinema que s'oferia al Casal Parroquial. Ja us dic, fa molts anys. Potser jo en tenia cinc o sis. No ho sé.

Les dues pel·lícules que passaven aquell dia (segurament un dissabte) eren "El golpe" i "Sopa de ganso". Així que us podeu imaginar que la meva mitificació cinematogràfica s'inicia amb personatges com Paul Newman i els germans Marx, amb Groucho Marx al capdavant.

Precisament ahir va fer 33 anys de la mort de Groucho. Aquest geni de la comèdia. Inimitable i insubstituïble. Us deixo, per a què en gaudiu, un fragment de "Sopa de ganso".



Post publicat a Cinergia.net