El personatge del mes: Gregg Toland

Inicio avui una nova secció: el personatge del mes. En aquesta secció aniré parlant de personatges relacionats amb el món del cinema, alguns més coneguts i d'altres menys. A part d'una entrada incial més o menys bigràfica, durant el mes aniré escrivint alguna altra cosa relacionada amb el personatge en qüestió.

I vull començar aquesta nova secció parlant de Gregg Toland, un dels millors directors de fotografia de la història del cinema.

Sens dubte la fotografia és una de les parts més desconegudes del cinema i, alhora, de les més importants. Se sol cometre l'error de dir que una pel·lícula té una molt bona fotografia quan té unes imatges estèticament belles, quan té paisatges preciosos, quan té colors atractius. Això no és així. Una pel·lícula té una bona fotografia quan aquesta és capaç d'expressar, de narrar, de ser un element protagonista més de la pel·lícula. Per tant, no té a veure amb la bellesa sinó amb si forma part del llenguatge cinematogràfic de la pel·lícula.

Fotograma de "How green was my valley"

Un dels mestres, un dels grans cracks de la fotografia, va ser Gregg Toland. Hi ha fotògrafs que poden fer que una mala pel·lícula, amb la seva fotografia és converteixi en una bona pel·lícula. Gregg Toland va ser un d'aquests. Segurament bona part de la seva habilitat ve del fet que va fer les seves primeres passes com a fotògraf en el cinema mut. I aquest tipus de cinema si una cosa tenia era que obligava a tots els membres dels equips de les pel·lícules a exprémer al màxim la seva capacitat creativa. Des dels actors i actrius als directors, passant pels responsables de la fotografia. L'absència de diàleg feia que les pel·lícules s'haguéssin "d'explicar" a través de la resta d'elements del llenguatge cinematogràfic.

Toland va ser un mestre que va innovar la tècnica fotogràfica del cinema. Sobretot pel que fa a l'ús de les ombres. Amb les seves pel·lícules tant important eren les ombres com les llums. I la seva forma d'il·luminar no només tenia un caràcter expressiu (donar una determinada atmosfera a les pel·lícules) sinó que tenia també un caràcter narratiu. És a dir, la llum (i l'ombra) servia també com a element narrador de la pel·lícula.

Una anècdota que deixa clara la seva talla com a fotògraf. Gregg Toland va ser el fotògraf de "Ciutadà Kane" d'Orson Welles. Welles va quedar tant impressionat amb el treball de Toland que, de forma inèdita, en els títols de crèdit del final de la pel·lícula hi surten conjuntament Welles, com a director, i Toland, com a director de fotografia.

Fotograma de "The grapes of wrath"

Toland va ser el director de fotografia de grandíssimes pel·lícules com "The grapes of wrath" i "How green was my valley" de John Ford o la mateixa "Citizen Kane" d'Orson Welles.

Durant aquest mes faré el comentari d'una d'aquestes pel·lícules des del punt de vista de la fotografia.

Seqüències inoblidables (12): Mystic River

Avui he tingut la sort d'estudiar, a l'assignatura d'història del cinema nord-americà, la figura de Clint Eastwood. De les seves pel·lícules (sobretot les dels darrers vint anys) en surten escenes memorables. Una és aquesta, amb un Sean Penn extraordinari. Pell de gallina.

Premis oXcars

Una convocatòria diferent: els premis oXcars. Cliqueu aquí i sabreu de què va.



Per cert, he penjat una enquesta sobre el cànon a l'SGAE. Què en penseu?

Seqüències inoblidables (11): Taxi driver

Mítica escena de "Taxi driver" de Martin Scorsese, amb el millor Robert de Niro.

La crisi, una oportunitat pel cinema?

Les situacions de crisi, siguin crisis bèl·liques, econòmiques, socials, etc., històricament han afavorit el sorgiment de nous corrents artístics que, en moltes ocasions, s'han convertit en moviments brillants i de referència. El cinema no ha estat cap excepció.

Després de la Primera Guerra Mundial sorgeixen dos dels grans moviments de la història del cinema: l'expressionisme alemany (amb Murnau, Lang, Wiene, Pabst, etc.) i el cinema soviètic (amb Eisenstein, Pudovkin, Vertov, etc.).

La gran Depressió de l'any 1929 va permetre, entre d'altres coses, donar ales a un gènere extraordinari com és el cinema negre. Raoul Walsh, Howard Hawks, John Huston, etc.

