Post ambulant...

Ahir a la nit ens vam reunir una trentena de blocaires a un restaurant de l'Eixample. Alguns ens coneixiem. La majoria, no. Divertit això de posar cares al que fins ara eren pantalles. Bona experiència.

Del sopar en van néixer alguns "posts ambulants", posts escrits a mà que començaven amb el fragment d'algun llibre, i continuaven amb les aportacions dels i les blocaires.

Aquí teniu un dels posts ambulants. El post ambulant C:

Després de quatre o cinc dies de cel núvol, d'aigua de pluja enduta pel vent i de començar a patir les urpes del fred, s'agraeix un matí així, tot ple de sol...

(fragment de "El vertigen del trapezista" de J.M. Tibau)

Clar que no podia sinó lluïr amb el que havia d'arribar. Abans de sortir de casa, no va poder evitar fer una ullada a l'actualització dels blocs, imaginant els ulls que hi trobaria al sopar del vespre.

Escrit per Fanal blau.

Venint cap al sopar anava mirant els altres passatgers. Endevinava unes mirades envejoses amb olors de romaní (ROMERO). Sentint-se vigilat va dissimular i no va baixar a Verdaguer. Restà dempeus davant la porta i imità un turista que volia retratar la Sagrada Família.

En sortir al carrer, un grup de japonesos, mapa a les mans, preguntaren on era el sopar blocaire...

Escrit per La Cerdanya des de Can Fanga.

No va costar gaire trobar el lloc. Una munió de gent a l'entrada del local s'abraçaven uns als altres. I a dins un aldarull feia pressentir una vetllada trepidant. Una enganxina blanca amb el nom dels blocs encastada al pit. Una taula on els organitzadors ja feien pagar un sopar que, de moment, no se sabia ben bé com seria. Ens van dir d'empeus i amb el plat a la mà per poder parlar els uns amb els altres. I ja cansada com estic, necessitaria que em servissin...

Escrit per Llum de dona.

00:57. Força gent ha marxat ja. Hi ha hagut croquetes, vi, formatge, fuet, risoteràpia, cinema, butifarra, cafè, fotografies, amb flash i sense flash, gent dreta, gent asseguda, alguna cervesa, cames cansades, riures i somriures, enganxines, cd, Barbara Streisand (!), i unes quantes coses més.

Un bon final (o un bon principi) per a un dia que començà amb sol brillant i que acaba en una fosca nit.

Escrit per La Llanterna Màgica.

Anna Karina a l'Eroski

Aquest matí he anat a comprar a l'Eroski. Cosa dels dissabtes. I, en arribar, a la caixa m'he fixat en el nom que portava escrit en una etiqueta la caixera: Anna Karina. I, al bell mig de l'aglomeració del supermercat, m'ha vingut de sobte la imatge de la gran Anna Karina a la no menys gran "Vivre sa vie".

Ignoro (no sóc atrevit com per a preguntar) si la caixera sap que comparteix nom amb aquesta actriu danesa (per carrera, gairebé francesa), que es va convertir en una de les muses del cineasta Jean-Luc Godard, i que també va estar sota les ordres de directors com Jacques Rivette, George Cukor, Luchino Visconti o Rainer Werner Fassbinder. El que segur que no sap aquesta caixera és que el seu nom dóna per escriure quatre línies d'aquest bloc.

Buñuel - Hitchcock: la retroalimentació dels clàssics

Quan un clàssic arriba a ser clàssic, no és perquè sí. Per això és recomanable girar la vista enrere. Recórrer als millors, per arribar a entendre, ni que sigui mínimament, el sentit del que tenim en l'actualitat. I, una de les coses millors que tenen els clàssics, és que tenen la capacitat, no només de generar coses noves que marcaran el camí dels que vénen al darrera, sinó que també són capaços d'agafar coses que han fet altres clàssics i, si no millorar-les, sí afegir-hi ingredients propis que donen noves perspectives al que veus en pantalla.

