Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

Entres a una sala. Al davant una paret negra. A dreta i esquerra, miralls. Al sostre i al terra, també. Et veus multiplicat fins a l'infinit a dreta, esquerra, a dalt i a baix. Entre miralls el teu camí, marcat, va fent zig-zag. I tres grans pantalles que van projectant imatges de pel·lícules de Murnau, Fritz Lang, Lubitsch o Marlene Dietrich. Et multipliques fins a l'infinit al costat dels grans monstres del cinema alemany. Aquesta és l'espectacular entrada del Museu del Cinema de Berlín.

Després d'això, un repàs a la història del cinema alemany, des dels seus naixements fins a l'actualitat.

Malgrat que la part final del museu perd una mica d'interès, les galeries que s'ocupen del període que va del 1895 al 1945 són d'un gran valor històric i cinematogràfic. Perquè si una cosa té de bo aquest museu és que et permet percebre com cinema i història, art i història, no tenen sentit l'un sense l'altre. I a ningú se li escapa la transcendència internacional que històricament ha tingut aquest període, molt especialment per Alemanya.

D'altra banda, el fet que l'exposició perdi interès en el seu tram final (que és un tram que engloba ni més ni menys que 63 anys) potser hauria de fer reflexionar sobre l'evolució del cinema en l'actualitat.

Per a destacar algunes coses concretes del museu:

• L'espai que es dedica a la pel·lícula "El gabinet del Doctor Caligari", considerada com la pel·lícula que dóna naixement al cinema expressionista alemany.
• L'espectacular espai dedicat a la pel·ícula "Metrópolis", de Fitz Lang, director d'orígen austríac que va créixer com a cineasta a Alemanya i es va consagrar a Hollywood.
• L'espai de dicat a un altre dels monstres, segurament el més gran d'ells: Friederich W. Murnau. Especial emoció em va produir veure, en directe, l'uniforme de porter d'hotel que lluïa el gran Emil Jannings en la no menys gran "L'últim".
• L'espai dedicat al cinema durant l'època d'Adolf Hitler, on hi va destacar la cineasta Leni Riefenstahl.
• I, com no podia ser d'una altra manera, l'espai privilegiat dedicat a la gran, gran, Marlene Dietrich (no em vaig poder estar de comprar un CD amb la Dietrich cantant "Lili Marlene").

Aquest museu és un particular viatge per la Història del segle XX. Situat a molts pocs metres d'on s'havia aixecat el Mur de Berlín, en plena Potsdamer Platz, un dels llocs que més va patir els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Un lloc, doncs, que ha viscut algun dels episodis fonamentals de la Història del segle passat.

I és un viatge, també, per la Història del cinema alemany. Un cinema que ha marcat profundament la Història del Setè Art. Perquè sense Murnau, Lang i companyia no hagués existit l'expressionisme alemany, un dels moviments cinematogràfics més rics, segur. Però tampoc hagués existit el posterior cinema negre clàssic nord-americà que va beure de les fonts cinèfiles germàniques. I sense la Marlene? Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

L'expressionisme alemany: retrat d'una època

Em crida l'atenció una de les característiques de l'espècie humana: la capacitat de generar corrents artístics de primera magnitud en moments socials i humans crítics, depressius. Passa en totes les disciplines artístiques: pintura, literatura, música... També en el cinema.

Dos dels més grans i renovadors moviments cinematogràfics han vingut just després, i a causa, de les guerres mundials. El neorrealisme italià, en la segona Guerra Mundial, i l'expressionisme alemany després del la primera Gran Guerra.

Un altre dia parlaré del neorrealisme italià. Avui toca l'expressionisme alemany. Si cliqueu aquí, podreu llegir un article prou il·lustratiu sobre aquest corrent artístic.

Tot i que els propis cineastes alemanys de l'època (anys 10 i 20) no consideraven que formessin part d'un corrent o una escola cinematogràfica, sí que és cert que formaven part d'una actiud artística. Les similituds tècniques i temàtiques de les seves pel·lícules així ho demostren.


(fragment de "El gabinet del Doctor Caligari" de Robert Wiene)

Les pel·lícules de F.W. Murnau, de Fritz Lang, de Robert Wiene, de Paul Wegener, etc., eren reflex d'un estat social determinat, d'una situació de depressió anímica general d'un país, que ve donada per la derrota d'Alemanya en la Primera Guerra Mundial. Una derrota que porta al desànim, a la sensació de caos social i econòmic, però que, alhora, potenciarà la necessitat d'auto-afirmació com a poble a través de l'explotació dels mites i llegendes que han forjat la identitat germànica. A ningú se li escapa que aquesta situació de depressió va ser un dels gérmens del nazisme.

Com es reflectia tot això en el cinema? Pel·lícules amb decorats monumentals, exagerats, fantasmagòrics. Carrers que es converteixen en carrerons laberíntics. Il·luminació estremidora amb grans jocs de llums i ombres i filtres de colors per a donar més expressivitat a les imatges. Personatges malèfics, vampirs, criminals, mitològics. És a dir, agafant totes les tècniques cinematogràfiques, reflectien l'angoixa de l'època.


("Nosferatu" de Murnau)

L'expressionisme alemany ha estat un dels grans moments de la història del cinema. Va servir, no només per a donar ales al cinema de terror, sinó que va ser una de les fonts principals de les quals van beure els grans mestres del cinema negre dels anys 40 que és, sens dubte, una de les èpoques daurades del cinema.


(fragment de "Metropolis" de Fritz Lang)

"El gabinet del Doctor Caligari" de Robert Wiene; "Nosferatu", "Faust" o "L'últim" de Murnau; "Els Nibelungs", "El Dr. Mabuse" o "Metropolis" de Fritz Lang; "El Golem" de Paul Wegener; són algunes de les pel·lícules més destacades d'aquest moviment.