"La buena vida" és una pel·lícula d'Andrés Wood que compleix amb els patrons del cinema que en els darrers anys ens arriba des de l'Amèrica del Sud. En aquest cas des de Xile. Pel·lícules sense massa pretensions, amb recursos limitats, però amb resultats certament efectius i que solen agradar al públic, cosa que no és gens menyspreable, segurament perquè aconsegueixen construir personatges amb els quals sempre hi ha algun element d'identificació per part de la majoria del públic. No són grans pel·lícules, no passaran a la història del cinema, però són bons moments i que, fins i tot, et poden arribar a fer reflexionar.
En aquest cas ens trobem amb un muntatge altern, que ens presenta tres històries paral·leles, de la vida quotidiana, de personatges humils que viuen a la ciutat de Santiago de Xile. Tres històries que es creuen sense creuar-se, que tenen el denominador comú de la tristesa. La profunda tristesa. I una quarta història, la menys visible, que a la tristesa hi uneix la tragèdia.
Bones interpretacions, bona i certament irònica elecció del títol de la pel·lícula. Un film que no et farà perdre la tarda.
Nota de "La buena vida": aprovat
dimecres, 8 d’abril del 2009
La llista d'abril 09
Aquí teniu la llista de Cahiers du Cinema del mes d'abril.
- Un cuento de navidad, d'A. Desplechin. 8,8.
- Gran Torino, de C. Eastwood. 8,1.
- El vuelo del globo rojo, de H. Hsiao-hsien. 8.
- La clase, de L. Cantet. 7,8.
- Vals con Bashir, d'A. Folman. 7,8.
- Cuscús, d'A. Kechiche. 7,5.
- Benjamin Button, de D. Fincher. 7,4.
- Liverpool, de L. Alonso. 7,4.
- Déjame entrar, de T. Alfredson. 7.
- El brau blau, de D. Villamediana. 6,8.
- Los abrazos rotos, de P. Almodóvar. 6,7.
- Watchmen, de Z. Snyder. 6,5.
- Control, d'A. Corbijn. 6.
- Man on wire, de J. Marsh. 6.
- Ponyo en el acantilado, de H. Miyazaki. 6.
- La sal de este mar, d'A. Jacir. 6.
- Retorno a Hansala, de C. Gutiérrez. 6.
- La teta asustada, de C. Llosa. 5,8.
- Capitán Abu Raed, d'A. Matalqa. 5.
- Slumdog Millionaire, de D. Boyle. 3,4.
- Sicko, de M. Moore. 3.
diumenge, 5 d’abril del 2009
Dia Kubrick (i 2): "2001: una odisea de l'espai"
Per la segona sessió del dia Kubrick m'he programat la que és, segurament, la seva pel·lícula més cèlebre: "2001: una odisea de l'espai".
I aquí us he de confessar dues coses:
La primera és que, malgrat ser un reconegut cinèfil, oh sacrilegi!, als meus gairebé 35 anys, encara no havia vist mai aquesta pel·lícula. Tampoc he vist "Blade runner", per cert.
La segona és que, sincerament, no he acabat de veure el per què de la mitificació d'aquesta pel·lícula. Cert és que el gènere de la ciència ficció no és el meu fort.
Ara bé, dit això, és una pel·lícula que s'ha de veure, ni que sigui per contemplar el que segurament és l'el·lipsi temporal més important de la història del cinema (en una mateixa seqüència hi ha un salt temporal de quatre milions d'anys), ni que sigui per escoltar les notes del famosíssim inici de l'Also sprach Zarathustra de Richard Strauss. Per cert, divendres passat vaig anar a un concert a l'Auditori Barcelona i una de les obres que l'OBC tocava era aquesta obra de Strauss, i us copio aquí les paraules del fulletó del concert:
"No és estrany que el prestigiós director de cinema Stanley Kubrick pensés en els primers compassos d'aquest majestuós poema simfònic de Strauss com a banda sonora d'un dels més celebrats començaments de la història del cinema, "2001: una odisea de l'espai". La immensitat, la magnificència inabastable de l'infinit que suggereix la música s'adeien perfectament amb les imatges del que seria el naixement de l'univers, els orígens de l'home i de la natura, a què remet el film".