La Segona Guerra Mundial i els inicis de la post-guerra donen com a resultat cinematogràfic, a part de la mort del gran cinema alemany, el naixement del neo-realisme italià, amb Rossellini, Visconti i De Sica al capdavant.

També la Nouvelle vague francesa es pot relacionar amb els efectes de la post-guerra. Els noms: Godard, Truffaut, Rivette, Rohmer, Melville o Chabrol.

I una altra crisi econòmica i social, la dels anys 70, va fer néixer una nova generació de cineastes que encara està marcant el cinema actual: Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrik, Sam Peckinpah (aquest venia d'una mica més enrere), el propi Woody Allen, etc.

Bona part dels analistes econòmics asseguren que la crisi econòmica actual és equiparable a la gran Depressió del 29. Jo no sé si és així o no. Però la pregunta que em faig és si aquesta situació de crisi fara néixer un nou moviment cinematogràfic a l'alçada dels que he comentat anteriorment. El temps dirà.

"Perros de paja" (1970) de Sam Peckinpah

"Tiro en la cabeza", cinema i art

"Tiro en la cabeza" ha rebut crítiques molt diverses. Si heu llegit darrerament el meu bloc sabreu que a mi em va agradar molt. Trobo que és una proposta interessant i innovadora a nivell formal i que només per això ja és digne de ser tinguda en compte.

Dit això, voldria afegir dues coses que vénen a ser dues sensacions que m'han vingut al cap aquests dies.

En primer lloc, crec que és equivocat considerar, com poden fer els amants i defensors a ultrança del cinema abstracte, que la utilització de recursos com el teleobjectiu o l'absència de diàlegs és ja de per si sinònim d'estar davant d'una bona pel·lícula. Estem davant d'una bona pel·lícula si aquests recursos s'utilitzen adequadament. Com jo crec que és el cas.

I, en segon lloc, crec que és necessari mostrar la tristesa que suposa veure com des d'alguns sectors encara es considera el cinema com un art de segona o de tercera. O fins i tot com una cosa fora del que considerem com a art. Llegiu, si no, aquesta crítica de "Tiro a la cabeza" que Carlos Boyero va escriure al diari El País. Especialment les darreres línies de l'article que, com podeu veure estan escrites amb bona dosi de cinisme i menyspreu: Tiro en la cabeza está invitada a no sé cuántos festivales del ancho mundo y que su estreno en España va a ser simultáneo en las salas comerciales y en los museos. Lo último lo entiendo. Está realizada pensando en la fraternal acogida de los templos del arte. Seguro que es el sagrado lugar que le corresponde. Que se disfruten mutuamente.

Si un crític de cinema d'un diari seriós no considera el cinema com a art, qui el considerarà?

"Burn after reading" de Joel i Ethan Coen

Sé que em posaré la comunitat blocaire cinèfila en contra, però què hi farem! "Burn after reading" no m'ha agradat.

No sé si últimament tinc alguna cosa amb els Coen, però el fet és que "No country for old men" tampoc em va fer el pes, i després de llegir algunes crítiques sobre l'última pel·lícula dels germans de moda, el cert és que anava esperançat al cinema.

Com ja passava amb "No country for ol men", crec que el problema principal de "Burn after reading" és el guió. Per mi és un guió amb grans llacunes, agafat molt pels pèls, que no se salva ni amb l'excusa que ens trobem amb una pel·lícula suposadament d'humor negre i absurd (l'humor amb el qual més gaudeixo jo), ni el fet de contenir diàlegs pretesament mordaços i irònics. I és que al meu parer ni l'humor és negre, ni els diàlegs són mordaços o irònics. Per dir-vos que només em sembla destacable el diàleg final de la pel·lícula que, realment, en aquest cas sí, és irònic i mordaç.

L'altra taula de salvació podrien haver estat les interpretacions. Però tampoc crec que en aquest aspecte sigui reeixit l'intent. George Clooney se m'ha fet insuportable i el gran John Malkovich, excessiu. Frances McDormond recorda massa a Fargo. I potser només destaca Brad Pitt per fer un paper poc habitual en ell.

Per cert, que els germans Coen tindran l'honor, o no, d'estrenar el meu sistema de puntuació. He triat la via fàcil: suspès, aprovat, notable i excel·lent.

Nota de "Burn after reading": Suspès