A La Llanterna Màgica li agradaria saber quines són les pel·lícules més importants en la vida dels lectors i les lectores d'aquest bloc.
Així que us proposo que em digueu quines són les tres pel·lícules més importants de la vostra vida. Poseu-les en ordre d'importància. Em podeu dir les pel·lícules responent aquest post o enviant un mail a llanternamagica@gmail.com
En unes setmanes, quan tingui unes quantes respostes, en faré públics els resultats.
Quan a finals de l'any passat vaig fer la llista de les 10 pel·lícules que més m'havien agradat durant l'any 2008, vaig posar en tercer lloc "Tiro en la cabeza" de Jaime Rosales. Em va semblar una proposta atrevida, innovadora i de qualitat.
Aquest 2009, Cameo ha editat el pack amb la filmografia complerta de Rosales. Òbviament, en tractar-se d'un director jove, la filmografia per ara és curta. El pack consta de quatre dvd: els seus tres llargmetratges ("Las horas del día", "La soledad" i "Tiro en la cabeza") i un dvd amb els seus curtmetratges (rodats la majoria en la seva etapa d'estudiant de l'escola de cinema de Cuba).
De moment, al marge de "Tiro en la cabeza" i de diversos curts (molt recomanable el curt documental titulat "Virginia no dice mentiras"), he vist "Las horas del día", i em falta "La soledad".
Amb el que he vist ja en tinc suficient per constatar que estem davant d'un dels cineastes més particulars, més suggerents i amb més potencial del panorama cinematogràfic europeu. La seva voluntat d'innovar, d'explorar totes les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, i la seva capacitat de resoldre les pel·lícules amb senzillesa i amb efectivitat, donen al seu cinema molt més valor.
Esperem que aquestes bones vibracions continuïn en els propers anys, i que Jaime Rosales s'acabi consolidant en el mapa cinematofràfic d'autor d'Europa.
Diumenge passat vaig anar a veure la pel·lícula catalana "3 dies amb la família" de Mar Coll. Una pel·lícula molt recomanable. Però aquí no volia parlar de la pel·lícula, sinó d'un fet que em sembla, com a mínim, estrany.
La pel·lícula la vaig anar a veure als cinemes Icària de Barcelona. I em va molestar, i molt, que essent una pel·lícula parlada en català la passessin amb subtítols en castellà. No és la primera vegada que em passa. També vaig viure una situació igual quan vaig anar a veure "El cant dels ocells" de l'Albert Serra.
No m'imagino cap cinema de Barcelona, ni de Catalunya, on quan passin pel·lícules d'Almodóvar, Amenábar, Trueba, Bollaín, etc., se'ls acudeixi posar subtítols en català. Per què a la inversa sí que passa?
"3 dies amb la família" sembla confirmar que el cinema català està vivint una bona ratxa. Als darrers films de gent com Albert Serra, Xavi Puebla o Cesc Gay, i hem d'afegir aquesta òpera prima de Mar Coll, recent sortida dels seus estudis de direcció cinematogràfica a l'Escac.
La primera pel·lícula de Coll crec que és una pel·lícula a tenir en compte. Sota una estructura clàssica, però molt efectiva, Mar Coll aconsegueix construir una història emotiva i creïble. La senzillesa o quotidianitat de l'argument fa que la majoria d'espectadors se sentin, en algun moment o altre, identificats amb el que està veient a la pantalla.
La construcció dels personatges és realment bona. I això vol dir que al darrera hi ha una bona feina de guió, de direcció, d'interpretació, de vestuari, de maquillatge, d'il·luminació, etc. Una bona feina d'equip.
És destacable que en un món bàsicament masculí com és el món del cinema, "3 dies amb la família" introdueixi de forma tant potent el segell femení. La direcció, el guió, el muntatge, la fotografia, el càsting o la direcció artística, entre d'altres, estan protagonitzades per dones. I el paper principal, molt destacat, recau també en una dona, Nausicaa Bonnín. Això sí, molt ben acompanyada per actors com Eduard Fernández o Francesc Orella.
