Clàssics imprescindibles: "To have and have not" de Howard Hawks

El cinema actual no s'entendria sense fer una ullada als grans clàssics. Per exemple, "To have and have not" (1944) de Howard Hawks ("Scarface, el terror del hampa", "Luna nueva", "Sólo los ángeles tienen alas", "Hatari!", El Dorado", "Río Bravo", "El sueño eterno", etc.) un dels directors que més em fan gaudir del cinema.

Situada en l'illa de la Martinica, dominada pel règim de Vichy, en plena Segona Guerra Mundial, la pel·lícula (el guió de la qual està basat en una novel·la d'Ernest Hemingway) presenta una missió que ha d'acometre la resistència francesa. No obstant aquesta missió és un element colateral de "To have and have not", ja que el centre d'atenció de la pel·lícula és, sense cap mena de dubte, la relació entre el mariner dur, professional però humà, Humphrey Bogart, i l'esplèndida femme fatale, Lauren Bacall. Tant per Bogart, que ja havia fet "Casablanca", com per Bacall, "To have and have not" és un dels seus primers grans èxits. I, per aquells que us agradi el vessant més rosa del cinema, el rodatge de la pel·lícula va ser el que va fer néixer la relació sentimental entre aquestes dues estrelles del cinema.

Només el fantàstic mà a mà entre Bacall i Bogart ja justifica veure la pel·lícula. Però també paga la pel·lícula la destresa de Howard Hawks expert en caracteritzar els seus personatges de forma brillant, en fer-los moure en la pantalla gairebé de forma coreogràfica o en retratar a la perfecció la professionalitat (periodistes a "Luna Nueva", pilots d'avió a "Sólo los ángeles tienen alas", mariners a "To have and have not", etc.).

Hawks, un director perfeccionista i detallista que treu el màxim de suc als recursos que se li posen al davant. O potser algú és capaç de donar un protagonisme més gran a un simple llumí que el que aconsegueix donar-li Hawks en aquesta pel·lícula?

El cinema invisible

La revista Cahiers du Cinema d'aquest mes fa una reflexió interessant sobre el que considera el "cinema invisible".

Es tracta d'una sèrie de pel·lícules la majoria d'elles de qualitat notable, realitzades per directors amb renom i amb bon currículum, i que s'han estrenat o estan a punt d'estrenar-se als cinemes de ciutats com Roma, Londres o París però que, en canvi, no s'han estrenat ni s'estrenaran a les sales de Madrid o Barcelona. I no ho faran per una simple decisió comercial.

És a dir, en matèria de distribució de bon cinema, Itàlia, França o la Gran Bretanya ens passen la mà per la cara per qüestions purament comercials. La qual cosa vol dir que aquests països van unes quantes passes per davant nostre pel que fa a la difussió de la cultura. O és que el cinema ja no el considerem cultura?

Per a què us feu una idea de la dimensió del cinema invisible a casa nostra, us menciono alguns dels directors que no hem pogut o no podrem veure en les nostres pantalles: Nanni Moretti ("Il Caimano", 2006), Chris Marker ("Chats perchés", 2004), Manoel de Oliveira ("Cristóvao Colombo. O enigma", 2007), Abel Ferrara ("Go go tales", 2007), Chantal Akerman ("Là-bas", 2006), Martin Scorsese ("Il mio viaggio in Italia", 2001), Wang Kar-wai ("My Blueberry Nights", 2007), Gus van Sant ("Paranoid park", 2007), Philippe Garrel ("Sauvage innocence", 2001), Alexander Sokurov ("The sun", 2005), Francis Ford Coppola ("Youth without youth", 2007).

Aquests films (i molts d'altres) invisibles només podran ser visibles en festivals, a la xarxa i, si hi ha sort, en algunes edicions de dvd.

Què és per a tu el cinema? (4)

El cinema*
la meva idea
la que puc expressar
ara
era l'única manera
de fer
de narrar
d'adonar-me
que jo
tinc una història
com a persona

però que si no hi hagués
cinema
jo no sabria que tinc
una història
era l'única manera
jo, li devia això
aquest costat sempre culpable
o maleït
com deia Marguerite**
ella deia
que jo era maleït


* Extret de la pel·lícula i del llibre Historie(s) du cinema, de Jean-Luc Godard

** Godard es refereix a Marguerite Duras i al diàleg que ambdós van mantenir durant les seves vides. En una entrevista Godard diu: "en la literatura les paraules són l'única matèria, en el cinema la cosa és més fàcil. Això agradava a Marguerite Duras. Ella deia: 'El cinema és formidable, no hi ha res per fer!', i jo li responia: 'És cert, Marguerite, però de totes formes, podries fer una mica més!'... Ella deia que jo era maleït".

"Caos calmo" d'Antonello Grimaldi

"Caos calmo" d'Antonello Grimaldi és una pel·lícula que, a partir de la mort de la dona del protagonista, ens transporta a una situació que, paradoxalment, alsguns la podrien qualificar de realista i altres de surrealista. Segurament és una barreja de totes dues coses. Un realisme reflectit en les activitats més pròpies de la vida quotidiana i dels sentiments interns de les persones (com esperar a la filla a la porta de l'escola, mantenir relacions silencioses i intrigants amb persones desconegudes però a les quals veus cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora o atendre responasbilitats professionals), i un surrealisme que es veu en la transformació que es dóna d'un espai en el qual hi passen coses poc habituals.