I aquí us he de confessar dues coses:
La primera és que, malgrat ser un reconegut cinèfil, oh sacrilegi!, als meus gairebé 35 anys, encara no havia vist mai aquesta pel·lícula. Tampoc he vist "Blade runner", per cert.
La segona és que, sincerament, no he acabat de veure el per què de la mitificació d'aquesta pel·lícula. Cert és que el gènere de la ciència ficció no és el meu fort.
Ara bé, dit això, és una pel·lícula que s'ha de veure, ni que sigui per contemplar el que segurament és l'el·lipsi temporal més important de la història del cinema (en una mateixa seqüència hi ha un salt temporal de quatre milions d'anys), ni que sigui per escoltar les notes del famosíssim inici de l'Also sprach Zarathustra de Richard Strauss. Per cert, divendres passat vaig anar a un concert a l'Auditori Barcelona i una de les obres que l'OBC tocava era aquesta obra de Strauss, i us copio aquí les paraules del fulletó del concert:
"No és estrany que el prestigiós director de cinema Stanley Kubrick pensés en els primers compassos d'aquest majestuós poema simfònic de Strauss com a banda sonora d'un dels més celebrats començaments de la història del cinema, "2001: una odisea de l'espai". La immensitat, la magnificència inabastable de l'infinit que suggereix la música s'adeien perfectament amb les imatges del que seria el naixement de l'univers, els orígens de l'home i de la natura, a què remet el film".
Dia Kubrick (1): "La jaqueta metàl·lica"
El primer dia de Rodríguez he decidit dedicar-lo a Stanley Kubrick. En sessió doble, com en els v/bells temps.
Per la primera sessió m'he programat "La jaqueta metàl·lica", un notable al·legat antibel·licista que Kubrick va rodar en un moment en què els discursos pacifistes als Estats Units no estàven massa de moda. La pel·lícula és de l'any 1987, en ple mandat presidencial de Ronald Reagan, i en plena Guerra de les Galàxies. Així que el primer que vull destacar d'aquesta pel·lícula és aquest caràcter de crítica a la política militarista dels Estats Units.
La pel·lícula està dividida en dues parts ben diferenciades: en la primera veiem com es prepara a un grup de soldats per anar a la guerra del Vietnam i, en la segona, es veu les vivències d'aquest grup a la pròpia guerra.
Tot i que el conjunt de la pel·lícula és molt interessant, crec que la primera part és la més destacada. Només la primera seqüència, on es veu com van rapant els soldats que seran objecte del dur entrenament per la guerra, ja és una declaració d'intencions: els soldats són esquilats com a ovelles, formen un ramat que va destinat a un lloc, Vietnam, que amb prou feines sabien que existien.
Els 45 minuts següents són excel·lents. Kubrick ens presenta els personatges i la seva evolució de manera brillant. Són 45 minuts que relaten el pas de ser persones a convertir-se en màquines de matar, i de morir. És un procés de brutalitat i deshumanització. I Kubrick té la "perversitat" de fer partíceps els espectadors d'una manera subtil: en una de les accions el brutal instructor del grup de soldats dirigeix la seva ira a la càmera, mirant a l'espectador. Són nomes quatre segons (si mireu el vídeo penjat veureu aquests 4 segons a partir del minut 2 amb 21 segons), però són quatre segons que fan que l'espectador passi de tenir un paper passiu a tenir-ne un d'actiu. Aquests quatre segons et fan entrar a l'acció.
Aquest mirar directe a la càmera es repetirà un parell d'ocasions més en la segona part de la pel·lícula. Una part que, com deia, perd una mica d'interès, però no fa que la pel·lícula perdi el seu nivell.
