Avui fa trenta anys que va morir Sir Alfred Hitchcock. No diré res sobre el director anglès, perquè hi ha poca cosa a dir. Millor veure-ho. Us deixo, doncs, amb dos fragments de dues de les seves pel·lícules més cèlebres. No cal que digui quines són.
Amb l'objectiu d'agafar idees per al guió que estic escrivint, em van recomanar que veiés "La influencia", primera pel·lícula del director basc Pedro Aguilera. I realment ha estat una sorpresa. No coneixia ni la pel·lícula, ni el director i, com dic, m'ha sorprès. I molt positivament.
No espereu una pel·lícula amb ritme, no espereu acció, no. No en trobareu. Trobareu una altra cosa. Trobareu un exemple de com els silencis poden dir tant o més que un gran diàleg. Trobareu un exemple de com una determinada forma de rodar i d'escollir els plans pot fer que vegis, de seguida, l'interior més profund dels personatges. Trobareu una bona pel·lícula. I trobareu un film que, amb silencis, amb espais buits, amb càmeres immòbils, aconsegueix portar-te cap a un final d'impacte.
Nota de "La influencia": Notable.
Fitxa de la pel·lícula:
Títol original: La influencia Any: 2006 Durada: 83 min. País: Espanya i Mèxic Director: Pedro Aguilera Guió: Pedro Aguilera Música: Thomas Tallis Fotografia: Arnau Valls Colomer Repartiment: Paloma Morales, Romeo Manzanedo, Jimena Jiménez, Claudia Bertorelli Parraga
Ja estem a les portes d'una nova edició del BAFF, el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Tindrà lloc al cinema Rex, al CCCB i als cinemes Aribau.
Com sol passar en aquests festivals, la programació, tant de pel·lícules com d'activitats paral·leles, és molt extensa. I entre elles hi trobarem, segur, sorpreses agradables.
Després d'un mes sense anar al cinema, he recuperat la meva tradició de la sessió matinal dominical. I ho he fet amb una pel·lícula que tenia pendent i que pot ser una de les bones pel·lícules de l'any: “Un profeta” de Jacques Audiard.
Es tracta d'un film del sub-gènere carcerari que es converteix en un bon testimoni de l'evolució de la societat francesa en els darrers anys. Aquesta evolució es reflecteix amb el canvi de clans dominants a les presons. Del domini dels clans sicilians, marsellesos o corsos, s'ha passat al domini dels clans formats per francesos de la segona generació de la immigració magrebina. El discurs sobre la immigració és, doncs, ben present en la pel·lícula.
Audiard, co-guionista juntament amb Thomas Bidegain, aconsegueix estructurar una trama que, malgrat la llarga durada del metratge (155 minuts), manté l'interès de l'espectador. La història comença amb una estructura clàssica de guió, però aquest classicisme es perd ben aviat per entrar en camins més desordenats. L'encert és que aquest desordre va en la línia del propi desordre del món de la presó i del món interior del personatge.
Cinematogràficament, a més, tinc la sensació que està ben rodada. L'elecció de plans sempre sembla ser la més encertada. Un exemple: fins ben entrada la pel·lícula la majoria de plans no tenen cap via d'escapament, la càmera no deixa aire per cap costat, això facilita que hi hagi una visió més claustrofòbica de la situació. I no és fins que el personatge principal té una vida més o menys adaptada a la presó, que es comencen a veure plans exteriors o plans més oberts en els quals “s'oxigena” una mica la pantalla.
Aquests i altres detalls em fan pensar que aquesta és una de les pel·lícules imprescindibles de l'any.
Nota de “Un profeta”: Notable.
Fitxa de la pel·lícula:
Títol original: Un Prophète Nacionalitat: França – Itàlia (2009) Director: Jacques Audiard Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain Fotografia: Stéphane Fontaine Muntatge: Juliette Welfling Intèrprets: Tahar Rahim, Niels Arestrup, Adel Bencherif, Reda Kateb Durada: 155 minuts Web: www.un-prophete-lefilm.com
De no ser per les normes de la biologia, avui Akira Kurosawa hagués complert 100 anys. I és que un dels mestres del cinema japonès va néixer el 23 de març de 1910.
Kurosawa ha estat considerat un dels més grans directors del cinema nipó, segurament darrera d'altres mestres com Yasujiro Ozu, Kenji Mizoguchi i Mikio Naruse, malgrat que a Occident segurament ha estat el més famós i reconegut de tots ells.
Mentiria si digués que sóc un gran coneixedor de la seva extensa obra. Però sí que és cert que recordo dues pel·lícules seves que, tot i no ser de les millors, en el seu moment em van deixar marcat: Dersu Uzala i Ran. Dues pel·lícules ben diferents, però que són de les que recordo de la meva infantesa.
Anys després, i amb més coneixements cinematogràfics, he pogut gaudir de grans obres mestres com Els set samurais o Rashomon.
Aprofitant aquest centenari, us recomano que aquesta Setmana Santa intenteu recuperar algunes pel·lícules del gran Kurosawa. Jo ho faré. Valdrà la pena.
Pel·lícules com "Una història de violència", que no havia vist en el seu dia, i que aquest cap de setmana he recuperat, semblen demostrar que als Estats Units hi ha hagut un tipus de cinema especial després de l'11-S de l'any 2001.
Films com "Mystic River", "L'assassinat de Richard Nixon", "Crash" o la citada "Una història de violència", tenen com a nexe comú la reflexió sobre la violència i sobre la buidor de valors i una espècie d'estat de depressió de la societat nord-americana.
I aquesta reflexió no es fa només a través del fons de la història, sinó que tenen altres similituds en la forma de rodar-se: una llum determinada, uns personatges similars, un ús subtil i expressiu de la música, etc.
A "Una història de violència" David Cronenberg et situa ràpidament en aquest estat depressiu que mencionava. L'ús d'una llum molt dura des del principi, amb el domini de les ombres sobre els clars; una música extradiegètica angoixant; dues o tres escenes amb molta potència visual, però també amb una forma de rodar molt encertada; i unes interpretacions solvents, ajuden a construir un bon film.
L'únic però que li trobo és un final que trenca amb el to de tot el film i que, en la meva opinió, fa que el film al final perdi qualitat.
Nota de "Una història de violència": notable baix.
