Us explico aquí dues novetats personals i cinematogràfiques.
La primera: el Centre Cívic de Cotxeres Borrell m'ha tornat a proposar fer un cicle de cinc pel·lícules. La intenció és passar cinc pel·lícules importants de la història del cinema, que jo en pugui fer una introducció històrica i comentar aspectes més o menys tècnics de la pel·lícula, i que després es pugui fer una tertúlia. Hem decidit fer una pel·lícula per dècada, des dels anys 30 fins els anys 70, i hem optat per pel·lícules i directors consagrats. Ja avisaré quan s'obri el període d'inscripció (crec que el cicle seran cinc dissabtes des del 7 de febrer al 7 de març).
Les pel·lícules que hem triat són aquestes:
"L'exprés de Shangai" de Josef Von Sternberg
"Rebecca" d'Alfred Hitchcok
"Set de mal" d'Orson Welles
"Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard
"Taxi driver" de Martin Scorsese
La segona novetat: ahir vaig assistir a una reunió del consell de redacció de la revista de cinema emergent on-line Film Conductor que us presentava en l'anterior post. Si no passa res d'estrany, a partir d'ara formaré part d'aquest consell de col·laboradors/es de la revista. Això sí, no penseu que per això deixaré d'escriure en aquest bloc. A veure què tal va l'experiència!
Aquí teniu un vídeo per saber de què va això de Film Conductor:
dissabte, 13 de desembre del 2008
dimarts, 9 de desembre del 2008
Film Conductor, una nova proposta cinematogràfica on-line
Us presento la nova revista cinematogràfica on-line, Film Conductor, dedicada al cinema emergent.
Benvingudes siguin totes les iniciatives que facin créixer el cinema!
Un nou cinema nord-americà post 11-S
L'altre dia veient per TV3 "L'assasinat de Richard Nixon", amb un gran Sean Penn, em va venir al cap la idea que fa poc vaig sentir sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11-S.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
Un cinema essencialment pessimista, que posa sobre la taula, o a les pantalles, la part més fosca del somni americà, la violència latent en molts carrers dels Estats Units, la qüestionable qualitat del seu sistema democràtic, la injustícia del seu sistema social i econòmic, etc.
"L'assassinat de Richard Nixon" que, tot i situar-se en l'època del president Nixon, és un clar al·legat anti-Bush, n'és un exemple. També ho serien pel·lícules com "Mystic River" de Clint Eastwood, "Good night and good luck" de George Clooney, "Crash" de Paul Haggis, o la recentment comentada "In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge.
És un cinema de doble qualitat: qualitat cinematogràfica i qualitat político-social.
dilluns, 8 de desembre del 2008
"Appaloosa" d'Ed Harris
Els amants del bon western hem tingut un bon any. Després de "3:10 to Yuma" ha vingut "Appaloosa". Una pel·lícula que Ed Harris s'ha fet a la seva mesura ja que l'ha produït, n'ha fet el guió, l'ha dirigit i l'ha interpretat. Com Leo Messi en el Barça, s'ha reservat tots els papers de l'auca.
M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.
Perles que he trobat:
Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.
El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.
Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.
Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.
A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.
Punts febles de la pel·lícula:
El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.
I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.
Nota d'Appaloosa: Notable
M'ha agradat. No és una obra mestra del western, però m'ha agradat. Bàsicament perquè és una pel·lícula que conté, a dosis petites però efectives, bona part dels mites i la simbologia que han fet que el western sigui el que ha estat, i el que és. Pura èpica, pura emoció, però també personatges amb molta més profunditat del que els detractors del gènere han volgut fer creure.
Perles que he trobat:
Personatges fronterers que viuen en una frontera més moral que física. Personatges desarrelats. Un exemple el trobem quan el personatge d'Ed Harris pregunta a dos pistolers vells coneguts què hi fan a Appaloosa. La resposta és "En algun lloc s'ha d'estar". És el concepte de desarrelament, d'estar de pas, tant propi del western.
El final, amb el cowboy cavalcant amb el seu cavall cap a la posta de sol, cap a l'oest i a la recerca d'allò imprevisible. Aquesta és una de les imatges més mítiques del western.
Reminiscències d'altres pel·lícules: el duel a la ciutat de Río Seco m'ha recordat molt al duel final de la pel·lícula "Ride the High Country" de Sam Peckinpah, mestre del western crepuscular. Així mateix m'ha semblat veure, en una seqüència una referència al western "The massacre" de David W. Griffith. En aquesta pel·lícula de l'any 1912 hi ha un moment en que una caravana de cowboys és perseguida pels indis i apareix en un primer pla un ós a dalt d'un turó mirant la caravana. És una aparició que et deixa desconcertat. A "Appaloosa" hi ha un moment en què els protagonistes van amb tren i són seguits pels membres de la banda de Randall Bragg, i en un pla apareix, també dalt d'un turó, un guepard que mira el tren. És una imatge que també et deixa descol·locat i que a mi m'ha portat immediatament a la imatge del film de Griffith.
Al marge d'aquestes perles, la pel·lícula crec que conté moments brillants. Per mi és molt bona la seqüència en què es troben el personatge de Viggo Mortensen i de Reneé Zellwegger en una casa a mig construir i enmig d'una tempesta de sorra quan s'acosten els cowboys de Randall Bragg. Potser no és l'escena més espectacular, però sí que crec que és un moment important i que està molt ben rodada. Destacable també la seqüència del judici.
A la pel·lícula li dóna una major qualitat el duel interpretatiu dels tres personatges masculins. Tant Ed Harris, com Viggo Mortensen, com Jeremy Irons semblen trobar-se còmodes en la interpretació dels seus personatges.
Punts febles de la pel·lícula:
El personatge femení, interpretat de forma estranya per dir-ho d'alguna manera, per Renée Zellwegger, que queda a anys llum de Harris, Mortensen o Irons, i també lluny de la interpretació breu d'Ariadna Gil.
I, encara que sembli una menudesa, per mi les pel·lícules comencen amb la primera lletra dels títols de crèdit inicials i acaba amb la darrera lletra dels títols de crèdit finals. Per això em sembla horrorosa la música triada pels títols de crèdit finals. Es tracta d'una música pop-rock que res té a veure amb l'atmosfera purament westerniana de la pel·lícula, ni amb la música escoltada fins llavors.
Nota d'Appaloosa: Notable
diumenge, 7 de desembre del 2008
Seqüències inoblidables (15): This land is my land
Última seqüència d'aquesta pel·lícula de Jean Renoir. Malgrat que la qualitat no és bona, la seqüència ho és molt.
dissabte, 6 de desembre del 2008
"In search of a midnight kiss" d'Alex Holdridge
Des del 17 d'octubre que no anava al cinema. I ahir vaig anar a veure "Buscant un petó a mitjanit" sense tenir-ne cap referència. Una pel·lícula d'Alex Holdridge, director del qual tampoc en tenia referències.
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
La impressió final que m'emporto de la pel·lícula és una mica estranya. Perquè es tracta d'una barreja entre una comèdia romàntica (que perfectament podrien interpretar Leonardo Di Caprio i Kate Winslet) i un Woody Allen de l'època de "Manhattan", però tot això sota un toc i una atmosfera indie, decadent, que la fan diferent.
En el fons, malgrat aquest toc de comèdia romàntica, es tracta d'una pel·lícula profundament dramàtica, que et deixa alhora una sensació d'esperança i tristesa, i que no m'estranyaria que pugués respondre a una espècie d'estat de decadència moral, ètica i fins i tot anímica als Estats Units d'aquest principi de segle XXI.
A aquesta sensació de decadència, i a trobar les similituds amb "Manhattan", hi ajuda notablement un fotografia efectiva i directa en blanc i negre, i una interpretació convincent dels actors i actrius del repartiment.