Suposo que arriba un moment en la trajectòria vital i professional dels directors de cinema en el qual es veuen legitimats per a fer el que els doni autènticament la gana. I suposo que aquest és el moment al qual ha arribat el japonès Takeshi Kitano, famós pel gran públic per ser el creador del programa Humor amarillo amb el qual ens va deleitar Tele 5 cap als anys 90, però alhora destacadíssim cineasta nipó. Dolls, Hanabi, Zatoichi, Brother, El verano de Kikujiro, són algunes de les seves pel·lícules més destacades.
Amb Glory to the filmmaker!, Kitano fa, com deia, el que li dóna la gana. Es tracta de 108 minuts de paròdia de si mateix, de paròdia del cinema japonès (també de la societat japonesa), de paròdia sobre el cinema en general.
El començament de la pel·lícula és certament brillant i sorprenent. Gags d'humor cínic i intel·ligent. Crítica àcida però constructiva, a si mateix i, com deia, al conjunt del cinema. Especialment brillant la referència a Yasujiro Ozu, i la frase "¿quien coño va aguantar una película de dos horas de gente tomando sake y te?".
Però el pecat de la pel·lícula (com és d'esperar en pel·lícules d'aquest tipus) és que dóna la sensació que Kitano s'emborratxa de si mateix i acaba construint un film excessiu.
No obstant, si us agrada Kitano, aneu-la a veure. Si, per contra, no us agrada no cal que perdeu el temps. Si no coneixeu la seva filmografia i us atrau la pel·lícula us recomano que abans feu l'exercici de veure algunes de les seves obres anteriors. Això us facilitarà entendre tots els missatges del film.
Tenia pendent de veure "Still walking" des que la van presentar al Baff ara fa tres mesos. Finalment la vaig anar a veure ahir. I val la pena (atenció per qui no l'hagi vist: la fan només al Méliès i a les 17:50h.).
És una pel·lícula "molt japonesa". Al més pur estil dels cineastes clàssics japonesos com Yasujiro Ozu. I ho és des d'un bon principi. La passejada de l'avi de la seqüència inicial t'indica ràpidament el ritme que viuràs en la pel·lícula: un ritme lent, pausat. Els 108 minuts que dura la pel·lícula ens expliquen 24 hores d'una família.
I aquí ve un altre dels elements clàssics i tradicionals del cinema japonès que recupera Kore-Eda: "Still walking" representa un quadre familiar, les relacions entre una família, i la ruptura entre un món clàssic i un món modern. I tot això amb els valors del treball, el respecte a la gent gran, la rigidesa familiar i l'honor, predominants en la societat nipona. Repeteixo: molt japonès.
Els plans de situació i els plans detall ajuden molt a la creació d'aquest ritme pausat, i donen alhora un to íntim, personal, familiar a la pel·lícula.
Destaca el moviment de la càmera. I destaca per la seva absència. En tota la pel·lícula la càmera és estàtica. I això és una manera, també, un instrument cinematogràfic, per a expressar tot el rerefons ideològic, social i cultural de la pel·lícula. Nomes en cinc ocasions durant els 108 minuts de la pel·lícula la càmera es mou. I són precisament alguns dels moments que fan trontollar l'estabilitat de la famíla, l'estabilitat de la tradició.
És interessant també el canvi de tipus d'il·luminació que es va produint durant la pel·lícula. S'ha de tenir en compte que bona part la pel·lícula passa en interiors, i la il·luminació és una bona manera (si s'utilitza bé) de mostrar el pas de les hores. En aquest cas la llum es va convertint en una llum més íntima a mesura que avancen les hores del dia i això coincideix, també, amb els moments en què els personatges obren més el seu interior.
Hi ha un detall al final de la pel·lícula que, des d'un punt de vista formal cinematogràfic, no m'agrada, però crec que seria injust valorar una de les millors pel·lícules que he vist enguany, per aquest detall.
