Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?

Entres a una sala. Al davant una paret negra. A dreta i esquerra, miralls. Al sostre i al terra, també. Et veus multiplicat fins a l'infinit a dreta, esquerra, a dalt i a baix. Entre miralls el teu camí, marcat, va fent zig-zag. I tres grans pantalles que van projectant imatges de pel·lícules de Murnau, Fritz Lang, Lubitsch o Marlene Dietrich. Et multipliques fins a l'infinit al costat dels grans monstres del cinema alemany. Aquesta és l'espectacular entrada del Museu del Cinema de Berlín.

Després d'això, un repàs a la història del cinema alemany, des dels seus naixements fins a l'actualitat.

Malgrat que la part final del museu perd una mica d'interès, les galeries que s'ocupen del període que va del 1895 al 1945 són d'un gran valor històric i cinematogràfic. Perquè si una cosa té de bo aquest museu és que et permet percebre com cinema i història, art i història, no tenen sentit l'un sense l'altre. I a ningú se li escapa la transcendència internacional que històricament ha tingut aquest període, molt especialment per Alemanya.

D'altra banda, el fet que l'exposició perdi interès en el seu tram final (que és un tram que engloba ni més ni menys que 63 anys) potser hauria de fer reflexionar sobre l'evolució del cinema en l'actualitat.

Per a destacar algunes coses concretes del museu:

• L'espai que es dedica a la pel·lícula "El gabinet del Doctor Caligari", considerada com la pel·lícula que dóna naixement al cinema expressionista alemany.
• L'espectacular espai dedicat a la pel·ícula "Metrópolis", de Fitz Lang, director d'orígen austríac que va créixer com a cineasta a Alemanya i es va consagrar a Hollywood.
• L'espai de dicat a un altre dels monstres, segurament el més gran d'ells: Friederich W. Murnau. Especial emoció em va produir veure, en directe, l'uniforme de porter d'hotel que lluïa el gran Emil Jannings en la no menys gran "L'últim".
• L'espai dedicat al cinema durant l'època d'Adolf Hitler, on hi va destacar la cineasta Leni Riefenstahl.
• I, com no podia ser d'una altra manera, l'espai privilegiat dedicat a la gran, gran, Marlene Dietrich (no em vaig poder estar de comprar un CD amb la Dietrich cantant "Lili Marlene").

Aquest museu és un particular viatge per la Història del segle XX. Situat a molts pocs metres d'on s'havia aixecat el Mur de Berlín, en plena Potsdamer Platz, un dels llocs que més va patir els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Un lloc, doncs, que ha viscut algun dels episodis fonamentals de la Història del segle passat.

I és un viatge, també, per la Història del cinema alemany. Un cinema que ha marcat profundament la Història del Setè Art. Perquè sense Murnau, Lang i companyia no hagués existit l'expressionisme alemany, un dels moviments cinematogràfics més rics, segur. Però tampoc hagués existit el posterior cinema negre clàssic nord-americà que va beure de les fonts cinèfiles germàniques. I sense la Marlene? Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietrich?