Ahir es feia pública la notícia que Meryl Streep i Antonio Banderas rebran el Premi Donostia del Festival de Cinema de Sant Sebastià. No discutiré la trajectòria de Meryl Streep, tot i que crec personalment que és força irregular. Ara bé, el premi a Banderas em sembla una mostra força clara de chauvinisme cinèfil. La gran majoria de pel·lícules de l'actor malagueny són més aviat discretes, sobretot des del moment que va decidir creuar l'Atlàntic, per a "convertir-se" en un nou latin lover dintre la constel·lació d'estrelles mediàtiques de Hollywood. I, en la majoria d'ocasions, la seva interpretació ha estat a l'alçada discreta de les seves pel·lícules. Crec que hi ha desenes i desenes d'actors molt més mereixedors de guanyar aquest guardó i això em fa, sincerament, baixar una mica la consideració que tinc cap al Festival de Cinema de Sant Sebastià.
Però aquest chauvinisme no és cosa nova. Aquest mateix any hem vist com el diari El País treia una col·lecció de pel·lícules dels que considera els 26 millors directors de la història del cinema. Òbviament, una altra cosa hagués estat un sacrilegi, Pedro Almodóvar estava entre aquests 26 "millors directors". Hi seria si no fos espanyol? Com diria en Puyal, m'hi jugo un pèsol a que no.
D'altra banda el cas de la col·lecció de El País és especialment greu ja que a més d'inlcoure a Almodóvar, incloïa directors com Sergio Leone, Tim Burton o Woody Allen, i en canvi obidava monstres del tamany de John Ford, Howard Hawks, Ernst Lubitsch, Robert Bresson, Anthony Mann, Luchino Visconti o Raoul Walsh, per dir-ne només alguns.
El dia en què els grans mitjans de comunicació i els grans festivals deixin de banda aquest malaltís chauvinisme, el cinema haurà guanyat molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada