Us passo informacions d'alguns festivals de cinema que se celebraran properament.
La 56ª edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià tindrà lloc entre els dies 18 i 27 de setembre a la capital guipuscoana. Al marge de la programació oficial, destaquen la secció Horizontes Latinos i la retrospectiva "Japón en negro". Una ocasió per a veure bon cinema, per a veure estrelles de la gran pantalla (Jonathan Demme, Robert Downey jr., Ben Stiller i part de l'equip de Vicky Cristina Barcelona, entre d'altres) i per a gaudir de tot el que t'ofereix Donosti i Euskadi.
De l'1 al 5 d'octubre gaudirem a Barcelona d'un festival menys conegut que el de Sant Sebastià però que, de ben segur, ens pot oferir sorpreses agradables. Es tracta del VIII Festival Internacional Documental de Barcelona, Docúpolis. Aquest tipus de festival solen ser molt interessants i, a diferència d'altres festivals més consolidats i dedicats al cinema de ficció, són una oportunitat única per a veure molt bons treballs que, lamentablement, no tindran sortida en les xarxes de dsitribució cinematogràfica comercials. Es farà al CCCB. Destaca dintre del festival, i al marge de la programació de curts, el seminari que realitzarà el director Isaki Lacuesta, la Vª edició de Versió Catalana (secció de documentals realitzats al nostre país) o la retrospectiva dedicada al cinema documental mexicà.
I, del 2 al 12 d'octubre, la 41ª edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Una edició que, de ben segur, agradarà als més nostàlgics del gènere fantàstic ja que, per una banda, és una edició dedicada al 40è aniversari de 2001: Una odisea de l'espai; per l'altra, homenatjarà un dels grans símbols del cinema fantàstic i, també del propi festival, en King Kong, en motiu del seu 75è aniversari; i, per últim, es prestarà especial atenció a joies del gènere com La fuga de Logan, Encuentros en la tercera fase o El planeta de los simios.
diumenge, 24 d’agost del 2008
dimarts, 19 d’agost del 2008
En què s'assemblen "Pulp Fiction" i "Antes que el diablo sepa que has muerto"?
Sempre he dit que "Pulp Fiction" (Quentin Tarantino, 1994) va ser la pel·lícula que d'alguna manera va revolucionar la meva generació. És a dir, la dels que ara estem entre els 30 i els 40. En el seu moment va ser un boom, i molta gent de la meva quinta la va agafar com a referent cinematogràfic pel que tenia de ruptura vers el que estavem acostumats a veure fins llavors al cinema. També és cert que, des de llavors, "l'estil Tarantino" s'ha repetit fins a la sacietat i, segurament, sense arribar al nivell de "Pulp Fiction" o de "Reservoir dogs", del mateix Tarantino i que, a mi personalment, potser em va sorprendre més que la pròpia "Pulp Fiction".
Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.
Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.
Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.
Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.
Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.
En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.
Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.
Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.
Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat
Qui hagi llegit aquest bloc sabrà, també, que recentment he anat a veure "Antes que el diablo sepa que has muerto", de Sidney Lumet, i que no vaig sortir del cinema massa convençut.
Ahir a la nit, veient "Pulp Fiction" per la tv, vaig arribar a la conclusió que tant una pel·lícula com l'altra tenen elements que les fan similars.
Pel cantó positiu, tenim que són dues pel·lícules d'estil molt directe, sense complexes, trencadores. En aquest sentit és d'admirar que Lumet, als seus 84 anys, faci apostes d'aquest tipus. Diguem que en aquest camp Tarantino ho tenia més fàcil.
Són, així mateix, films amb un nivell d'interpretació altíssim. En el cas de la pel·lícula de Tarantino, no sé amb qui quedar-me perquè tant John Travolta, com Uma Thurman, com Samuel L. Jackson, com Bruce Willis o com, fins i tot, Harvey Keitel en els pocs moments que surt a escena, ho fan pràcticament a la perfecció. I, per la seva banda, en la pel·lícula de Lumet també brillen Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke i Marisa Tomei.
