"Eye in the sky" o la uniformització del cinema

Acabo de veure, en el marc del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona, "Eye in the sky" ("Gun Chung") de Nai-Hoi Yau.

Sense entrar a valorar si m'ha agradat o no, si és una bona pel·lícula o no, el que m'ha vingut al cap veient aquesta pel·lícula és la progressiva uniformització que està vivint el cinema internacional, en el marc de la progressiva, també, uniformització de la resta de disciplines artístiques i culturals.

"Eye in the sky" és una pel·lícula feta a Hong Kong, però per la forma, pel tema tractat, per les interpretacions, podria tractar-se, perfectament, d'una pel·lícula rodada als Estats Units. És una pel·lícula "internacional" o, millor dit, occidental.

Aquest procés d'occidentalització segurament acabarà per fer perdre bona part de l'essència del cinema, que ha de ser, entre d'altres coses, la de transmetre la realitat a través de les imatges en moviment, i dintre dels paràmetres culturals i socials de cadascun dels llocs on es crea cinema.

Takeshi Kitano fa cinema japonès? O és un japonès que fa cinema occidental? I Amenábar? Fa cinema espanyol o és un espanyol fent cinema occidental?

Nota de "Eye in the sky": suspès



Tràiler de "Eye in the sky"

PD: Després d'escriure aquest post he trobat aquest article de l'Àngel Quintana que us pot interessar.

Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona

Demà comença la desena edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Tenint en compte que l'Àngel Quintana ens assegurava que el cinema més renovador de l'actualitat ve de l'Àsia, és recomanable que durant algun dels deu dies que dura el festival hi aneu a donar un cop d'ull.

2001

Avui el comptador de mirades cinèfiles d'aquest bloc ha arribat al número 2001. Un bon moment per a recordar una de les seqüències més famoses de la història del cinema. La seqüència inicial de "2001" de Stanley Kubrik.

"Bienvenido a Farewell-Gutmann" i el cinema català

Ahir vaig tenir la notícia que la pel·lícula "Bienvenido a Farewell-Gutmann" dirigida pel català Xavi Puebla, ha rebut dos premis en el Festival de Cinema de Màlaga. Tot i que encara no he vist la pel·lícula, estic segur que serà digna de veure. El Xavi Puebla és un director jove, va néixer l'any 1969, i que, a més de director, exerceix la docència al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya on jo estudio actualment. Tinc la sort de tenir-lo com a professor en les assignatures d'Història del Cinema i d'Anàlisi del guió cinematogràfic. I, veient la passió que té pel cinema, estic convençut que una pel·lícula seva ha de ser, per força, interessant.

Ara bé, hi ha coses que crec que han de fer reflexionar sobre la importància que actualment se li dóna al cinema català. L'historiador del cinema Àngel Quintana, en l'entrevista que li vaig fer per aquest mateix bloc, expressava la seva preocupació pel fet que no havia tingut cap tipus de transcendència que al Festival de Venècia hi participessin quatre pel·lícules catalanes. Amb la pel·lícula del Xavi Puebla segurament trobem un exemple d'això. I dic això a partir de dos fets reals:

1- "Bienvenido a Farewell-Gutmann" encara no té assegurada la seva projecció en les sales de projecció que formen el circuit comercial.

2- En el mateix programa televisiu (Cinema 3) en el qual s'informava dels premis que ha rebut la pel·lícula se li dedicava gairebé més temps a l'homentage que el Festival de Màlaga va fer a Concha Velasco que no pas a informar sobre la pel·lícula de Puebla.

Exemples com aquests en trobariem molts. Centenars. El mateix Àngel Quintana assegurava en l'entrevista citada que el cinema català ha fet un gir copernicà en els darrers anys. Hi ha quantitat i, el que és més important, qualitat. Ara bé, per a què tiri endavant s'han de fer apostes. Deixar-nos d'homenatges (per molt merescuts que siguin) a les Conches Velasco de torn, i apostar pels nous cineastes. Si no, anirem malament.

"Once" de John Carney

He anat a veure "Once" amb la bona predisposició amb què sempre observo qualsevol cosa que prové d'Irlanda. Ho reconec, amb Irlanda no sóc objectiu. I hi he anat amb el record de l'agradable sorpresa que fa uns mesos va suposar per a mi una altra pel·lícula irlandesa poc coneguda, "Breakfast on Pluto".

Malgrat aquesta bona predisposició, "Once", en general, no m'ha acabat de convèncer. L'he trobat una pel·lícula amb bones intencions, poques pretensions, però poc reeixida.

Els compassos inicials poden fer veure que ens trobarem amb una pel·lícula de crítica social, estil Ken Loach. Es pot pensar que veurem una pel·lícula que presenti l'altra cara del "miracle econòmic irlandès". Però es queda a mig camí.

D'altra banda, podriem considerar que "Once" és un musical. Però més que un musical, m'ha quedat la sensació que es tracta d'una pel·lícula amb cançons. De fet en algun moment de la pel·lícula s'encadenen tres cançons successives, cosa que vol dir entre quinze i vint minuts gairebé seguits de cançons, sense que la imatge que es veu paral·lelament sigui massa trascendent. Excessiu.

I com a història d'amor, massa previsible. Poca sorpresa.

La pel·lícula té coses bones: bona interpretació per part d'actors i actrius no professionals, bona música i, malgrat que a mi no m'ha acabat d'agradar, un format arriscat i amb visió social crítica, cosa que és de valorar.

Nota de "Once": Aprovat baix


Tràiler de "Once"

La realitat és increïble

Com diu l'espot de Documenta Madrid 2008, la realitat és increïble. I si no, mireu el vídeo.

Entrevista a Patricio Guzmán

El cap de setmana del 29 i 30 de març, el cineasta xilè Patricio Guzmán va realitzar a Barcelona el seminari "Documental: escritura, inmersión, rodaje y montaje". Aprofitant la celebració d'aquest seminari he tingut l'oportunitat de fer-li una petita entrevista que reprodueixo aquí.

¿De donde nace tu pasión por el cine documental?

Hacia finales de los años 50 y comienzos de los 60 llegaron a Chile una serie de películas documentales que me marcaron para siempre. Entre ellas estaba « Morir en Madrid » de Rossif, « Europa de noche » de Blasetti y « El mundo del silencio », de Malle-Cousteau. En aquella época no había ninguna diferencia entre cine « de autor » y cine « comercial ». La gente llenaba los cines para ver estas películas sin actores, sin maquillaje, sin truculencias, pero llenas de emoción y hechos verdaderos. Esto me fascinó y me indicó el camino documental.


El documental es un género relativamente desconocido. ¿En qué momento se encuentra actualmente?

Después de conquistar los grandes públicos en tres ocasiones de la historia del cine, actualmente, el documental se encuentra atravesando por una nueva crisis. El primer impacto lo logró en los años 30 con las « sinfonías de ciudades », el segundo durante comienzos de los 60 con los filmes que ya he mencionado y muchos otros, tales como «Mi lucha» de Leiser, «El misterio Picasso, de Clouzot, « El desierto viviente » de Walt Disney, etc. El tercer momento « estelar » se produjo con Michael Moore y «Buenavista social club». Ahora estamos donde siempre hemos estado : en la crisis.


En un seminario reciente dijiste que "el documental es como la música de cámara del cine". ¿Qué significado tiene esta afirmación?

No se puede escuchar un cuarteto para instrumentos de cuerda en un estadio de fútbol. No se puede oir una sonata para piano en un gran gimnasio polideportivo. De la misma manera que un buen documental no puede ser programado en mitad del estruendo publicitario de un canal super comercial.

El género documental debe ser presentado en un marco apropiado, a través de una programación inteligente.


¿Es concebible el documental sin un compromiso social o político?

En los años 50 y 60 había pocos « subgéneros » documentales. Pero ahora en cambio hay documentales de literatura, ópera, ballet, biografías de escritores, documentales históricos, de naturaleza, de viajes, etc. Hoy el documental se ha abierto a incontables temáticas humanas.


Otra frase tuya, de gran belleza, es la que dice que "un país sin cine documental es como una familia sin álbum de fotografias". Esta frase refleja la importancia del documental como documento histórico.

En efecto, cada país debe custodiar sus imágenes documentales, que constituyen su memoria.


¿En qué le afecta al documental el poder de la televisión?

El medio « natural » del documental es la televisión, en particular la televisión temática. Hay grandes canales que dedican un buen espacio a la producción y emisión de documenales, como ARTE, ZDF, WDR, etc. El problema no es la televisión en si misma sino la vulgaridad que se ha instalado adentro de ellas.


Por último, ¿Nos podrías hacer unas recomendaciones sobre autores y documentales imprescindibles?

Entre los ancianos: Frederick Wiseman. Entre los viejos : Nicolas Philibert. Entre los jóvenes : Heddy Honigmann.

Recomanacions extretes de youtube:

Entrevista a Patricio Guzmán

Entrevista a Heddy Honigmann (costa de carregar però quan comença és molt interessant)

Tràiler de Être et Avoir de Nicolas Philibert

Fragment de Titicut Follies de Frederick Wiseman