Nota de "In search of a midnight kiss": Aprovat alt
divendres, 5 de desembre del 2008
El cinema i la Llei Seca, 75 anys després
Avui fa 75 anys que es va derogar la famosa "Llei seca" als Estats Units. Una llei que va néixer l'any 1920, poc després de finalitzar la Primera Guerra Mundial, i que es va abolir tot just quatre anys després del crack del 29. Van ser uns anys de gran inestabilitat als Estats Units. Inestabilitat política, social, econòmica, racial, etc.
Època de crisi, en definitiva. I com deia en un post recent, el cinema és un art capaç d'aprofitar aquestes situacions de crisi. I el que va comportar la Llei Seca no en va ser una excepció.
Algunes joies cinematogràfiques nascudes a partir de la Llei Seca:
"Underworld" ("La llei de l'hampa") de Josef von Sternberg, de l'any 1927.
"Scarface" de Howard Hawks, de l'any 1931.
D'aquestes dues pel·lícules, a més de la qualitat cinematogràfica, se n'ha de destacar un altre element. La seva condició de document social de l'època, ja que el que estaven fent en aquells moments segurament no era pel·lícules de gàngsters sinó cinema social. El que estaven filmant era el que estava passant en aquells moments a la societat nord-americana. "Scarface", per exemple, tot i que s'esterna el 1933 està rodada l'any 1931, i tracta sobre la vida d'Al Capone. Un Capone que en el moment de rodar-se la pel·lícula encara era lliure. Crec que no va anar a la presó fins l'any següent. Per tant, la valentia i el risc de rodar aquestes pel·lícules era evident.
"The roaring twenties" ("Els violents anys 20") de Raoul Walsh, de l'any 1939.
Aquesta pel·lícula està considerada com la compil·lació perfecta de la societat nord-americana des del final de la primera Guerra Mundial fins als anys de la Gran Depressió.
Després, amb el pas dels anys, han vingut altres pel·lícules que han fet créixer el gènere. Em quedo, no perquè estigui al nivell d'aquestes pel·lícules, que no sé si ho està, sinó pel que em va impactar quan la vaig veure per primera vegada (no sé quantes vegades l'he vist ja) amb "Els Intocables d'Elliot Ness", film de Brian de Palma de l'any 1987.
Època de crisi, en definitiva. I com deia en un post recent, el cinema és un art capaç d'aprofitar aquestes situacions de crisi. I el que va comportar la Llei Seca no en va ser una excepció.
Algunes joies cinematogràfiques nascudes a partir de la Llei Seca:
"Underworld" ("La llei de l'hampa") de Josef von Sternberg, de l'any 1927.
"Scarface" de Howard Hawks, de l'any 1931.
D'aquestes dues pel·lícules, a més de la qualitat cinematogràfica, se n'ha de destacar un altre element. La seva condició de document social de l'època, ja que el que estaven fent en aquells moments segurament no era pel·lícules de gàngsters sinó cinema social. El que estaven filmant era el que estava passant en aquells moments a la societat nord-americana. "Scarface", per exemple, tot i que s'esterna el 1933 està rodada l'any 1931, i tracta sobre la vida d'Al Capone. Un Capone que en el moment de rodar-se la pel·lícula encara era lliure. Crec que no va anar a la presó fins l'any següent. Per tant, la valentia i el risc de rodar aquestes pel·lícules era evident.
"The roaring twenties" ("Els violents anys 20") de Raoul Walsh, de l'any 1939.
Aquesta pel·lícula està considerada com la compil·lació perfecta de la societat nord-americana des del final de la primera Guerra Mundial fins als anys de la Gran Depressió.
Després, amb el pas dels anys, han vingut altres pel·lícules que han fet créixer el gènere. Em quedo, no perquè estigui al nivell d'aquestes pel·lícules, que no sé si ho està, sinó pel que em va impactar quan la vaig veure per primera vegada (no sé quantes vegades l'he vist ja) amb "Els Intocables d'Elliot Ness", film de Brian de Palma de l'any 1987.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)