Per on crec que coixeixen les dues pel·lícules? Per la seva estructura i pel seu guió. Totes dues estan estructurades a partir de flash-backs continus. El flash-back al meu entendre és un instrument molt útil, que serveix per a donar ritme a les pel·lícules si està ben utilitzat, però que, en certes ocasions, pot amagar debilitats del guió. I crec que és el cas de totes dues pel·lícules. Tota pel·lícula sol tenir una trama central i unes subtrames que donen vida a aquesta trama central, però, al meu entendre, cap de les dues pel·lícules arriba a resoldre aquesta qüestió.
En el cas de la pel·lícula de Lumet, per exemple, s'intueix que el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman ha tingut problemes amb el seu pare (fins i tot es posa en dubte que realment siguin pare i fill), però en cap moment aquesta qüestió es resol. I això no és una qüestió menor ja que se suposa que el comportament de Seymour Hoffman, per tant tot el que dóna sentit a la pel·lícula, és degut entre d'altres coses a aquesta relació no ben explicada. Un altre problema d'aquesta pel·lícula és el seu final que de tant precipitat dóna la sensació que, realment, el seu director s'hagués trobat amb la dificultat de no saber com acabar-la.
Per la seva banda el problema principal de "Pulp Fiction" és que no queda ben clar quina és la trama centra, si és que n'hi ha. A partir d'aquí tot ha de coixejar, per força. L'exemple més clar el tenim en el fet que fins i tot costa saber quin és el final de la pel·lícula.
Però totes dues pel·lícules solucionen aquestes mancances a través de l'ús continuat del flash-back. Un instrument que, com deia abans, pot arribar a ser molt efectiu, però pot servir també com a encobridor de deficiències de les pel·lícules.
Nota de "Antes de que el diablo sepa que has muerto": Aprovat
divendres, 15 d’agost del 2008
Què li falta a aquest bloc?
El proper mes d'octubre farà un any que tinc aquest bloc en funcionament i, la veritat, estic sorprès pel nombre de visites diàries i per comentaris que em fa la gent sobre les coses que vaig penjant.
De totes maneres, crec que el bloc necessita una millora. La vull fer de cara al seu primer aniversari. Jo tinc alguna idea, però m'agradaria que vosaltres hi diguessiu la vostra. Per això a partir d'avui obro una enquesta per a què em digueu què li falta a aquest bloc, què hi afegirieu. Donaré la possibilitat d'optar per més d'una resposta. De totes maneres si entre les respostes que us ofereixo no hi ha el que vosaltres opineu, podeu fer la proposta afegint una opinió a qualsevol dels posts que vagi penjant o enviant-me un mail a llanternamagica@gmail.com.
Moltes gràcies!!
De totes maneres, crec que el bloc necessita una millora. La vull fer de cara al seu primer aniversari. Jo tinc alguna idea, però m'agradaria que vosaltres hi diguessiu la vostra. Per això a partir d'avui obro una enquesta per a què em digueu què li falta a aquest bloc, què hi afegirieu. Donaré la possibilitat d'optar per més d'una resposta. De totes maneres si entre les respostes que us ofereixo no hi ha el que vosaltres opineu, podeu fer la proposta afegint una opinió a qualsevol dels posts que vagi penjant o enviant-me un mail a llanternamagica@gmail.com.
Moltes gràcies!!
dijous, 14 d’agost del 2008
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E"
Aquests dies d'estada a Granada, degut a les hores de calor i, per què no dir-ho, al fet que anar al cinema allà és molt més barat que a Barcelona, hem estat assidus a les sales de cinema de la ciutat de García Lorca.
Dues de les pel·lícules que hem anat a veure són "Kung Fu Panda" i "Wall-E". No sóc expert en pel·lícules d'animació, però sí que m'ha donat la sensació que, tant una com altra, són des del punt de vista tècnic dues bones pel·lícules d'animació.