Ahir vaig decidir recórrer a Luis Buñuel. Reconec que, tot i ser un dels grans del cinema és, per a mi, relativament desconenut. Que jo recordi, de Buñuel fins ahir només havia vist "Abismos de pasión", "El gran calavera" i "Tristana". Ahir hi vaig hi vaig afegir la pel·lícula "Él" de 1953. I em va servir per a reafirmar-me en el que deia al principi: quan un és clàssic, és per alguna cosa. O per moltes coses. Entre d'altres, com afirmava abans, per tenir la capacitat de retroalimentar-se amb el que han aportat altres clàssics.

Veient "Él", em va ser, per exemple, impossible dissociar Buñuel i Hitchcock. Em pregunto si sense "Rebecca" de Hitchcock, "Él" hagués tingut l'ambientació que té. I em pregunto si sense "Él" de Buñuel, "Vértigo" de Hitchcock hagués estat el que va ser. Les escenes que us enllaço a continuació, per exemple, tenen una relació evident. I no són escenes qualssevol. No. Són dues de les escenes centrals d'"Él" i de "Vértigo". Que, alhora, són dues de les pel·lícules centrals de la cinematografia dels dos directors.





És evident, doncs, que per a ser un gran cineasta no n'hi ha prou amb tenir grans idees, amb fer grans aportacions, sinó que també es necessita la humilitat de reconèixer les aportacions fetes per altres i, alhora, l'habilitat i la capacitat de transformar-les sense empitjorar-les. I això Buñuel i Hitchcock ho van saber fer. Per això, Buñuel i Hitchcock són dos dels grans clàssics de la història del cinema.

(Article publicat a Cinergia.net)

Silenci. Torna el Mestre.

Bona definció la que fan a El País: "Empezó su carrera como John Wayne y a este ritmo la acabará como John Ford"

Vegeu aquí les estrenes de la setmana.

El potencial del nou cinema català

Aquest vespre es lliuren els guardons de la tercera edició dels Premis Gaudí que atorga l'Acadèmia del Cinema Català. A l'espera de saber què és el que succeirà, de saber si es confirmen els pronòstics que donen a Pa negre com la gran triomfadora de la nit, o de saber si Elisa K, La Mosquitera o algun altre film donarà la sorpresa, crec que és de justícia fer un reconeixement al potencial que ens està oferint el cinema català dels darrers anys.

Acostumats com ens tenia el cinema català a ser el germà petit (o petitíssim) del prestigiós teatre català, no deixa de sorprendre la bona entrada a les pantalles de pel·lícules de joves directors i directores com Cesc Gay, Mar Coll, Albert Serra, Marc Recha o Isaki Lacuesta. Films com Ficció, Tres dies amb la família, El cant dels ocells, Petit indi o Los condenados (per posar una pel·lícula de cadascun dels directors mencionats), formen part, al meu entendre, del millor que ha generat el cinema europeu en els darrers anys. I, sí, dic europeu. No només català.

A aquest salt qualitatiu, s'hi ha d'afegir un salt també quantitatiu, com a mínim pel que fa al vessant més comercial del cinema. I és que en aquest camp el cinema català també hi està buscant un forat. El orfanato, Los ojos de Julia o Bruc, en són exemples.

Aquesta nit quatre pel·lícules opten a ser reconegudes com a millor pel·lícula del cinema català del 2010. Són les ja mencionades Pa negre (d'Agustí Villaronga), Elisa K (Judith Colell i Jordi Cadena) i La mosquitera (d'Agustí Vila), i Herois (de Pau Freixas). Sigui quina sigui la guanyadora, el que sembla clar és que, un any més, quedarà demostrat el potencial del nou cinema català. Enhorabona, doncs.

Article publicat a cinergia.net

Reis cinèfils

Els Reis mags d'enguany han tingut sensibilitiat cinèfila.

Després de veure l'obra de teatre, i tenir sobre la taula com a pendents de veure "Secrets d'un matrimoni" i "Saraband" d'Ingmar Bergman, ara je en tinc el llibre. Ja puc fer el ple.

També ha caigut a les meves mans el guió d'"Inglourious basterds" de Quentin Tarantino.

I, finalment, el pack amb totes les temporades de "A dos metros bajo tierra".

Ara toca asseure'm, i gaudir!

Estrenes de la setmana

Clica aquí per a veure algunes de les estrenes d'aquesta setmana