En definitiva, una primera sessió d'aquest Dia Kubrick que ha estat molt interessant.
Per la primera sessió m'he programat "La jaqueta metàl·lica", un notable al·legat antibel·licista que Kubrick va rodar en un moment en què els discursos pacifistes als Estats Units no estàven massa de moda. La pel·lícula és de l'any 1987, en ple mandat presidencial de Ronald Reagan, i en plena Guerra de les Galàxies. Així que el primer que vull destacar d'aquesta pel·lícula és aquest caràcter de crítica a la política militarista dels Estats Units.
La pel·lícula està dividida en dues parts ben diferenciades: en la primera veiem com es prepara a un grup de soldats per anar a la guerra del Vietnam i, en la segona, es veu les vivències d'aquest grup a la pròpia guerra.
Tot i que el conjunt de la pel·lícula és molt interessant, crec que la primera part és la més destacada. Només la primera seqüència, on es veu com van rapant els soldats que seran objecte del dur entrenament per la guerra, ja és una declaració d'intencions: els soldats són esquilats com a ovelles, formen un ramat que va destinat a un lloc, Vietnam, que amb prou feines sabien que existien.
Els 45 minuts següents són excel·lents. Kubrick ens presenta els personatges i la seva evolució de manera brillant. Són 45 minuts que relaten el pas de ser persones a convertir-se en màquines de matar, i de morir. És un procés de brutalitat i deshumanització. I Kubrick té la "perversitat" de fer partíceps els espectadors d'una manera subtil: en una de les accions el brutal instructor del grup de soldats dirigeix la seva ira a la càmera, mirant a l'espectador. Són nomes quatre segons (si mireu el vídeo penjat veureu aquests 4 segons a partir del minut 2 amb 21 segons), però són quatre segons que fan que l'espectador passi de tenir un paper passiu a tenir-ne un d'actiu. Aquests quatre segons et fan entrar a l'acció.
Aquest mirar directe a la càmera es repetirà un parell d'ocasions més en la segona part de la pel·lícula. Una part que, com deia, perd una mica d'interès, però no fa que la pel·lícula perdi el seu nivell.
En definitiva, una primera sessió d'aquest Dia Kubrick que ha estat molt interessant.
BSO: Pat Garrett & Billy the Kid
La música forma part de les nostres vides, forma part també del cinema. Tot i que moltes vegades una bona selecció de música amaga una mala pel·ícula, tot i que de vegades els directors fan servir la música com a tapadora de la seva mediocritat, n'hi ha d'altres que la música juga un paper central, fins al punt que acabes recordant tant la pròpia pel·lícula com la seva banda sonora.
Algú ha vist la gran "Pat Garrett i Billy the Kid", del no menys gran Sam Peckinpah?
Hauria estat el mateix aquesta pel·lícula sense temes com aquest?
Hauria estat el mateix aquesta pel·lícula sense les trucades a la porta del cel?
Hauria estat el mateix aquesta pel·lícula sense la banda sonora de Bob Dylan?
Tractant-se de Peckinpah, si no hagués tingut a la seva disposició a Dylan, segurament hagués buscat una alternativa igualment bona. Però la qüestió és que tenia a Dylan i que això va fer donar un salt de qualitat a la pel·lícula.
Algú ha vist la gran "Pat Garrett i Billy the Kid", del no menys gran Sam Peckinpah?
Hauria estat el mateix aquesta pel·lícula sense temes com aquest?
Hauria estat el mateix aquesta pel·lícula sense les trucades a la porta del cel?
Hauria estat el mateix aquesta pel·lícula sense la banda sonora de Bob Dylan?