No obstant, com ja he dit, no sóc expert en aquest tipus de pel·lícules, per tant no les valoraré des d'un punt de vista cinematogràfic, sinó des del punt de vista dels valors que, en la meva opinió, es desprenen d'una i altra pel·lícula. I és que són, crec, força diferents.
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E" o Dreamworks vs. Pixar.
Quins són els missatges de "Kung Fu Panda"?
El primer, i potser el més evident, és que el personatge més "simple" (patós, gras, no especialment intel·ligent) pot aconseguir els mateixos objectius que els altres.
Però al marge d'aquest primer missatge, n'hi ha d'altres de més contingut. Per exemple, plantejar que el personatge dolent no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes al darrera. En aquest cas, la causa és el fet que un personatge se sent frustrat per no haver assolit els objectius que es plantejava en la seva vida o, millor dit, que el seu entorn social li ha fet plantejar-se. No sé si m'explico massa bé, però per a què ens entenguem, i aprofitant que estem en temps de Jocs Olímpics, podríem fer un paral·lelisme amb la frustració que senten molts nanos quan, després que els seus pares hagin intentat (sigui com sigui, i amb els mètodes que calgui) convertir-los en figures del tennis, del futbol o de l'esport que sigui, s'estavellen i veuen frustrades les seves aspiracions.
Un altre missatge de de la pel·lícula: la lliçó final, la moraleja, no ve de cap dels personatges savis de la pel·lícula, sinó que és un humil cuiner de fideus xinesos qui acaba donant la clau del film.
I, per últim, la pròpia clau que dóna el cuiner de fideus: "el secret és que no hi ha secret", "la recepta és que no hi ha recepta".
Quins són, per contra, els missatges de "Wall-E"?
En primer lloc, un suposat missatge contra el consumisme. Això estaria prou bé, si no fos perquè abans de la pel·lícula pots veure (com a mínim a Granada) un anunci amb tota la sèrie de merchandising (és a dir, consumisme) de la pel·lícula.
Relacionat amb el discurs contra el consumisme, s'hi veu un discurs aparentment de defensa del medi ambient. I ho és. Però de forma absolutament acrítica. D'alguna forma m'ha recordat a una exposició que vaig veure al Fòrum 2004 en la qual, després de veure tots els desastres del canvi climàtic, el missatge final era "acabar amb els efectes del canvi climàtic està a les teves mans". És a dir, traslladaven els efectes i causes del canvi climàtic a l'àmbit de la responsabilitat exclusivament individual. Doncs no senyor. Les persones hi tenim a veure, però de forma individual no en som responsables. Els responsables són uns altres. I això passa també en la pel·lícula: els humans, en genèric, sense més, sense aprfundir, són els responsables dels desastres ambientals del Planeta.
I, per últim, i a diferència del que passa amb "Kung Fu Panda", és una pel·lícula profundament maniqueista. Els bons són molt bons, i els dolents són molt dolents. Agreujat en aquest cas perquè en cap moment se'ns explica per què són dolents ni qui són els dolents.
En definitiva, dues pel·lícules que, en la meva opinió, són de qualitat tècnica però amb grans diferències pel que fa als valors que transmeten.
Nota de "Kung Fu panda": Notable baix
Nota de "Wall-E": Aprovat
Aquí teniu els tràilers de les dues pel·lícules:
Dues de les pel·lícules que hem anat a veure són "Kung Fu Panda" i "Wall-E". No sóc expert en pel·lícules d'animació, però sí que m'ha donat la sensació que, tant una com altra, són des del punt de vista tècnic dues bones pel·lícules d'animació.
No obstant, com ja he dit, no sóc expert en aquest tipus de pel·lícules, per tant no les valoraré des d'un punt de vista cinematogràfic, sinó des del punt de vista dels valors que, en la meva opinió, es desprenen d'una i altra pel·lícula. I és que són, crec, força diferents.
"Kung Fu Panda" vs. "Wall-E" o Dreamworks vs. Pixar.
Quins són els missatges de "Kung Fu Panda"?
El primer, i potser el més evident, és que el personatge més "simple" (patós, gras, no especialment intel·ligent) pot aconseguir els mateixos objectius que els altres.
