Després d'uns quants dies sense escriure, us deixo aquí una obra mestra dels Cartoons: Duck Amuck.
divendres, 8 de febrer del 2008
divendres, 18 de gener del 2008
El sentit dels premis en el cinema
Ara que ens acostem a les diverses cerimònies de lliurament de premis cinematogràfics (Oscar, Goya, etc.), m'agradaria fer una reflexió sobre el sentit d'aquests premis.
De fet la reflexió em va venir al cap l'any passat quan vaig veure els guanyadors dels Premis Goya. En aquella cerimònia, "El laberinto del Fauno", dirigida per Guillermo del Toro, va rebre 7 guardons: millor guió, millor fotografia, millor muntatge, millor so, millors efectes especials, millor actriu revelació i millor maquillatge i perruqueria.
L'altra gran guardonada d'aquella cerimònia va ser "Volver" que va rebre els premis a la millor pel·lícula, millor direcció (Pedro Almodóvar), millor actriu, millor actriu de repartiment i millor música.
La reflexió que em feia és la següent: Una pel·lícula que, com és el cas de "Volver", no té ni el millor guió, ni la millor fotografia, ni el millor muntatge, ni el millor so, ni el millor maquillatge i perruqueria, etc., pot ser considerada la millor pel·lícula? Un director, Pedro Almodóvar, que no aconsegueix que la seva pel·lícula tingui ni el millor guió, ni la millor fotografia, ni el millor muntatge, ni el millor so, ni el millor maquillatge i perruqueria, etc., pot ser considerat el millor director? Jo crec que no.
Òbviament l'any passat "havia de guanyar" Pedro Almodóvar i "Volver", però "El Laberinto del Fauno" havia de fer un bon paper. Per tant el que es va fer és un repartiment salomònic dels premis. I tots contents. El trist és que al darrera d'això el que hi ha són objectius comercials i econòmics i no cinematogràfics.
dilluns, 7 de gener del 2008
Recomanacions del mes de gener
Aquest mes de gener fan bones pel·lícules a la Filmoteca de Catalunya. Us en recomano algunes:
- "La Marsellesa" de Jean Renoir.
- "Mambrú se fue a la guerra" de Fernando Fernan-Gómez.
- "L'estranger" de Luchino Visconti.
- "Skidoo" d'Otto Preminger.
- "Las uvas de la ira" de John Ford.
- "El viaje a ninguna parte" de Fernando Fernán-Gómez.
- "Mulholland Drive" de David Lynch.
- "Novecento" de Bernardo Bertolucci.
- "Citizen Kane" d'Orson Welles.
dijous, 27 de desembre del 2007
Un invent sense futur
Demà mateix, 28 de desembre, el cinema compleix 112 anys. I és que el 28 de desembre de 1895 (bona innocentada!) els germans Lumière van presentar públicament al Saló Indi del Grand Cafè del carrer dels Caputxins de Paris, el que serien considerades com a primeres pel·lícules de la Història del cinema. La curiositat és que els germans Lumière no eren cineastes, sinó inventors, i van considerar que l'invent que presentaven al públic aquell dia era un invent sense futur...
Però hi ha més efemèrides a ressaltar. Una d'elles és el nadal tràgic que va patir el cinema ara fa trenta anys. L'any 1977, en només una setmana van morir tres dels grans mestres de la Història del cinema: Jacques Tourneur va morir el dia 19 de desembre, Charles Chaplin el 25 de desembre i Howard Hawks el 26 de desembre.
Jacques Tourneur era un cineasta d'origen francès que va desenvolupar la majoria de la seva activitat cinematogràfica als Estats Units. Era considerat com un dels mestres de la Sèrie B, amb pel·lícules com "La mujer pantera", "Yo andube con un zombie" o "The leopard man" (aquí en teniu el trailer).
Però també va fer altres grans pel·lícules com "Tierra generosa", "El halcón y la flecha" i, per damunt de totes elles, "Retorno al pasado".
De Charles Chaplin crec que no cal que digui massa cosa, per això us deixo amb l'inici d'una de les seves obres mestres, "Luces de la ciudad".
Howard Hawks és un dels cineastes que personalment més m'agraden. Grans comèdies, grans westerns, gran cinema negre, gran cinema d'aventures... Algunes de les seves pel·lícules són "El sueño eterno", "Eldorado", "Río Bravo", "Hatari!", "Scarface", "Luna nueva", "Sólo los ángeles tienen alas" o "La fiera de mi niña".
