La crisis, el Festival de Cannes y el cine español

Interessant editorial, per atípica, la que signa Carlos F. Heredero al número de juny de la revista Cahiers du Cinema España.

Us la transcric:

La crisis, el Festival de Cannes y el cine español

Miércoles, 12 de mayo. José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno, anuncia un drástico golpe de timón que sacrifica su propia política social y que implica cargar una gran parte del peso de la crisis económica sobre las clases medias funcionariales y sobre los pensionistas españoles. Los sindicatos protestan. El Fondo Monetario Internacional y la CEOE dicen que las medidas van "en la buena dirección".

Jueves, 13 de mayo. El Festival de Cannes presenta O estranho caso de Angélica, en la que su director, el portugués Manoel de Oliveira, introduce algunos sustanciosos diálogos que reflexionan sobre la actual crisis económica. Los periódicos españoles hacen públicas las presiones de Barack Obama ("hay que calmar a los mercados", le dice a Zapatero el presidente americano) para que España emprenda el ajuste anunciado.

Viernes, 14 de mayo. Cannes proyecta "Wall Street. Money never sleeps", en la que Oliver Stone retrata a un impacable tiburón financiero, pero la película nos dice que la redención es posible y que también los agresivos gestores de los depredadores hedge funds tienen su corazoncito. Hollywood ofrece su receta balsámica para los ciudadanos/espectadores que sufren la crisis. En España, la patronal bancaria pide que se hagan más recortes aún; es decir, necesitan que los pobres se empobrezcan un poco más para que ellos se enriquezcan un mucho más.

Sábado, 15 de mayo. Los mercados (ese ente invisible tras el que ningún medio de comunicación identifica a ningún especulador con nombres y apellidos) vuelven a caer porque consideran que los recortes anunciados son insuficientes. Hay que recortar más, dicen.

Domingo, 16 de mayo. Se proyecta en Cannes "Inside job", un implacable documental americano de Charles Ferguson (producido por la Sony) que pone nombres y apellidos a los especuladores, que desvela la complicidad del gobierno de George Bush con la política desreguladora que está en el origen de la crisis. También muestra como ciertos altos cargos del Gobierno de Barack Obama mantienen estrechos lazos con algunos de los más poderosos financieros responsables de la catástrofe. En la "Quincena de los Realizadores" se estrena "Cleveland contra Wall Street", un documental ficcionado de producción francesa en el que Jean-Stéphane Bron denuncia como miles y miles de familias norteamericanas están quedándose en la calle por la avaricia de las grandes corporaciones financieras. En España se publica que el coste salarial de los altos directivos ha pasado, entre 2005 y 2009, de 208 a 313 veces el salario mínimo. Hay consejeros ejecutivos de grandes bancos que han cobrado pensiones por valor de 68,7 y de 79,8 millones de euros.

Lunes, 17 de mayo. En Cannes se presenta "Film socialisme", la nueva película de Jean-Luc Godard (producción francesa), que reflexiona a la par sobre la historia de Europa y sobre la crisis económica.

Jueves, 20 de mayo. Un informe de El País asegura que gravar el patrimonio de los más ricos aportaría al Estado seiscientos millones de euros más que lo que se puede ahorrar al congelar las pensiones. Zapatero anuncia una subida de impuestos para los que "realmente más tienen". Pero dos días después (el sábado, 22) dice que "ahora no toca el impuesto a los más ricos".

Domingo, 23 de mayo. Termina el Festival de Cannes. No se conoce ninguna película de un director español que haya hablado, durante los dos últimos años, de la crisis económica. Entre los rodajes en marcha, tampoco hay ninguno previsto que se interese por el tema. Para el cine español, en España no hay crisis. El mundo no es redondo.

Good night, Dennis

Ha mort Dennis Hopper. Títols com "Rebelde sin causa", "Gigante", "Easy rider", "Appocalypse Now", "L'amic americà" o "Blue velvet", formen part de la seva extensa filmografia com a actor. Perquè, tot i que també havia fet els seus passets darrera les càmeres, Hopper era sobretot un actor. Un actor amb majúscules. Grans directors com Nicolas Ray, Wim Wenders, Francis Ford Coppola, John Sturges, Henry Hathaway o Sam Peckinpah, l'havien escollit per interpretar algunes de les seves pel·lícules. I això diu molt de la talla de Hopper com a actor.

El cinema està de dol, però les seves pel·lícules quedaran per sempre.

Good night, Dennis.

"Two lovers" de James Gray

“Two lovers” té d'entrada una cosa interessant: a partir d'un argument que bé podria ser el guió d'una edulcorada història d'amor de telefilm de diumenge a la tarda (home que dubta entre dues dones, una que li ofereix una vida plàcida i l'altra que ofereix més risc), es construeix una pel·lícula d'amor, sí, però amb un to indie que fa que tingui cert interès.

D'altra banda, és innegable que es tracta d'una pel·lícula en la qual el director intenta introduir elements del llenguatge cinematogràfic. Per exemple, el tipus d'espai en que el protagonista es troba amb cadascuna de les dues dones és molt diferent: espais oberts i freds (el terrat d'un edifici) o la separació de les finestres d'un celobert, quan es troba amb la dona més “difícil”, contra espais interiors i familiars per les trobades amb la dona que li ofereix una vida més estable.

També l'ús d'una llum més aviat ombrívola confereix al film un aire molt més obscur i dramàtic del que ens solen oferir les clàssiques històries d'amor.

Però si d'alguna cosa crec que peca el film de James Gray és de ser excessivament previsible. És cert que la història en si ja ho és de previsible, però és feina dels guionistes i del director fer que aquesta previsibilitat es transformi en una cosa diferent. I crec que Gray no acaba d'aconseguir-ho. Excessives claus rebel·lades a través dels diàlegs, i imatges massa evidents que avancen la resolució de la història.

Nota de “Two lovers”: aprovat.


Fitxa de la pel·lícula

Títol: Two lovers
Director: James Gray
Guionistes: James Gray i Richard Menello
Fotografia: Joaquín Baca-Asay
Muntatge: John Axelrad
Intèrprets: Joaquin Phoenix, Vanessa Shaw, Gwyneth Paltrow
Durada: 110 minuts
Web: www.twoloversmovie.com

30 anys sense Hitchcock

Avui fa trenta anys que va morir Sir Alfred Hitchcock. No diré res sobre el director anglès, perquè hi ha poca cosa a dir. Millor veure-ho. Us deixo, doncs, amb dos fragments de dues de les seves pel·lícules més cèlebres. No cal que digui quines són.

"La influencia" de Pedro Aguilera

Amb l'objectiu d'agafar idees per al guió que estic escrivint, em van recomanar que veiés "La influencia", primera pel·lícula del director basc Pedro Aguilera. I realment ha estat una sorpresa. No coneixia ni la pel·lícula, ni el director i, com dic, m'ha sorprès. I molt positivament.

No espereu una pel·lícula amb ritme, no espereu acció, no. No en trobareu. Trobareu una altra cosa. Trobareu un exemple de com els silencis poden dir tant o més que un gran diàleg. Trobareu un exemple de com una determinada forma de rodar i d'escollir els plans pot fer que vegis, de seguida, l'interior més profund dels personatges. Trobareu una bona pel·lícula. I trobareu un film que, amb silencis, amb espais buits, amb càmeres immòbils, aconsegueix portar-te cap a un final d'impacte.

Nota de "La influencia": Notable.

Fitxa de la pel·lícula:

Títol original: La influencia
Any: 2006
Durada: 83 min.
País: Espanya i Mèxic
Director: Pedro Aguilera
Guió: Pedro Aguilera
Música: Thomas Tallis
Fotografia: Arnau Valls Colomer
Repartiment: Paloma Morales, Romeo Manzanedo, Jimena Jiménez, Claudia Bertorelli Parraga

S'acosta el BAFF

Ja estem a les portes d'una nova edició del BAFF, el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Tindrà lloc al cinema Rex, al CCCB i als cinemes Aribau.

Com sol passar en aquests festivals, la programació, tant de pel·lícules com d'activitats paral·leles, és molt extensa. I entre elles hi trobarem, segur, sorpreses agradables.

"Un profeta" de Jacques Audiard

Després d'un mes sense anar al cinema, he recuperat la meva tradició de la sessió matinal dominical. I ho he fet amb una pel·lícula que tenia pendent i que pot ser una de les bones pel·lícules de l'any: “Un profeta” de Jacques Audiard.

Es tracta d'un film del sub-gènere carcerari que es converteix en un bon testimoni de l'evolució de la societat francesa en els darrers anys. Aquesta evolució es reflecteix amb el canvi de clans dominants a les presons. Del domini dels clans sicilians, marsellesos o corsos, s'ha passat al domini dels clans formats per francesos de la segona generació de la immigració magrebina. El discurs sobre la immigració és, doncs, ben present en la pel·lícula.

Audiard, co-guionista juntament amb Thomas Bidegain, aconsegueix estructurar una trama que, malgrat la llarga durada del metratge (155 minuts), manté l'interès de l'espectador. La història comença amb una estructura clàssica de guió, però aquest classicisme es perd ben aviat per entrar en camins més desordenats. L'encert és que aquest desordre va en la línia del propi desordre del món de la presó i del món interior del personatge.

Cinematogràficament, a més, tinc la sensació que està ben rodada. L'elecció de plans sempre sembla ser la més encertada. Un exemple: fins ben entrada la pel·lícula la majoria de plans no tenen cap via d'escapament, la càmera no deixa aire per cap costat, això facilita que hi hagi una visió més claustrofòbica de la situació. I no és fins que el personatge principal té una vida més o menys adaptada a la presó, que es comencen a veure plans exteriors o plans més oberts en els quals “s'oxigena” una mica la pantalla.

Aquests i altres detalls em fan pensar que aquesta és una de les pel·lícules imprescindibles de l'any.

Nota de “Un profeta”: Notable.

Fitxa de la pel·lícula:

Títol original: Un Prophète
Nacionalitat: França – Itàlia (2009)
Director: Jacques Audiard
Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain
Fotografia: Stéphane Fontaine
Muntatge: Juliette Welfling
Intèrprets: Tahar Rahim, Niels Arestrup, Adel Bencherif, Reda Kateb
Durada: 155 minuts
Web: www.un-prophete-lefilm.com

Tràiler de la pel·lícula: