Llegeixo a Cahiers du Cinema que "Bienvenue chez les Ch'tis" ("Benvinguts al nord") de Danny Boon s'ha convertit en la pel·lícula més taquillera de la història del cinema francès. Mal senyal, doncs. No diu massa a favor del cinema del país veí.
No és que sigui una mala pel·lícula, sinó que, com es diu vulgarment, és una pel·lícula "del montón". És una comèdia amb argument senzill. Fins i tot alguns cops aquest argument, malgrat la carta blanca que se li sol donar a aquest gènere, supera els límits d'allò que pot arribar a ser creïble.
Algunes relacions entre personatges queden mal resoltes. I aquí pot ser que el problema sigui del guió, o del muntatge (no són pocs els casos de pel·lícules amputades en aquesta fase d'elaboració d'un film amb resultats finals desastrosos), o de tot plegat.
És cert que, com a mínim a mi, la pel·lícula m'ha aixecat algun somriure en alguna seqüència. Però és un bagatge molt pobre per una comèdia. Una comèdia que, tot i tenir unes interpretacions correctes i unes intencions possiblement lloables, com podeu imaginar no crec que passi a la història del cinema, més enllà pel fet que apuntava al principi i que té connotacions purament econòmiques i escassament cinematogràfiques.
Nota de "Benvinguts al nord": Aprovat (molt) baix
dissabte, 31 de gener del 2009
dimarts, 27 de gener del 2009
Una tarda amb Cassavetes i Pasolini
Més d'un cop he parlat del luxe que suposen algunes de les classes de direcció cinematogràfica que faig. Poder desconnectar durant quatre hores de la realitat del dia a dia, per a entrar en la vida del Setè Art, en els seus misteris i en les seves raons, en els seus mecanismes i en les seves passions, és un gustàs.
Us deixo aquí fragments de les dues pel·lícules.
PD: Ahir tampoc va estar malament perquè van tocar pel·lícules de Visconti, Kazan i Sternberg...
I avui ha estat un d'aquests dies. Hem pogut veure i analitzar seqüències, en concret sobre el seu muntatge, de dues grans pel·lícules de dos grans directors: "Faces" de John Cassavetes i "Mamma Roma" de Pier Paolo Pasolini. Com deia, un luxe.
Us deixo aquí fragments de les dues pel·lícules.
PD: Ahir tampoc va estar malament perquè van tocar pel·lícules de Visconti, Kazan i Sternberg...
dimecres, 21 de gener del 2009
Dies de pluja i fred
Des d'avui a la nit fins diumenge al migdia estaré a Belfast, Irlanda (tot i que alguns diuen que és de la Gran Bretanya).
M'esperen, doncs, dies de pluja i fred que, segurament, congelaran aquest bloc.
M'esperen, doncs, dies de pluja i fred que, segurament, congelaran aquest bloc.
dimarts, 20 de gener del 2009
Els Premis Gaudí
Ahir es van concedir els primers premis Gaudí. Els premis que atorga l'Acadèmia del Cinema Català.
Sobre la cerimònia de lliurament dels premis, retransmesa en directe per TV3, només en vull fer dues consideracions. La primera és en forma de pregunta, i és que no sé per què, en general, s'intenen copiar tots els clixés provinents de Hollywood. Crec que es podria haver tingut més imaginació i fer una cerimònia que no fos un calc a nivell formal de les cerimònies dels Óscar o dels Goya. I la segona és que, com sempre passa en aquest tipus d'actes, i com em va dir la Judith a través del Facebook, va ser una cerimònia en molts moments força insípida.
Respecte els premis, crec que la cerimònia va anar de menys a més. I és que crec que la vetllada va començar amb el repartiment de tota una sèrie de premis massa cantats i potser pensats més de cara a la galeria que no pas d'una altra manera. No dic que gent com Mercè Sampietro, Penélope Cruz, Pep Anton Muñoz o Anna Lizaran no mereixés ser premiada, no; ni que la pel·lícula Bucarest de l'Albert Solé tampoc mereixés el guardó a millor documental. Però em va donar la sensació que eren premis massa "fàcils" de donar, poc arriscats.
En canvi sí que em va alegrar, per ser una aposta, aquest cop sí, per un cinema diferent, que es premiés El cant dels ocells com a millor pel·lícula, millor direcció i millor fotografia (una fotografia, per cert, esplèndida).
I em van alegrar molt els dos premis que es va endur Bienvenido a Farewell-Guttmann: El premi al ja citat Pep Anton Muñoz, i el premi al millor guió per al Xavi Puebla (que va fer el discurs més emocionat i emocionant de la nit) i per a Jesús Gil.
Em va agradar també el discurs políticament atrevit de Jaume Roures però, en canvi, la presència de la Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula de la productora del mateix Roures crec que va distorsionar una mica la situació. No crec que aquesta pel·lícula mereixés el premi a la millor pel·lícula de parla no catalana i, com deia al principi, el premi a Penélope Cruz em sembla una aposta més de cara a la galeria, a la publicitat dels propis premis, que no pas una aposta que el cinema català pugui aprofitar.
En fi, ja veurem com van evolucionant aquests premis en els propers anys. De la mateixa manera que veurem si serveix d'alguna cosa l'Acadèmia del Cinema Català. Però això ja és un altre debat.
Sobre la cerimònia de lliurament dels premis, retransmesa en directe per TV3, només en vull fer dues consideracions. La primera és en forma de pregunta, i és que no sé per què, en general, s'intenen copiar tots els clixés provinents de Hollywood. Crec que es podria haver tingut més imaginació i fer una cerimònia que no fos un calc a nivell formal de les cerimònies dels Óscar o dels Goya. I la segona és que, com sempre passa en aquest tipus d'actes, i com em va dir la Judith a través del Facebook, va ser una cerimònia en molts moments força insípida.
