dimarts, 29 de juliol del 2008
diumenge, 27 de juliol del 2008
"Garage" de Lenny Abrahamson
Retrat del tonto del poble. El tonto que en el moment en què creu que pot fer les coses ordinàries i quotidianes de la resta de les persones, s'estavella. És el pas, el petit pas, que va de la innocència a la tragèdia.
Aquest és el fil conductor de "Garage" un petit film irlandès del director Lenny Abrahamson.
És un film correcte. Ben fet. Sense massa pretensions tècniques, però sí ideològiques. I potser aquí és on falla una mica, perquè malgrat els intents ben intencionats quan veus la pel·lícula tens la sensació que hi falta alguna peça. Alguna petita peça que acabi de fer funcionar l'engranatge.
De totes formes és una pel·lícula que es deixa veure i que demostra que, com a mínim aparentment, el cinema irlandès està sent capaç d'oferir en els darrers anys pel·lícules de certa qualitat com "Breakfast on Pluto", "Once" o la pròpia "Garage".
Nota de "Garage": Aprovat
Aquest és el fil conductor de "Garage" un petit film irlandès del director Lenny Abrahamson.
És un film correcte. Ben fet. Sense massa pretensions tècniques, però sí ideològiques. I potser aquí és on falla una mica, perquè malgrat els intents ben intencionats quan veus la pel·lícula tens la sensació que hi falta alguna peça. Alguna petita peça que acabi de fer funcionar l'engranatge.
De totes formes és una pel·lícula que es deixa veure i que demostra que, com a mínim aparentment, el cinema irlandès està sent capaç d'oferir en els darrers anys pel·lícules de certa qualitat com "Breakfast on Pluto", "Once" o la pròpia "Garage".
Nota de "Garage": Aprovat
Clàssics imprescindibles: "Secret beyond the door" de Fritz Lang
Quan Fritz Lang va emigrar als Estats Units diuen que Alfred Hitchcock era conegut com el Fritz Lang anglès. Diuen que amb el pas dels anys, Fritz Lang va ser conegut com l'Alfred Hitchcock alemany (tot i que era d'origen austríac).
Sigui com sigui, és evident que entre tots dos cineastes hi ha força punts en comú. Per a parlar de Fritz Lang he triat Secret beyond the door (1948).
I he triat aquesta pel·lícula precisament per l'evident influència que té d'un dels grans clàssics de Hitchcock: Rebbeca. A Secret beyond the door, Michael Redgrave és un misteriós personatge que es dedica a col·leccionar habitacions on s'hi han comès crims atroços. Joan Bennett és la dona que ha de descobrir quin és el crim que s'amaga darrera la porta número 7.
Les similituds amb Rebecca es viuen durant els 90 minuts que dura la pel·lícula. L'atmosfera expressiva ratllant els tocs claustrofòbics i, sobretot, la importància gairebé protagonística que se li dóna a l'espai. Si a Rebecca tenen tanta importància Laurence Olivier o Joan Fontaine com la mansió de Manderlay, a Secret beyond the door passa exactament el mateix. Bennet i Redgrave comparteixen protagonisme amb la mansió laberíntica que amaga els secrets darrera les portes.
Tant una pel·lícula com l'altra avui serien qualificades com a thrillers psicològics. Pel·lícules com El sexto sentido o Los otros, sense arribar al nivell de les pel·lícules de Lang o Hitchcock, beuen sens dubte de la gran tècnica cinematogràfica d'aquests dos grans mestres. I aquí és on es demostra quan un ha de ser considerat clàssic o no: quan sis dècades després continuen sent referents d'un gènere.
Sigui com sigui, és evident que entre tots dos cineastes hi ha força punts en comú. Per a parlar de Fritz Lang he triat Secret beyond the door (1948).
I he triat aquesta pel·lícula precisament per l'evident influència que té d'un dels grans clàssics de Hitchcock: Rebbeca. A Secret beyond the door, Michael Redgrave és un misteriós personatge que es dedica a col·leccionar habitacions on s'hi han comès crims atroços. Joan Bennett és la dona que ha de descobrir quin és el crim que s'amaga darrera la porta número 7.
Les similituds amb Rebecca es viuen durant els 90 minuts que dura la pel·lícula. L'atmosfera expressiva ratllant els tocs claustrofòbics i, sobretot, la importància gairebé protagonística que se li dóna a l'espai. Si a Rebecca tenen tanta importància Laurence Olivier o Joan Fontaine com la mansió de Manderlay, a Secret beyond the door passa exactament el mateix. Bennet i Redgrave comparteixen protagonisme amb la mansió laberíntica que amaga els secrets darrera les portes.
Tant una pel·lícula com l'altra avui serien qualificades com a thrillers psicològics. Pel·lícules com El sexto sentido o Los otros, sense arribar al nivell de les pel·lícules de Lang o Hitchcock, beuen sens dubte de la gran tècnica cinematogràfica d'aquests dos grans mestres. I aquí és on es demostra quan un ha de ser considerat clàssic o no: quan sis dècades després continuen sent referents d'un gènere.
dissabte, 26 de juliol del 2008
Premi a l'esforç personal
La Mònica, amiga cinèfila i blocaire, m'ha concedit el Premi a l'esforç personal.
Em fa il·lusió que el meu bloc sigui premiat, però em fa especial il·lusió que sigui ella qui el premiï perquè sé que va ser una de les primeres seguidores d'aquesta Llanterna Màgica. I això en uns moments en què feia certa vergonya això de fer un bloc. Primer perquè no sabia si estava escrivint només per a mi. I, segon, perquè no sabia si el que jo explicava tenia algun interès.
Ara em toca a mi continuar la cadena i premiar els blocs que jo consideri oportuns:
- Parlem una mica de cinema? És el bloc de la Mònica. No és qüestió de retornar-li el premi, sinó que aquest bloc s'ha convertit en un dels que més visito. Les seves recomanacions sempre són tingudes en compte.
- Club 7 Cinema. El bloc del Vador Montalt. Crítiques i cròniques escrites per ell mateix, i recull d'opinions de blocs i revistes cinèfiles. Val molt la pena.
- Diario Errante. Un bloc especial dedicat a la fotografia i el cinema que vaig conèixer en ocasió del festival Documenta Madrid.
- Pantalla 9. El bloc d'un català resident a Mèxic i que es dedica a la crítica cinematogràfica.
I el premi a dos bloc que res tenen a veure amb el cinema:
- El bloc del Jesús Hernández. Imprescindible per a estar al dia de política, d'economia i també, perquè no, de futbol, música o literatura (amb el cinema encara no s'hi ha atrevit).
- Punts de Llum. El bloc de les passions artístiques de Saturn, la meva debilitat.
dimarts, 22 de juliol del 2008
"Promet-me" d'Emir Kusturica
He anat a veure "Promet-me" d'Emir Kusturica amb el benefici del dubte que em generava el bon sabor de boca que em van deixar pel·lícules com "Gato negro, gato blanco" o "Arizona dream". I això malgrat les crítiques negatives que he pogut llegir aquests dies en diferents mitjans.
Un cop vista la pel·lícula considero que les crítiques han estat prou generoses. "Promet-me" és, al meu entendre, un cúmul de despropòsits. Un darrere l'altre durant 128 minuts. Gairebé tot en la pel·lícula és excessiu, gairebé tot sobra.
La història és absurda i mal resolta. Perquè una història pot tenir tocs absurds ("Gato negro, gato blanco", sense anar més lluny) però estar ben resolta. No és el cas.
Les interpretacions són excessives i poc creïbles. I fins i tot la música, que és un dels elements fonamentals de les pel·lícules de Kusturica, arriba a molestar per la seva manca de sentit.
El problema és que, a més, tot allò que no sobra de la pel·lícula, tens la sensació d'haver-ho vist ja en les anteriors pel·lícules del director serbo-bosni. Així que res de nou.
En sortir de la sala de cinema jo he definit la pel·lícula com un gran despropòsit. El Jesús l'ha definit com una barreja del pitjor de "Gato negro, gato blanco" i "Mortadelo y Filemón". Gairebé res.
Nota de "Promet-me": Suspès
Un cop vista la pel·lícula considero que les crítiques han estat prou generoses. "Promet-me" és, al meu entendre, un cúmul de despropòsits. Un darrere l'altre durant 128 minuts. Gairebé tot en la pel·lícula és excessiu, gairebé tot sobra.
La història és absurda i mal resolta. Perquè una història pot tenir tocs absurds ("Gato negro, gato blanco", sense anar més lluny) però estar ben resolta. No és el cas.
Les interpretacions són excessives i poc creïbles. I fins i tot la música, que és un dels elements fonamentals de les pel·lícules de Kusturica, arriba a molestar per la seva manca de sentit.
El problema és que, a més, tot allò que no sobra de la pel·lícula, tens la sensació d'haver-ho vist ja en les anteriors pel·lícules del director serbo-bosni. Així que res de nou.
En sortir de la sala de cinema jo he definit la pel·lícula com un gran despropòsit. El Jesús l'ha definit com una barreja del pitjor de "Gato negro, gato blanco" i "Mortadelo y Filemón". Gairebé res.
Nota de "Promet-me": Suspès
diumenge, 20 de juliol del 2008
Clàssics imprescindibles: "To have and have not" de Howard Hawks
El cinema actual no s'entendria sense fer una ullada als grans clàssics. Per exemple, "To have and have not" (1944) de Howard Hawks ("Scarface, el terror del hampa", "Luna nueva", "Sólo los ángeles tienen alas", "Hatari!", El Dorado", "Río Bravo", "El sueño eterno", etc.) un dels directors que més em fan gaudir del cinema.