Aquí teniu un fragment de "El sueño eterno":
L'any que estem a punt de deixar enrere, ha estat un any en què grans personatges del cinema ens han deixat. Aquest any han mort, entre d'altres, Ingmar Bergman, Michelangelo Antonioni, Deborah Kerr o Fernando Fernán Gómez. Un record per a tots ells. I un bocí de Bergman per a vosaltres:
I, per últim, recordar que el 2007 era l'any del centenari d'uns altres tres personatges importantíssims del cinema: Katharine Hepburn, John Waynwe i Jacques Tati. Un record també cap a aquestes estrelles.
PD: He parlat de Chaplin, Tourneur, Hawks, Antonioni, Bergman, Hepburn, Wayne, Tati, Kerr... Tots i totes han mort. Queda algú de la seva talla en el cinema actual?
Però hi ha més efemèrides a ressaltar. Una d'elles és el nadal tràgic que va patir el cinema ara fa trenta anys. L'any 1977, en només una setmana van morir tres dels grans mestres de la Història del cinema: Jacques Tourneur va morir el dia 19 de desembre, Charles Chaplin el 25 de desembre i Howard Hawks el 26 de desembre.
Jacques Tourneur era un cineasta d'origen francès que va desenvolupar la majoria de la seva activitat cinematogràfica als Estats Units. Era considerat com un dels mestres de la Sèrie B, amb pel·lícules com "La mujer pantera", "Yo andube con un zombie" o "The leopard man" (aquí en teniu el trailer).
Però també va fer altres grans pel·lícules com "Tierra generosa", "El halcón y la flecha" i, per damunt de totes elles, "Retorno al pasado".
De Charles Chaplin crec que no cal que digui massa cosa, per això us deixo amb l'inici d'una de les seves obres mestres, "Luces de la ciudad".
Howard Hawks és un dels cineastes que personalment més m'agraden. Grans comèdies, grans westerns, gran cinema negre, gran cinema d'aventures... Algunes de les seves pel·lícules són "El sueño eterno", "Eldorado", "Río Bravo", "Hatari!", "Scarface", "Luna nueva", "Sólo los ángeles tienen alas" o "La fiera de mi niña".
Aquí teniu un fragment de "El sueño eterno":
L'any que estem a punt de deixar enrere, ha estat un any en què grans personatges del cinema ens han deixat. Aquest any han mort, entre d'altres, Ingmar Bergman, Michelangelo Antonioni, Deborah Kerr o Fernando Fernán Gómez. Un record per a tots ells. I un bocí de Bergman per a vosaltres:
I, per últim, recordar que el 2007 era l'any del centenari d'uns altres tres personatges importantíssims del cinema: Katharine Hepburn, John Waynwe i Jacques Tati. Un record també cap a aquestes estrelles.
PD: He parlat de Chaplin, Tourneur, Hawks, Antonioni, Bergman, Hepburn, Wayne, Tati, Kerr... Tots i totes han mort. Queda algú de la seva talla en el cinema actual?
dimarts, 18 de desembre del 2007
No ens ho podem perdre
Del 20 de desembre fins el 27 d'abril, al CaixaFòrum s'hi pot visitar l'exposició "Chaplin en imatges".
És una molt bona oportunitat per a conèixer més la figura humana i artística d'aquest personatge que va revolucionar la indústria cinematogràfica.
dimarts, 11 de desembre del 2007
M'agrada el western
Un dia faré un post dedicat a aquest gènere tant criticat, sovint per pura ignorància. Però ho dic ben clar: m'agrada el western.
Johnny Guitar: No he venido a buscar camorra, señor Lonergan.
Bart Lonergan: Llámeme Bart, los amigos me llaman Bart.
Johnny Guitar: Como usted quiera, señor Lonergan.
Això és el western.
diumenge, 9 de desembre del 2007
REC: la decepció
REC és un dels fenòmens cinematogràfics de l’any i, per a mi, és una de les grans decepcions de la temporada. És una pel·lícula que exemplifica com la part posterior a la realització d’un film pot ser, de vegades, més important que la pròpia pel·lícula si el que es persegueix és, bàsicament, tenir èxit de a les guixetes.
Una política de comunicació i de màrqueting brillant i exemplar han fet que una pel·lícula mediocre acabi convertint-se en un dels rècords de la temporada. I això no és bo pel cinema.
REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.
Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?
D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.
El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.
Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.
Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.
Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.
Nota de "REC": Suspès
REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.
Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?
D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.
El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.
Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.
Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.
Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.
Nota de "REC": Suspès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)