Tractant-se de Peckinpah, si no hagués tingut a la seva disposició a Dylan, segurament hagués buscat una alternativa igualment bona. Però la qüestió és que tenia a Dylan i que això va fer donar un salt de qualitat a la pel·lícula.
divendres, 3 d’abril del 2009
Film Conductor Presents... John Waters i David Lynch
El dimarts 7 d'abril inaugurem una sèrie de projeccions-debats cinematogràfics. Es faran tots els primers dimarts de mes. Cada projecció estarà coordinada per un/a dels redactors/es de la revista Film Conductor.
FILM CONDUCTOR PRESENTS:
1ª funció: Diarts 7 d'abril a les 21h a La Papa (L’Associació de Performers, Artistes y Poetes Associats), Tapioles 12, metro Poble Sec.
Jordi Fernández anima la primera vetllada amb els DVDs de:
· Els primers curts de David Lynch, i un extracte del seu primer llarg, Cabeza borradora (Eraserhead), 1977.
· El segon llarg de John Waters: Multiple Maniacs, 1970, 81’, 16 mm.
Entrada: 2 € en recolzament a la revista.
Tràiler de "Eraserhead" de David Lynch
FILM CONDUCTOR PRESENTS:
1ª funció: Diarts 7 d'abril a les 21h a La Papa (L’Associació de Performers, Artistes y Poetes Associats), Tapioles 12, metro Poble Sec.
Jordi Fernández anima la primera vetllada amb els DVDs de:
· Els primers curts de David Lynch, i un extracte del seu primer llarg, Cabeza borradora (Eraserhead), 1977.
· El segon llarg de John Waters: Multiple Maniacs, 1970, 81’, 16 mm.
Entrada: 2 € en recolzament a la revista.
Tràiler de "Eraserhead" de David Lynch
dimecres, 1 d’abril del 2009
El personatge del mes: la "screwball comedy"
El personatge d'aquest mes no serà ni un director, ni una actriu, ni un actor, ni una directora de fotografia. El personatge d'aquest mes serà un gènere o, millor dit, un sub-gènere. Un sub-gènere de la comèdia: la coneguda com a "screwball comedy".
No estic segur que durant la història del cinema hi hagi hagut un moviment de cine còmic com aquest. De fet no estic segur que hi hagi hagut un altre moviment com a tal de cine còmic. Potser l'excepció seria l'slapstick propi del cinema mut de la dècada dels anys 10. I el que sí que estic segur és que no hi ha hagut, després de la "screwball comedy", un humor intel·ligent que es pugui comparar al que aquest moviment va produir durant les dècades dels anys 30 i 40. Sí que hi ha hagut comèdies intel·ligents, però podriem dir que han estat oasis dins del desert.
Es tractava d'un tipus de comèdia lleugera. Lleugera, però intel·ligent. I cinematogràficament molt rica. Bona part dels grans directors del cinema clàssic nord-americà, i gran part dels millors actors i les millors actrius d'aquest cinema, van fer, encara que només fos un cop, alguna "screwball comedy".
Katharine Hepburn i Cary Grant a "Bringing up baby" de Howard Hawks
No m'estranyaria que el moment històric en el qual va nèixer aquest sub-gènere de la comèdia tingués molt a veure amb el seu èxit. Neix als Estats Units a principis dels anys 30, i s'allarga durant aquella dècada i la següent. És a dir, neix tot just després de la Gran Depressió, neix després d'una gran crisi. I segurament el públic va veure en el cinema, més que mai, una forma d'evasió.
Quins eren els temes principals d'aquestes comèdies? Bàsicament els embolics sentimentals. La successió de malsentesos, amb gran dosis d'ironia i una sexalitat amagada, no explícita. Vaig llegir en una ocasió que un crític (no recordo quin) qualificava la "screwball comedy" com a comèdies sexuals sense sexe. Crec que és una definició encertada. I tot això amanit amb un ritme trepidant i uns diàlegs mordaços.
