Un Nadal de cine (1): "Angel" d'Ernst Lubitsch

Primer dia de vacances, i primera pel·lícula del meu cicle privat nadalenc de cinema. He començat amb "Angel". Una pel·lícula de l'any 1937.

Unir Ernst Lubitsch i Marlene Dietrich és garantia d'èxit. Si a més hi sumes actors com Melvyn Douglas o Herbert Marshall, la cosa ja va agafant dimensions notables.

Tot i que "Angel" no és, segurament, de les obres més destacades de Lubitsch, sí que té ingredients bàsics del que va suposar el cinema del director alemany nacionalitzat nord - americà: Diàlegs brillants, lleugers però profunds; protagonisme essencial de la música que fa de fil conductor de la història; escassos exteriors i molts interiors amb jocs continus d'espais i d'obertura i tancament de portes; fotografia de tall clàssic (Charles Lang n'és el director de fotografia com ho va ser d'altres pel·lícules com "Some like it hot" o "Sabrina"), etc.

Mostra d'un breu diàleg de la pel·lícula. Es tracta de l'escena de la primera cita entre el personatge que interpreta Marlene Dietrich i el personatge de Melvyn Douglas que acabaran sent amants. (A llegir imaginant el rostre de femme fatale de la Dietrich, clar)

Melvyn Douglas: No em vols dir el teu nom, ni deixes que et digui el meu.

Marlene Dietrich: No ho hem deixat clar a la sopa i després a l'amanida? Per què fer malbé una nit perfecta amb noms? No vull saber el teu nom. Sigui quin sigui, sé que no et quedarà bé.

En definitiva, un bon començament per un Nadal de cine. Quina serà la propera pel·lícula?

Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

Entres a una sala. Al davant una paret negra. A dreta i esquerra, miralls. Al sostre i al terra, també. Et veus multiplicat fins a l'infinit a dreta, esquerra, a dalt i a baix. Entre miralls el teu camí, marcat, va fent zig-zag. I tres grans pantalles que van projectant imatges de pel·lícules de Murnau, Fritz Lang, Lubitsch o Marlene Dietrich. Et multipliques fins a l'infinit al costat dels grans monstres del cinema alemany. Aquesta és l'espectacular entrada del Museu del Cinema de Berlín.

Després d'això, un repàs a la història del cinema alemany, des dels seus naixements fins a l'actualitat.

Malgrat que la part final del museu perd una mica d'interès, les galeries que s'ocupen del període que va del 1895 al 1945 són d'un gran valor històric i cinematogràfic. Perquè si una cosa té de bo aquest museu és que et permet percebre com cinema i història, art i història, no tenen sentit l'un sense l'altre. I a ningú se li escapa la transcendència internacional que històricament ha tingut aquest període, molt especialment per Alemanya.

D'altra banda, el fet que l'exposició perdi interès en el seu tram final (que és un tram que engloba ni més ni menys que 63 anys) potser hauria de fer reflexionar sobre l'evolució del cinema en l'actualitat.

Per a destacar algunes coses concretes del museu:

• L'espai que es dedica a la pel·lícula "El gabinet del Doctor Caligari", considerada com la pel·lícula que dóna naixement al cinema expressionista alemany.
• L'espectacular espai dedicat a la pel·ícula "Metrópolis", de Fitz Lang, director d'orígen austríac que va créixer com a cineasta a Alemanya i es va consagrar a Hollywood.
• L'espai de dicat a un altre dels monstres, segurament el més gran d'ells: Friederich W. Murnau. Especial emoció em va produir veure, en directe, l'uniforme de porter d'hotel que lluïa el gran Emil Jannings en la no menys gran "L'últim".
• L'espai dedicat al cinema durant l'època d'Adolf Hitler, on hi va destacar la cineasta Leni Riefenstahl.
• I, com no podia ser d'una altra manera, l'espai privilegiat dedicat a la gran, gran, Marlene Dietrich (no em vaig poder estar de comprar un CD amb la Dietrich cantant "Lili Marlene").

Aquest museu és un particular viatge per la Història del segle XX. Situat a molts pocs metres d'on s'havia aixecat el Mur de Berlín, en plena Potsdamer Platz, un dels llocs que més va patir els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Un lloc, doncs, que ha viscut algun dels episodis fonamentals de la Història del segle passat.

I és un viatge, també, per la Història del cinema alemany. Un cinema que ha marcat profundament la Història del Setè Art. Perquè sense Murnau, Lang i companyia no hagués existit l'expressionisme alemany, un dels moviments cinematogràfics més rics, segur. Però tampoc hagués existit el posterior cinema negre clàssic nord-americà que va beure de les fonts cinèfiles germàniques. I sense la Marlene? Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?