Situada en l'illa de la Martinica, dominada pel règim de Vichy, en plena Segona Guerra Mundial, la pel·lícula (el guió de la qual està basat en una novel·la d'Ernest Hemingway) presenta una missió que ha d'acometre la resistència francesa. No obstant aquesta missió és un element colateral de "To have and have not", ja que el centre d'atenció de la pel·lícula és, sense cap mena de dubte, la relació entre el mariner dur, professional però humà, Humphrey Bogart, i l'esplèndida femme fatale, Lauren Bacall. Tant per Bogart, que ja havia fet "Casablanca", com per Bacall, "To have and have not" és un dels seus primers grans èxits. I, per aquells que us agradi el vessant més rosa del cinema, el rodatge de la pel·lícula va ser el que va fer néixer la relació sentimental entre aquestes dues estrelles del cinema.
Només el fantàstic mà a mà entre Bacall i Bogart ja justifica veure la pel·lícula. Però també paga la pel·lícula la destresa de Howard Hawks expert en caracteritzar els seus personatges de forma brillant, en fer-los moure en la pantalla gairebé de forma coreogràfica o en retratar a la perfecció la professionalitat (periodistes a "Luna Nueva", pilots d'avió a "Sólo los ángeles tienen alas", mariners a "To have and have not", etc.).
Hawks, un director perfeccionista i detallista que treu el màxim de suc als recursos que se li posen al davant. O potser algú és capaç de donar un protagonisme més gran a un simple llumí que el que aconsegueix donar-li Hawks en aquesta pel·lícula?
Situada en l'illa de la Martinica, dominada pel règim de Vichy, en plena Segona Guerra Mundial, la pel·lícula (el guió de la qual està basat en una novel·la d'Ernest Hemingway) presenta una missió que ha d'acometre la resistència francesa. No obstant aquesta missió és un element colateral de "To have and have not", ja que el centre d'atenció de la pel·lícula és, sense cap mena de dubte, la relació entre el mariner dur, professional però humà, Humphrey Bogart, i l'esplèndida femme fatale, Lauren Bacall. Tant per Bogart, que ja havia fet "Casablanca", com per Bacall, "To have and have not" és un dels seus primers grans èxits. I, per aquells que us agradi el vessant més rosa del cinema, el rodatge de la pel·lícula va ser el que va fer néixer la relació sentimental entre aquestes dues estrelles del cinema.
Només el fantàstic mà a mà entre Bacall i Bogart ja justifica veure la pel·lícula. Però també paga la pel·lícula la destresa de Howard Hawks expert en caracteritzar els seus personatges de forma brillant, en fer-los moure en la pantalla gairebé de forma coreogràfica o en retratar a la perfecció la professionalitat (periodistes a "Luna Nueva", pilots d'avió a "Sólo los ángeles tienen alas", mariners a "To have and have not", etc.).
Hawks, un director perfeccionista i detallista que treu el màxim de suc als recursos que se li posen al davant. O potser algú és capaç de donar un protagonisme més gran a un simple llumí que el que aconsegueix donar-li Hawks en aquesta pel·lícula?
dimarts, 15 de juliol del 2008
El cinema invisible
La revista Cahiers du Cinema d'aquest mes fa una reflexió interessant sobre el que considera el "cinema invisible".
Es tracta d'una sèrie de pel·lícules la majoria d'elles de qualitat notable, realitzades per directors amb renom i amb bon currículum, i que s'han estrenat o estan a punt d'estrenar-se als cinemes de ciutats com Roma, Londres o París però que, en canvi, no s'han estrenat ni s'estrenaran a les sales de Madrid o Barcelona. I no ho faran per una simple decisió comercial.
És a dir, en matèria de distribució de bon cinema, Itàlia, França o la Gran Bretanya ens passen la mà per la cara per qüestions purament comercials. La qual cosa vol dir que aquests països van unes quantes passes per davant nostre pel que fa a la difussió de la cultura. O és que el cinema ja no el considerem cultura?
És a dir, en matèria de distribució de bon cinema, Itàlia, França o la Gran Bretanya ens passen la mà per la cara per qüestions purament comercials. La qual cosa vol dir que aquests països van unes quantes passes per davant nostre pel que fa a la difussió de la cultura. O és que el cinema ja no el considerem cultura?
Per a què us feu una idea de la dimensió del cinema invisible a casa nostra, us menciono alguns dels directors que no hem pogut o no podrem veure en les nostres pantalles: Nanni Moretti ("Il Caimano", 2006), Chris Marker ("Chats perchés", 2004), Manoel de Oliveira ("Cristóvao Colombo. O enigma", 2007), Abel Ferrara ("Go go tales", 2007), Chantal Akerman ("Là-bas", 2006), Martin Scorsese ("Il mio viaggio in Italia", 2001), Wang Kar-wai ("My Blueberry Nights", 2007), Gus van Sant ("Paranoid park", 2007), Philippe Garrel ("Sauvage innocence", 2001), Alexander Sokurov ("The sun", 2005), Francis Ford Coppola ("Youth without youth", 2007).
Aquests films (i molts d'altres) invisibles només podran ser visibles en festivals, a la xarxa i, si hi ha sort, en algunes edicions de dvd.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)