Ha mort Dennis Hopper. Títols com "Rebelde sin causa", "Gigante", "Easy rider", "Appocalypse Now", "L'amic americà" o "Blue velvet", formen part de la seva extensa filmografia com a actor. Perquè, tot i que també havia fet els seus passets darrera les càmeres, Hopper era sobretot un actor. Un actor amb majúscules. Grans directors com Nicolas Ray, Wim Wenders, Francis Ford Coppola, John Sturges, Henry Hathaway o Sam Peckinpah, l'havien escollit per interpretar algunes de les seves pel·lícules. I això diu molt de la talla de Hopper com a actor.
El cinema està de dol, però les seves pel·lícules quedaran per sempre.
“Two lovers” té d'entrada una cosa interessant: a partir d'un argument que bé podria ser el guió d'una edulcorada història d'amor de telefilm de diumenge a la tarda (home que dubta entre dues dones, una que li ofereix una vida plàcida i l'altra que ofereix més risc), es construeix una pel·lícula d'amor, sí, però amb un to indie que fa que tingui cert interès.
D'altra banda, és innegable que es tracta d'una pel·lícula en la qual el director intenta introduir elements del llenguatge cinematogràfic. Per exemple, el tipus d'espai en que el protagonista es troba amb cadascuna de les dues dones és molt diferent: espais oberts i freds (el terrat d'un edifici) o la separació de les finestres d'un celobert, quan es troba amb la dona més “difícil”, contra espais interiors i familiars per les trobades amb la dona que li ofereix una vida més estable.
També l'ús d'una llum més aviat ombrívola confereix al film un aire molt més obscur i dramàtic del que ens solen oferir les clàssiques històries d'amor.
Però si d'alguna cosa crec que peca el film de James Gray és de ser excessivament previsible. És cert que la història en si ja ho és de previsible, però és feina dels guionistes i del director fer que aquesta previsibilitat es transformi en una cosa diferent. I crec que Gray no acaba d'aconseguir-ho. Excessives claus rebel·lades a través dels diàlegs, i imatges massa evidents que avancen la resolució de la història.
Nota de “Two lovers”: aprovat.
Fitxa de la pel·lícula
Títol: Two lovers Director: James Gray Guionistes: James Gray i Richard Menello Fotografia: Joaquín Baca-Asay Muntatge: John Axelrad Intèrprets: Joaquin Phoenix, Vanessa Shaw, Gwyneth Paltrow Durada: 110 minuts Web: www.twoloversmovie.com
Avui fa trenta anys que va morir Sir Alfred Hitchcock. No diré res sobre el director anglès, perquè hi ha poca cosa a dir. Millor veure-ho. Us deixo, doncs, amb dos fragments de dues de les seves pel·lícules més cèlebres. No cal que digui quines són.
Amb l'objectiu d'agafar idees per al guió que estic escrivint, em van recomanar que veiés "La influencia", primera pel·lícula del director basc Pedro Aguilera. I realment ha estat una sorpresa. No coneixia ni la pel·lícula, ni el director i, com dic, m'ha sorprès. I molt positivament.
No espereu una pel·lícula amb ritme, no espereu acció, no. No en trobareu. Trobareu una altra cosa. Trobareu un exemple de com els silencis poden dir tant o més que un gran diàleg. Trobareu un exemple de com una determinada forma de rodar i d'escollir els plans pot fer que vegis, de seguida, l'interior més profund dels personatges. Trobareu una bona pel·lícula. I trobareu un film que, amb silencis, amb espais buits, amb càmeres immòbils, aconsegueix portar-te cap a un final d'impacte.
Nota de "La influencia": Notable.
Fitxa de la pel·lícula:
Títol original: La influencia Any: 2006 Durada: 83 min. País: Espanya i Mèxic Director: Pedro Aguilera Guió: Pedro Aguilera Música: Thomas Tallis Fotografia: Arnau Valls Colomer Repartiment: Paloma Morales, Romeo Manzanedo, Jimena Jiménez, Claudia Bertorelli Parraga
Ja estem a les portes d'una nova edició del BAFF, el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Tindrà lloc al cinema Rex, al CCCB i als cinemes Aribau.
Com sol passar en aquests festivals, la programació, tant de pel·lícules com d'activitats paral·leles, és molt extensa. I entre elles hi trobarem, segur, sorpreses agradables.
Després d'un mes sense anar al cinema, he recuperat la meva tradició de la sessió matinal dominical. I ho he fet amb una pel·lícula que tenia pendent i que pot ser una de les bones pel·lícules de l'any: “Un profeta” de Jacques Audiard.
Es tracta d'un film del sub-gènere carcerari que es converteix en un bon testimoni de l'evolució de la societat francesa en els darrers anys. Aquesta evolució es reflecteix amb el canvi de clans dominants a les presons. Del domini dels clans sicilians, marsellesos o corsos, s'ha passat al domini dels clans formats per francesos de la segona generació de la immigració magrebina. El discurs sobre la immigració és, doncs, ben present en la pel·lícula.
Audiard, co-guionista juntament amb Thomas Bidegain, aconsegueix estructurar una trama que, malgrat la llarga durada del metratge (155 minuts), manté l'interès de l'espectador. La història comença amb una estructura clàssica de guió, però aquest classicisme es perd ben aviat per entrar en camins més desordenats. L'encert és que aquest desordre va en la línia del propi desordre del món de la presó i del món interior del personatge.
Cinematogràficament, a més, tinc la sensació que està ben rodada. L'elecció de plans sempre sembla ser la més encertada. Un exemple: fins ben entrada la pel·lícula la majoria de plans no tenen cap via d'escapament, la càmera no deixa aire per cap costat, això facilita que hi hagi una visió més claustrofòbica de la situació. I no és fins que el personatge principal té una vida més o menys adaptada a la presó, que es comencen a veure plans exteriors o plans més oberts en els quals “s'oxigena” una mica la pantalla.
Aquests i altres detalls em fan pensar que aquesta és una de les pel·lícules imprescindibles de l'any.
Nota de “Un profeta”: Notable.
Fitxa de la pel·lícula:
Títol original: Un Prophète Nacionalitat: França – Itàlia (2009) Director: Jacques Audiard Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain Fotografia: Stéphane Fontaine Muntatge: Juliette Welfling Intèrprets: Tahar Rahim, Niels Arestrup, Adel Bencherif, Reda Kateb Durada: 155 minuts Web: www.un-prophete-lefilm.com