Però al marge d'aquest primer missatge, n'hi ha d'altres de més contingut. Per exemple, plantejar que el personatge dolent no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes al darrera. En aquest cas, la causa és el fet que un personatge se sent frustrat per no haver assolit els objectius que es plantejava en la seva vida o, millor dit, que el seu entorn social li ha fet plantejar-se. No sé si m'explico massa bé, però per a què ens entenguem, i aprofitant que estem en temps de Jocs Olímpics, podríem fer un paral·lelisme amb la frustració que senten molts nanos quan, després que els seus pares hagin intentat (sigui com sigui, i amb els mètodes que calgui) convertir-los en figures del tennis, del futbol o de l'esport que sigui, s'estavellen i veuen frustrades les seves aspiracions.
Un altre missatge de de la pel·lícula: la lliçó final, la moraleja, no ve de cap dels personatges savis de la pel·lícula, sinó que és un humil cuiner de fideus xinesos qui acaba donant la clau del film.
I, per últim, la pròpia clau que dóna el cuiner de fideus: "el secret és que no hi ha secret", "la recepta és que no hi ha recepta".
Quins són, per contra, els missatges de "Wall-E"?
En primer lloc, un suposat missatge contra el consumisme. Això estaria prou bé, si no fos perquè abans de la pel·lícula pots veure (com a mínim a Granada) un anunci amb tota la sèrie de merchandising (és a dir, consumisme) de la pel·lícula.
Relacionat amb el discurs contra el consumisme, s'hi veu un discurs aparentment de defensa del medi ambient. I ho és. Però de forma absolutament acrítica. D'alguna forma m'ha recordat a una exposició que vaig veure al Fòrum 2004 en la qual, després de veure tots els desastres del canvi climàtic, el missatge final era "acabar amb els efectes del canvi climàtic està a les teves mans". És a dir, traslladaven els efectes i causes del canvi climàtic a l'àmbit de la responsabilitat exclusivament individual. Doncs no senyor. Les persones hi tenim a veure, però de forma individual no en som responsables. Els responsables són uns altres. I això passa també en la pel·lícula: els humans, en genèric, sense més, sense aprfundir, són els responsables dels desastres ambientals del Planeta.
I, per últim, i a diferència del que passa amb "Kung Fu Panda", és una pel·lícula profundament maniqueista. Els bons són molt bons, i els dolents són molt dolents. Agreujat en aquest cas perquè en cap moment se'ns explica per què són dolents ni qui són els dolents.
En definitiva, dues pel·lícules que, en la meva opinió, són de qualitat tècnica però amb grans diferències pel que fa als valors que transmeten.
Nota de "Kung Fu panda": Notable baix
Nota de "Wall-E": Aprovat
Aquí teniu els tràilers de les dues pel·lícules:
dijous, 7 d’agost del 2008
"Antes que el diablo sepa que has muerto" de Sidney Lumet
Flaix breu d'estiu. He vist la pel.lícula de Lumet a Granada. I a hores d'ara no sé si m'ha agradat o no. Hi he trobat coses que no m'acaben de quadrar. Quan torni a Barcelona vull veure-la de nou i valorar-la millor. El cert, però, és que no ha cobert, ni molt menys, les meves espectatives.
Per cert, 2 coses:
- El cinema a Granada val només 4€.
- Si a l'exterior estem a 35-40 graus, per què cony posen l'aire acondicionat a 20 graus?
Per cert, 2 coses:
- El cinema a Granada val només 4€.
- Si a l'exterior estem a 35-40 graus, per què cony posen l'aire acondicionat a 20 graus?
divendres, 1 d’agost del 2008
La Llanterna a mig gas
La Llanterna Màgica es troba en aquests moments a Menorca i, d'aquí a pocs dies, després d'una breu estada a Barcelona, passarà una setmaneta a Granada.
Així que, segurament, aquests dies funcionarà a mig gas.
Així que, segurament, aquests dies funcionarà a mig gas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)