El director, Antonello Grimaldi, fa al meu entendre una efectiva transformació de l'espai principal on passa la pel·lícula. El jardí de davant de l'escola de la filla del protagonista es converteix en el lloc on hi circulen tots els personatges i on es produeixen totes les situacions: alts executius que dimiteixen de les seves responsabilitats, un nen amb síndrome de down que estableix una divertida relació amb un cotxe, una noia que diàriament treu a passejar el seu gos, una cunyada histèrica que aboca totes les seves passions i, per damunt de tot, un home, el protagonista, que amb la mort de la seva dona decideix que el seu espai vital principal és el jardí on diàriament espera, durant totes les hores del dia, a què la seva filla surti de l'escola.

Alguns dubtes que em genera la pel·lícula: la seqüència inicial no acaba de lligar amb el que vindrà després, no tan pel que passa, com per la forma en què està rodada (potser hagués estat més efectiu buscar una forma de rodar el rescat a l'aigua mostrant-lo però sense mostrar-lo); la banda sonora que és una mica desconcertant; i l'escena de sexe que, al meu entendre, no té cap transcendència i, per tant, hi sobra.

Malgrat aquests dubtes, és una pel·lícula entretinguda, i que m'ha transportat a les pel·lícules argentines que tant de moda es van posar a finals de la dècada dels 90.

Nota de "Caos calmo": Aprovat alt

"Bienvenido a Farewell-Gutmann" de Xavi Puebla

"Bienvenido a Farewell-Gutmann" del català Xavi Puebla és una bona pel·lícula. No és una excel·lent pel·lícula, però sí una bona pel·lícula. I això no és poc.

Coses a destacar:

En primer lloc, l'actualitat del tema tractat. La lluita a qualsevol preu per aconseguir un lloc de treball, passant per damunt de qui calgui i del que calgui, saltant-se els principis ètics i fent sortir la part més fosca de les persones, és un tema que s'escau en la situació de crisi econòmica actual.

En segon lloc, l'encertada ambientació i atmosfera que crea Xavi Puebla. Rodada tota en interiors, la pel·lícula ha estat titllada per alguns com a excessivament teatral. Potser és cert, però jo crec que precisament aquest to teatral, fins i tot de falsedat, s'adiu bé amb l'interior dels personatges que estan plens d'ambigüetats, de mentides i de passats obscurs. El to que crea Puebla en la pel·lícula realça, al meu entendre, el conflicte dels personatges. I aquest to el crea a partir d'un joc d'espais eficaç. Com deia abans es roda tota en interiors (cosa que serveix per a realçar el món tancat dels personatges) i a més en uns espais que serveixen per a definir tant els personatges com la situació que estan vivint.

Així ens trobem despatxos absolutament assèptics, buits, que defineixen amb precisió la buidor dels tres personatges protagonistes; amb un despatx, el del director general, absolutament barroc i il·luminat amb contrastos de llums i ombres, cosa que serveix per a reflectir la complexitat de la situació plantejada; i amb un aparcament soterrat que serveix d'espai on es veu la baixesa real, els punts febles, de tots tres personatges.

I per últim, la bona actuació, en general, del repartiment: Ana Fernández, Lluís Soler, Adolfo Fernández o Pep Anton Muñoz.

Com deia, es tracta, al meu entendre, d'una bona pel·lícula, d'una bona notícia per al cinema del nostre país, i també, per què no dir-ho, d'una bona notícia per al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya ja que, tant en Xavi Puebla com bona part de l'equip tècnic de la pel·lícula han sortit de les aules d'aquesta escola.

Nota de "Bienvenido a Farewell-Gutmann": Notable baix

Les dificultats del cinema català

Al mes d'abril em feia ressò de les dificultats que el cinema català en general es troba per obrir-se pas i per a poder ser projectat en les sales comercials. I ho feia a partir dels obstacles que estava trobant en Xavi Puebla per a què la seva pel·lícula "Bienvenido a Farewell-Gutmann" trobés espai en els nostres cinemes. I això malgrat que és una pel·lícula que ha rebut dos premis en el Festival de Cinema de Màlaga, que ha rebut molt bones crítiques i que, en general, compta amb un repartiment d'actors i actrius de cert renom.

Finalment aquestes dificultats s'han superat i avui mateix la pel·lícula s'estrena a sales de tot l'Estat. Incloses diverses sales comercials de Barcelona. Per tant, des d'aquí vull felicitar en Xavi Puebla i vull animar tothom a què s'animi i la vagi a veure. Segur que val la pena.

Ara bé, la reflexió que feia en aquell post del mes d'abril continua vigent. És incomprensible que productes culturals de qualitat realitzats al nostre país tinguin aquestes dificultats per a poder fer-se un lloc en la programació. La indústria cinematogràfica (potser el problema és, precisament, que se li digui "indústria")catalana ha de ser capaç d'innovar, d'oferir alternatives als nous cineastes, a les noves apostes. Si no és així, el cinema català corre el risc, de ben segur, de morir d'inanició.

Dues recomanacions

Avui us faig dues recomanacions ben diferents.

La primera és pel proper dijous dia 3 de juliol. I és que el CECC, l'escola on estudio cinema, convida a qui vulgui a assistir a una classe de llenguatge cinematogràfic. L'objectiu de la sessió és fer conèixer a la gent quin és el mètode acadèmic del CECC i donar les nocions bàsiques de llenguatge cinematogràfic. La classe l'imparteix el Luis Aller. És un crack. Si hi aneu no us en penedireu. Recomanable encara que no tingueu intenció de matricular-vos.

L'altra recomanació que us faig és la marató de documentals que es farà el proper dissabte a La Farinera del Clot, en el marc de la II Marató Artística Per Colòmbia un Cant a la Vida.