Respecte els premis, crec que la cerimònia va anar de menys a més. I és que crec que la vetllada va començar amb el repartiment de tota una sèrie de premis massa cantats i potser pensats més de cara a la galeria que no pas d'una altra manera. No dic que gent com Mercè Sampietro, Penélope Cruz, Pep Anton Muñoz o Anna Lizaran no mereixés ser premiada, no; ni que la pel·lícula Bucarest de l'Albert Solé tampoc mereixés el guardó a millor documental. Però em va donar la sensació que eren premis massa "fàcils" de donar, poc arriscats.
En canvi sí que em va alegrar, per ser una aposta, aquest cop sí, per un cinema diferent, que es premiés El cant dels ocells com a millor pel·lícula, millor direcció i millor fotografia (una fotografia, per cert, esplèndida).
I em van alegrar molt els dos premis que es va endur Bienvenido a Farewell-Guttmann: El premi al ja citat Pep Anton Muñoz, i el premi al millor guió per al Xavi Puebla (que va fer el discurs més emocionat i emocionant de la nit) i per a Jesús Gil.
Em va agradar també el discurs políticament atrevit de Jaume Roures però, en canvi, la presència de la Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula de la productora del mateix Roures crec que va distorsionar una mica la situació. No crec que aquesta pel·lícula mereixés el premi a la millor pel·lícula de parla no catalana i, com deia al principi, el premi a Penélope Cruz em sembla una aposta més de cara a la galeria, a la publicitat dels propis premis, que no pas una aposta que el cinema català pugui aprofitar.
En fi, ja veurem com van evolucionant aquests premis en els propers anys. De la mateixa manera que veurem si serveix d'alguna cosa l'Acadèmia del Cinema Català. Però això ja és un altre debat.
divendres, 16 de gener del 2009
El 'tamany' no importa
Avui comença a Barcelona la dotzena edició del Festival Curt Ficcions. Com podeu imaginar, es tracta d'un festival dedicat a pel·lícules de curta durada.
Els curtmetratges han estat pel·lícules molts cops menystingudes. Diguem que ha estat considerat el germà petit, o petitíssim, del cinema. I ho ha estat de forma injusta. En primer lloc perquè la durada d'una pel·lícula (com molt bé diu el cartell del festival) no té res a veure amb la qualitat. I en els curts, com en els llargs, hi podem trobar grans pel·lícules. I, en segon lloc, perquè els curtmetratges han estat en moltes ocasions la plataforma d'enlairament de grans cineastes. De fet és estrany el cas de cineastes que no hagin començat la seva carrera cinematogràfica fent curts.
Aquesta edició de Curt Ficcions tindrà lloc des d'avui al Maldà Arts Fòrum (a quatre minuts de rellotge de casa meva...) i finalitzarà el proper dia 22 de gener. Clicant aquí podreu veure els curts que entren en concurs.
Espero que us animeu a passar-hi en algun moment!
dissabte, 10 de gener del 2009
"Romanzo criminale" de Michele Placido
Amb "Gomorra" (encara no l'he vist!!) i "Il divo", "Romanzo criminale" (que, de totes maneres, és de l'any 2005 i per tant anterior a les dues mencionades) aprofundeix en el debat sobre el possible resorgiment del cinema italià. Segurament haurem d'esperar uns anys per a poder mirar enrere i confirmar, o no, si ens trobem davant d'un nou cinema italià després dels anys de certa sequera cinematogràfica transalpina.
El cas és que "Romanzo criminale" és una bona pel·lícula que retrata l'aventura d'uns delinqüents de carrer de poca volada de la Roma dels anys 70 i 80 que van aconseguir convertir-se en els dominadors del narcotràfic i de la violència de la capital italiana.
Malgrat que hi ha algunes mancances en el guió, habituals en pel·lícules de llarga durada i més encara quan es tracta de films que retraten escenaris i personatges reals de violència, corrupció, etc., el cert és que hi trobem perles en el diàleg que et transporten al més clàssic del gènere del cinema de gàngsters. En un moment de la pel·lícula, quan els joves integrants de la banda es plantegen un cop i es plantegen què els pot passar, les respostes són antològiques: un diu "Com a molt ens maten", i l'altre remata dient "Ja hem mort mil vegades". Com aquestes, n'hi ha moltes més.
És una pel·lícula que en ocasions et trasllada al millor del cinema nord-americà dels anys 70. Directors com Scorsese o Francis Ford Coppola (alguna escena de la pel·lícula em va portar immediatament al cap a El Padrino) devien estar, de ben segur, en el cap de Michelle Placido a l'hora de roda aquest film.
La manera d'il·luminar, amb tons més aviat foscos i ombrívols, ajuden a crear una atmosfera certament angoixant en algunes ocasions. I la música? Aquí tinc dubtes. És una música que a mi m'agrada, però no acabo d'estar segur que sigui un encert. En tot cas, com dic, és una música que m'agrada.
És una pel·lícula que crec que retrata bastant bé els contrastos d'Itàlia i el seu desconcert polític i social de les darreres dècades. Des de l'antagonisme de les dues paraules que formen el títol de la pel·lícula, a les constants referències religioses barrejades amb violència, a la successió, en una mateixa seqüència, d'esedeveniments tant oposats com l'assassinat d'Aldo Moro, l'atemptat contra el Papa de Roma o la celebració popular per la victòria de la selecció italiana de futbol en el mundial de 1982, creen un mosaïc d'antagonismes que et fan estar observant a la pantalla un país desorientat però alhora fascinant.
Nota de "Romanzo criminale": Notable
Subscriure's a:
Missatges (Atom)