Descans del rodatge de "The lady Eve" amb Henry Fonda, Barbara Stanwyick i Preston Sturges
Frank Capra, Howard Hawks, George Cukor, Gregory La Cava, Preston Sturges, Leo McCarey, Ernest Lubitsch o Billy Wilder són només alguns dels grans directors d'aquest sub-gènere. Katharine Hepburn, James Stewart, Cary Grant, Barbara Stanwyick, Jean Arthur, Gary Cooper, Spencer Tracy o Henry Fonda, són algunes de les estrelles de la constel·lació de la "screwball comedy"
Alguns dels títols més importants: "It happened one night" (1934) de FRank Capra, "The awfull truth" (1937) de Leo McCarey, "Bringing up baby" (1938) de Howard Hawks, "The Philadelphia story" (1940) de George Cukor, o "The lady Eve" (1941) de Preston Sturges. N'hi ha moltes més, sens dubte.
I 70 anys després encara és un luxe poder gaudir de totes aquestes lleugeres, però intel·ligents, obres d'art. Per què, què és sinó un luxe, aquesta batalla entre Katharine Hepburn i Spencer Tracy?
Fragment de "La costilla de Adán" de George Cukor
No estic segur que durant la història del cinema hi hagi hagut un moviment de cine còmic com aquest. De fet no estic segur que hi hagi hagut un altre moviment com a tal de cine còmic. Potser l'excepció seria l'slapstick propi del cinema mut de la dècada dels anys 10. I el que sí que estic segur és que no hi ha hagut, després de la "screwball comedy", un humor intel·ligent que es pugui comparar al que aquest moviment va produir durant les dècades dels anys 30 i 40. Sí que hi ha hagut comèdies intel·ligents, però podriem dir que han estat oasis dins del desert.
Es tractava d'un tipus de comèdia lleugera. Lleugera, però intel·ligent. I cinematogràficament molt rica. Bona part dels grans directors del cinema clàssic nord-americà, i gran part dels millors actors i les millors actrius d'aquest cinema, van fer, encara que només fos un cop, alguna "screwball comedy".
Katharine Hepburn i Cary Grant a "Bringing up baby" de Howard HawksNo m'estranyaria que el moment històric en el qual va nèixer aquest sub-gènere de la comèdia tingués molt a veure amb el seu èxit. Neix als Estats Units a principis dels anys 30, i s'allarga durant aquella dècada i la següent. És a dir, neix tot just després de la Gran Depressió, neix després d'una gran crisi. I segurament el públic va veure en el cinema, més que mai, una forma d'evasió.
Quins eren els temes principals d'aquestes comèdies? Bàsicament els embolics sentimentals. La successió de malsentesos, amb gran dosis d'ironia i una sexalitat amagada, no explícita. Vaig llegir en una ocasió que un crític (no recordo quin) qualificava la "screwball comedy" com a comèdies sexuals sense sexe. Crec que és una definició encertada. I tot això amanit amb un ritme trepidant i uns diàlegs mordaços.
Descans del rodatge de "The lady Eve" amb Henry Fonda, Barbara Stanwyick i Preston SturgesFrank Capra, Howard Hawks, George Cukor, Gregory La Cava, Preston Sturges, Leo McCarey, Ernest Lubitsch o Billy Wilder són només alguns dels grans directors d'aquest sub-gènere. Katharine Hepburn, James Stewart, Cary Grant, Barbara Stanwyick, Jean Arthur, Gary Cooper, Spencer Tracy o Henry Fonda, són algunes de les estrelles de la constel·lació de la "screwball comedy"
Alguns dels títols més importants: "It happened one night" (1934) de FRank Capra, "The awfull truth" (1937) de Leo McCarey, "Bringing up baby" (1938) de Howard Hawks, "The Philadelphia story" (1940) de George Cukor, o "The lady Eve" (1941) de Preston Sturges. N'hi ha moltes més, sens dubte.
I 70 anys després encara és un luxe poder gaudir de totes aquestes lleugeres, però intel·ligents, obres d'art. Per què, què és sinó un luxe, aquesta batalla entre Katharine Hepburn i Spencer Tracy?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)